Cecília Genovart (Sant Llorenç, 1994) és graduada en art dramàtic per l'ESADIB i té un màster d'estudis teatrals a l'Institut del Teatre de Barcelona i un de gestió cultural a la UB. Actualment és funcionària al departament de Cultura de Sant Llorenç. Tanmateix, si parlam amb ella avui és perquè és la directora d'Aululària, el muntatge de l'Escola d'Adults per a la Mostra de Teatre Escolar que s'estrena avui i es representarà també els pròxims dies 23, 25 i 26 de maig.
Com arribes a dirigir els alumnes de l’escola d’adults?
Em varen venir a cercar ja fa tres anys. Jo abans havia dirigit Esqueix Teatre i també obres per a infants. Quan m’ho proposaren em vaig decidir tirar a la piscina de fer teatre d’adults. El primer any vàrem fer un Woody Allen. El segon any férem una obra de Jaume Vidal i Alcover i Maria Aurèlia Capmany. Tot el que feim són adaptacions.
Sempre sou un grup molt nombrós.
Sí, enguany hi ha dotze actors i actrius, i són molts per poder trobar una obra que sigui una mica adaptable a tots i que permeti actuar amb les mateixes possibilitats a tothom. Enguany és la primera vegada que, amb Aululària, proposam una comèdia, una obra lineal que no fossin esquetxos.
I no deu ser fàcil.
Ha estat molt difícil. Feim Aululària de Plaute, que també és coneguda com “La comèdia de l’olla”, però els membres del repartiment ho han donat tot des de l’inici.
El grup ja tenia experiència prèvia?
Sí, tots ja havien actuat altres vegades, i quan vaig arribar els vaig trobar ja amb un petit bagatge. Amb petits canvis, és el mateix grup de fa tres anys.
Com és la memòrització del text amb un grup de teatre amateur? Hi ha més dificultats que amb grups de gent amb més formació o dedicació professional?
Això depèn de les persones. Pots tenir fallades de memòria tenguis l’edat que tenguis, tot i que està clar que com més grans tornam més possibilitats hi ha que ens passi. Hi ha gent que té una capacitat de memòrització molt ràpida, immensa, i que se sap fins i tot les rèpliques dels companys. En tot cas, l’important és que cadascú va agafant els seus mètodes per aconseguir-ho. N’hi ha que ho repeteixen a ca seva, d’altres ho retenen amb el moviment… Aprendre el text també és una manera de conèixer-se a un mateix. Tu saps quines eines et poden servir, cap a on vas, què t’ajuda… És un repte, quan hi ha molt de text, però sigui com sigui, les barreres ens les posam nosaltres: amb disciplina i involucració tot es pot aconseguir.
Com plantejau l’escenografia? És realista?
No ho és gens. No hi he fet feina mai, amb escenografies realistes. Jugam amb finestres i portes de manera simbòlica i amb una escenografia que podem qualificar de minimalista.
Com és l’atrezzo, us adaptau a l’època grega? Us vestiu amb roba actual?
Hem intentat fer un petit mix entre l’època grega i els personatges bíblics, a part també de vestimentes romanes i medievals. Jugam amb els colors. Cada personatge té la seva colorimetria basada en la personalitat, la família i l’estatus, perquè acaba sent una comèdia molt classista, tot i els petits canvis que hi hem incorporat per pal·liar-ho. Hi ha personatges estereotipats, que això la mateixa comèdia ja ho dona.
Hom té la idea de la comèdia com una proposta merament hilarant, però poques vegades passa que hom no se’n vaig amb un missatge o una reflexió…
És una comèdia del segle IV abans de Crist i el missatge, a la fi, és que l’amor sempre ho pot tot i no t’has de donar mai per vençut, en el sentit que no ens hem d’acomodar. A “La comèdia de l’olla” hi ha un senyor que troba una olla plena de doblers i dona per fet que sempre serà ric… també hi ha una mica aquesta reflexió sobre el relleu entre generacions, però tot és bastant planer. Per a l’any que ve per ventura en cercrem una que sigui una mica més profunda. En tot cas, el principal és passar-ho bé amb el públic i amb els actors.
La Mostra de Teatre Escolar és un planter de públics i actors amateurs, però també el primer niu de molts d’actors professionals. Pot passar que els teus alumnes adults pugui aconseguir també la fita de muntar la seva pròpia companyia amateur o també que acabin dedicant-se al teatre de manera professional.
L’objectiu no és aquest. Ara bé, la Mostra de Teatre Escolar ha estat sempre un model a seguir i tant de bo altres llocs fessin el mateix. Ningú té una mostra com la de Manacor. I el que fa la Mostra és obrir portes i nous mons per a la gent. En la vida m’hauria imaginat que això em fes tant de bé. La Mostra obre nous camins, perquè és una comunitat, perquè dins aquesta comunitat es crea aquest equip, hi ha un hàbit de teatre i de teatre amateur, que fa que hi hagi un circuit d’actors i actrius…
