Avui us volem comentar un llibre que el Club de Lectura va llegir ja fa un temps, però del qual tots els membres varen quedar enamorats. El seu títol és La sonrisa etrusca. El va escriure José Luis Sampedro i es va publicar l’any 1985.
José Luis Sampedro va néixer a Barcelona l’any 1917 i va morir a Madrid l’any 2013 a l’edat de 96 anys. El 1935, quan tenia només divuit anys, obtingué per oposició una plaça de funcionari de duana a Santander, on el va enxampar la Guerra Civil. Després de la guerra, fa els seus estudis universitaris de Ciències Econòmiques, que acaba amb el Premi Extraordinari l’any 1947. Dona classes a la universitat i, a més, treballa com a economista per al Banc Exterior d’Espanya.
Entre els anys 1965 i 1966, amb les destitucions dels catedràtics de la universitat espanyola Aranguren i Tierno Galván, decideix fer-se professor visitant a les universitats de Salford i Liverpool. «Sin libertad lo que vivo no es mi vida», va manifestar.
En tornar a Espanya, l’any 1977 fou nomenat senador per designació real, a les primeres Corts democràtiques, un escó que ocupà fins al 1979.
L’any 1990 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola, i també rebé premis i distincions. Entre les més importants, podem esmentar l’Orde de les Arts i les Lletres d’Espanya l’any 2010, i l’any 2011 obtingué el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles «per ser un escriptor, humanista, economista i polític espanyol que defensa una economia més humana, més solidària, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles».
Escrigué novel·les, llibres econòmics i polítics, articles a revistes i diaris, teatre i poesia. Entre les novel·les, la més destacada és Octubre, octubre i la que ha tingut més traduccions és La sonrisa etrusca. Alguns dels seus llibres d’economia s’han fet servir com a llibres de text a les universitats espanyoles.
La sonrisa etrusca ens parla de Nord i Sud, de Poble i Ciutat, de Civilització i Natura, de Feminitat i Virilitat, de Mort i Vida, de Vellesa i Infància. I d’Amor, sempre Amor, només Amor. Un amor apassionat, bondadós, afectuós, compassiu, pacient, indulgent… I de la tendresa! Una tendresa inimaginable quan llegeixes els primers capítols en els quals l’autor ens presenta Salvatore Roncone.
Aquesta novel·la ens va parèixer a tots els membres del Club una bellíssima història que relata l’arribada de Salvatore a casa d’un dels seus fills a Milà per sotmetre’s a unes proves mèdiques. El xoc d’aquest home ja seixantí, un pastor del sud d’Itàlia, amb la gran ciutat és en un principi un focus de conflicte. Així com diu ell: «Las ciudades, para el viejo, han sido siempre un embudo cazahombres donde acechan al pobre los funcionarios, los policías, los terratenientes, los mercaderes y demás parásitos».
Però quan coneix el seu net, que té onze mesos, i s’assabenta que s’anomena amb el mateix nom que ell quan era partisà (Bruno), en ell es desferma una tendresa abans amagada que dona lloc a una metamorfosi interna. A partir d’aquest moment, per al vell només existeix en Brunettino. Li ha d’ensenyar —li vol ensenyar— tot allò que els milanesos no saben, però que un vell calabrès que ha viscut molt sí que sap. «Si esta gente no sabe vivir, tú sí lo sabrás, porque yo sé…» i «Lo que de verdad importa: el amor, la entrega, la pasión y la muerte», li diu al seu net en diferents moments, encara que ell no li contesta. Més endavant, passejant amb Brunettino coneix Hortènsia, una dona vídua que també és del sud d’Itàlia i amb la qual ben aviat enceta una amistat entranyable.
I això és el que José Luis Sampedro ens relata amb una prosa plena de poesia, una prosa reposada i clara que sense presses va fent d’una persona major al final de la seva vida, castigat per un càncer (que ell anomena «Rusca»), un home que es descobreix a ell mateix (i amb molta sorpresa per part seva).
El millor és que l’autor ho fa per mitjà del seu protagonista i d’aquesta manera ens fa viure i reviure les emocions de primera mà contades sempre des del punt de vista de Salvatore, a qui al començament ens han presentat com un femeller, fanfarró, busca-raons i rústic que ha arribat a Milà amb unes idees preconcebudes i uns prejudicis que aviat trontollaran. Un antic partisà que recorda molt el que visqué a la guerra i que, a més, sempre ho està comparant amb la vida actual. És un home aferrat a les seves tradicions i conviccions amb caparrudesa. Res no pareix que l’hagi de fer canviar, però sí que ho va fent gràcies al seu net. « Es que a tu lado aprendo, compañero, ¡qué cosa!, yo también de ti. No sé cómo, pero me enseñas…», li diu en un altre moment de la narració.
Però no és només el net que fa trontollar l’ànim de Salvatore; també ho aconsegueix Hortènsia. Ella el fa recapacitar de la seva concepció de les dones. «Aprende esto: las mujeres os gustan, pero no os interesan. Así sois.» I així Salvatore entén que l’amor pot interpretar-se d’una manera molt més profunda i intensa del que ell havia fet de jove.
Aquests dos personatges (Salvatore/Bruno i Hortènsia) són els que més ens van agradar, però no podem oblidar que al seu voltant viuen el seu fill i la seva nora, que a poc a poc s’adonen del canvi que s’està produint en l’avi. I el comencen a respectar perquè veuen que va tornant menys esquerp, que, encara que la malaltia i el tractament el roseguen, manté la vitalitat i les ganes de viure.
I ens parla del passat fet de guerra, d’odi, de rancor; i d’un present vital ple d’amor i de reconeixement d’un mateix i d’un futur incert per mor de la «Rusca», que el mossega per dedins, però fet d’esperança i de més amor. És la vida plena que Bruno descobreix, ja vell, cansat i malalt, en el seu net, en l’amor d’Hortènsia i en l’enigmàtic somriure d’una parella etrusca. No és massa tard encara que ho sembli.
