Hi ha un fenomen que ocorre bastant sovint dins el món de la gestió cultural, que tot i que sol ser protagonitzat per gent que demostra que o bé és ignorant o bé que no és bona professional, malauradament es repeteix més sovint del que podria ser catalogat com una anècdota.
Per entrar a poc a poc en matèria, plantejarem algunes reflexions… Imagin que absolutament ningú dubta, posem per cas, que si una persona necessita que li realitzin una intervenció quirúrgica que impliqui haver d’obrir una secció del cos, malgrat que ho faci la millor professional de món, si no compta amb els estris adequats, el resultat seria nefast. Va, serem una mica bèsties: posem per cas canviar el bisturí per una serra dentada. Sens dubte, una estampa digna del gènere gore. Retornam. Per molt que aquesta cirurgiana gaudís del màxim prestigi dins el seu camp, evidentment avalat per unes estadístiques amb els millors resultats del planeta, malgrat que tingués les millors mans del món, si no disposés dels estris mèdics adequats per a garantir l’èxit i l’excel·lència de la intervenció, el resultat no tan sols no seria el desitjat, sinó que seria un fracàs total i absolut.
Doncs ara traslladarem aquest exemple en el món de la gestió cultural, específicament fent referència a les necessitats tècniques. Per què hi ha gent que segueix sense donar la importància que es mereix cobrir com pertoca el llistat d’aquestes necessitats que requereix qualsevol creació artística, sigui quina sigui la seva disciplina? No fer-ho implica també una destrossa, tant al projecte, a tots els agents professionals implicats en el procés creatiu o de producció, com al públic.
Si aquest fet m’indigna profundament, encara és possible fer créixer la indignació en bona part. Com? Doncs si la persona que no li dona importància al fet de cobrir adequadament la part tècnica utilitza arguments que al·ludeixen a un elitisme ranci. Un exemple molt extrem, però que segurament ajudarà a explicar-me: potser no ho dubtarà (o almenys no tant) en el cas que sigui un musical conegudíssim de Broadway, però sí que ho farà si es tracta d’un musical més modest representat, posem per cas, a un poble. Ara bé, si seguim l’exemple anterior, evidentment si es tractés d’una operació, ningú es platejaria fer distincions entre pacients. En qualsevol cas se cercaria l’excel·lència en tots els casos. És a dir, sempre s’utilitzaria un bisturí, mai una serra dentada.
En aquest sentit, és igual el grau de negligència infligit. La qüestió és que no es pot dubtar ni una vegada més de la importància de cobrir les necessitats tècniques. No ens ho podem permetre ni ho podem continuar tolerant. Per què? Doncs perquè són una part essencial de tot el procés pel qual passa una idea fins que es materialitza en un projecte artístic. No és possible mostrar el resultat a un públic sense cobrir per complet les necessitats tècniques.
Per tal d’intentar ser més il·lustrativa, exposaré un cas real que vaig presenciar fa molt poc, tot i que no diré on va ocórrer. Segurament qui llegeixi aquestes línies i li ressoni, ho endevinarà aviat… Fàcil. Doncs bé, fa unes setmanes vaig anar a una plaça d’un poble a gaudir de la lectura d’una de les rondalles més conegudes per tothom: L’amor de les tres taronges. El resultat? Un desastre absolut per culpa de la manca de previsió i d’interès a cobrir les necessitats tècniques. I, oh! Sorpresa! L’esdeveniment era promogut i organitzat per una administració pública (una vegada més).
Per què va ser un fracàs? Doncs perquè malgrat les quatre persones que llegien la trama i interpretaven els diversos personatges li van posar totes les ganes del món, no van poder lluitar contra una mala praxi pel que fa a resoldre (o mínimament contemplar) les necessitats tècniques. En primer lloc, cap d’elles anava microfonada. El resultat? Absolutament ningú (incloent-hi públic i intèrprets) va sentir cap paraula ni una adequadament. Pot ser, si l’acte s’hagués fet dins un espai interior, no hauria calgut (ves a saber), però la qüestió és que es va escollir una plaça, devora una font que rajava aigua a les totes, un dilluns matí. En efecte, una combinació perfecta per no gaudir de la rondalla, però sí per fer-ho amb el renou de gent xerrant als bars, renou de camions que transportaves i descarregaven queviures pels negocis, renou d’infants cridant i jugant, renou de vehicles motoritzats passant just pel darrere, renou d’un broll d’aigua incessant que en un altre moment hauria estat relaxant, però que precisament en aquell instant era ensordidor i realment molest, etc. En segon lloc, perquè l’espai representatiu no es trobava delimitat. Era tan senzill posar un petit escenari o inclús unes catenàries. Però no, estaven a peu pla sense cap element que indiqués a la gent vianant que allà, en aquell precís moment, s’hi estava duent a terme una lectura dramatitzada. La conseqüència? No tan sols el poc públic assistent s’hauria pogut incrementar si la gent hagués sabut que tenien l’oportunitat de gaudir de la proposta cultural, sinó que la gent que no prestava atenció almenys hauria pogut identificar l’escena i respectar, en la mesura del possible, la representació evitant, per exemple, fer més renou del necessari o avisant als infants que esperessin una mica per córrer, cridar, jugar amb pilotes o inclús que ho fessin una mica enfora de la representació.
Sincerament, si hagués estat jo la que hagués estat damunt el cadafal (inexistent) interpretant l’Amor de les tres taronges, hauria decidit no executar el projecte. De fet, si no vaig aixecar-me de la cadira, va ser per acompanyar als artistes en el sentiment. Purament un acte d’empatia.
Fets com aquest, em fan sentir vergonya i llàstima. Vergonya per la persona responsable de l’acte. Si s’és professional, s’han de tenir en compte tots els factors interns i externs del que implica la programació artística, sense excuses. Qualsevol necessitat tècnica és precisament una necessitat, per petita que sigui. L’excel·lència s’aconsegueix cuidant tots els detalls, inclús els més ínfims. Llàstima per les persones que havien invertit un temps i una dedicació a preparar la rondalla i també pel públic, que massa va fer en quedar l’hora i busques que va durar per respecte. Ningú va poder gaudir.
Cobrir les necessitats tècniques, doncs, per molt bàsiques que siguin, és senzillament imprescindible, fonamental. No té absolutament cap sentit invertir uns esforços econòmics i humans en fer realitat un projecte artístic si a l’hora de mostrar-lo no es contemplen les necessitats tècniques. I si és el cas que, tant artistes com professionals de la gestió cultural ens tornam a trobar davant d’una mala praxi, és imprescindible reivindicar la necessitat de cobrir les necessitats tècniques i inclús plantar-nos si no es resolen satisfactòriament i garantint els mínims de qualitat indispensable.
Segur que si la cirurgiana no compta amb un bisturí, o inclús aquest no es troba en òptimes condicions per executar la incisió, ajornaria l’operació fins a disposar del material quirúrgic adequat.
