Maria Magdalena Gelabert presenta demà dimecres a les 19h, a Món de llibres, Tots els amors, el seu darrer llibre de poesia editat per El Gall Editor dins la seva col·lecció Trucs i Baldufes. La presèntació anirà a càrrec de l’autora mateixa i de la prologuista Maria Antònia Perelló Femenia.
Quins amors evoca Magdalena Gelabert en aquest nou llibre? Els seus? Els de tothom? Els de diferents castes?
Tots els de la història de la persona humana. El libre es refereix a la mitologia, la història de la literatura, i la història i referents del pensament humà. Parla d’aquest amor que mou energies i agrupa persones, de manera dual generalment, i en moments diferents. Està dins la línia de Quaranta cobles a la saviesa, en el que jo anomen poesia de la investigació, perquè hi ha una feina prèvia de treball de camp, abans d’escriure el llibre.
Posa’ns-en algun exemple.
Hi surten el mite d’aquest amor impossible entre Apol·lo i Dafne, ell plora i ella és un arbre… O l’espera de Penèlope. L’amor de Teresa i Jesús, Werther, L’amat, en referència al llibre de Ramon Llull, Llir entre cards, en referència a Ausiàs March, Adam i Lilith, o fins i tot Bonnie and Clyde.
És un llibre d’escriptura recent?
El vaig escriure deu fer sis o set anys, no és d’ara. Quan el revises, hi tornes fer una altra mirada. Tot és amor, tot és energia positiva, perquè l’amor és com una espècie de fibló, si estimes se supera qualsevol situació. Havia fet una altra ordenació dels poemes més cronològica, però vaig pensar que m’agradava que fos més eclèctic i caòtic. Les persones necessitam ordre i caos. L’ordre tot sol angoixa, igual que el caos tot sol, també.
Si fessis recompte, què hi pesen més, en el llibre, els amors o els desamors?
Els amors superen els desamors, tot i que aquests també hi tenen un pes molt important, jo diria que hi ha un seixanta per dent d’amors i un quaranta de desamors. Però l’’amor sempre aporta, sempre fa créixer, tant si és un amor fructuós, plàcid i compartit, com si és un amor que fa patir. El patiment que causa l’amor sempre et du cap a altres camins positius.
Perquè, a més, si tots aquests amors han transcenit a la història de la literatura i de la humanitat, és perquè han reclamat un esforç, un camí.
L’amor mai és de franc, sempre suposa un esforç. És intensitat, llibertat, tirar-te de cap cap al que sigui. Pensam en amor de parelles, però també és un amor cap a la literatura, cap als mites, cap a la imaginació. Cap a la llengua, en el cas de Kavafis, que afirma que els poemes, per ser poemes, han de ser en grec.
Hem parlat de l’amor al llarg del temps i la història. I en l’espai? Veim amors universals, en aquest llibre, fins a quina escala local arribes?
Jo diria que l’escala més pròxima és la de la cultura catalana, amb les referències a Ramon Llull, als trobadors o a Tirant lo Blanc. La mirada des de la part mitològica i de tradició literària és una mirada bastant universal.
