Maria Nicolau (Felanitx, 2002) és graduada en filologia catalana des del mes de juny de 2024. Tot i que ara resideix temporalment a Itàlia, la seva idea és tornar en acabar el curs cap a Mallorca i poder-se dedicar a la docència. Ara és notícia a Manacor perquè el pròxim dia 10 d'octubre presentarà a l'Escola de Mallorquí el seu Treball de Final de Grau, que ha fet sobre la concordança dels participis a Manacor i a Felanitx.
Com se’t va acudir de fer el treball sobre la concordança dels participis? Ets una apassionada de la morfologia i la sintaxi? O és que vares detectar qualque anomalia en aquest aspecte?
A partir de tercer de carrera vaig veure que la morfologia i la sintaxi eren la meva passió, i sabia que volia fer-ne el treball. Una professora ens va parlar un dia de la concordança del participi, i allò em va interessar. Quan va ser l’hora de fer el treball, vaig rescabalar temes i el meu tutor del treball de final de grau em va dir que li agradava molt la idea. Quan era petita, molts d’anys abans de saber que estudiaria filologia, em vaig demanar una vegada quan devia ser que el participi es podia concordar i quan no.
La concordança del participi està en recessió…
Sí, totalment en recessió. El que vaig fer va ser investigar el grau de vitalitat a Manacor i a Felanitx. I he pogut constatar que la gent major concorda i la gent jove no ho fa. Abans era un tret general, la concordança.
És d’aquelles coses que hom es demana si passen per mor de la influència de l’espanyol o si en canvi és per la influència de l’estàndard, que justament coincideixen.
Hi ha un parell de factors. El primer, la visió que va transmetre Pompeu Fabra cap a la concordança del participi. La influència del castellà també pot ser un factor, perquè només aplica la concordança quan hi ha una veu passiva. I també la influència de l’estàndard, que concorda molt poc els participis. Jo em decantaria més per la influència de l’estàndard.
Fas l’estudi sobre la concordança dels participis a Manacor i a Felanitx. És perquè hi ha una particularitat dialectal en aquest aspecte? O perquè hi has centrat el teu treball de camp?
Tot el català de Mallorca és per igual. Vaig triar Felanitx, perquè som d’allà, i Manacor perquè hi tenc una relació molt propera. També volia mirar si potser hi havia una diferència entre els dos pobles, en el sentit que Felanitx tengués una població més rural, i l’entorn de Manacor fos més urbà. I tot i que sí que pareix que a Felanitx es concorda més que no a Manacor, la diferència entre entorn rural i urbà a Mallorca s’ha diluït molt.
A banda de l’ús també deus haver detectat l’abús que es fa, o es feia de la concordança, si ens atenem a la gramàtica prescriptiva.
Sorprenentment, la gent no ho sap. La gramàtica actual de l’IEC té un paràgraf dedicat exclusivament a la concordança als parlars baleàrics. I la conclusió és que sempre que el complement directe sigui preverbal, l’ús de la concordança és vàlid. Només seria incorrecte quan el complement directe segueix el verb. Així, podríem dir “la casa que he comprada” però no podríem dir “he tastada la mel”.
Diries que la concordança del femení és més susceptible de ser conservada que no la d’un plural, per exemple?
No ho he estudiat, no t’ho puc afirmar amb les dades de l’estudi que jo he fet, però sí que sembla que el femení singular es manté més que no els plurals. Vaig fer l’estudi perquè hi ha un buit gegantesc en aquest àmbit d’estudi, només la tesi doctoral de Sebastià Salvà aborda la qüestió, però no ho fa a partir del català actual, sinó de les rondalles escrites.
Sembla també que el pronom “en” bloqueja més la concordança que no un pronom LA. Hi ha més gent que diu “l’he comprada” que no “n’he comprada una”.
Tampoc no he abordat aquest aspecte concret. Sembla que sí que es conserva més quan tenim la pronominalitzacío amb el clític femení “la”. Era inabastable analitzar tots els contextos oracionals perquè hauria estat una tesi. Jo m’he centrat en les oracions de relatiu, les interrogatives i les focalitzacions, en oracions com “a comprar, ha anada, no a ballar”. Analitzar-ho tot hauria estat una tesi doctoral.
La normativa oficial no ajuda gens a una eventual recuperació d’aquest fenomen.
Efectivament. És igual de normatiu fer la concordança que no fer-la. Les dades que jo he recollit apunten que és un fenomen que desapareixerà i no sé què hauria de passar perquè de cop i volta tornàs a agafar vitalitat, la concordança del participi. Jo, ara que he fet el treball, ho concord tot. En el treball vaig analitzar judicis de gramaticalitat, és a dir, vaig valorar el grau d’acceptació i el grau de producció de la concordança.
De quina manera?
Vaig elaborar un formulari que els informants havien de respondre, valorant el grau d’acceptació de determinades fórmules, del 0 al 5 segons com de naturals les trobassin. En el cas de la producció, els donava les frases amb el verb en infinitiu i després veia si el concordaven o no. He tengut en compte variables com l’edat, el gènere, el lloc de residència o la dominància lingüística de l’informant.
I a banda d’això deus haver consultat material escrit.
Sí, per fer el marc teòric vaig llegir la gramàtica de Fabra, vaig tenir en compte també la situació sociolingüística de l’illa, o he consultat també estudis que parlen de la concordança del participi, com el de Sebastià Salvà.
Fa una estona que em balla el cap… una expressió com “ara he sortida”, amb un verb sense complement directe, també seria bona?
Sí. En els verbs inacusatius, és a dir que no duen complement directe, la concordança es fa amb el subjecte.
Penses que la concordança podria ser un element útil per a la configuració d’un llenguatge més inclusiu?
Francament, no, perquè la concordança va més enllà de quan parles d’una persona.
Per què has volgut fer la presentació a Manacor?
Tenia ganes de fer difusió d’aquest treball, perquè afecta tots els parlants de Manacor i de Felanitx. A Felanitx no tenim cap institució tan relacionada amb la llengua com l’Escola de Mallorquí a Manacor, i per això he volgut venir a presentar-lo aquí.
