Tot allò formava part de mi.
Era el meu paisatge
SYLVIA PLATH
Cada mica d’arbre, cada brot,
cada fibra du aferrada la corresponent
llavor de veu
PEREJAUME
Per qui ho vol escoltar, les nostres veus deixen ressonar totes les paraules que, dels altres, ens travessen. No només, també la veu del món fa trunyelles amb la pròpia. Per posar esment en això, sempre és bon moment per vivificar la poesia d’Anna Dodas (Folgueroles, 1962- Montpeller, 1986).
Com defensa l’escriptor i artista Perejaume, sentim i entenem de manera compartida amb el que ens rodeja. El llenguatge no és exclusivament humà per qui s’obri a l’escolta. Amb aquesta comunió amb l’entorn, els versos de Dodas fan reverberar la mirada i les paraules de Giuseppe Penone a Respirar l’ombra: «Rius, arbres, mans. / El món de la metamorfosi […] / He estat en moltes formes abans d’aconseguir una apropiada: / he estat l’estreta fulla / he estat una gota a l’aire, / he estat una estrella brillant, / he estat una paraula, / he estat llum, / no hi ha res en el que no hagi estat». Anys abans, Rilke, també, ho defensava: «las cosas vibran unas con otras, […] todo está en todo, y se debería estar en todo / para no desperdiciar nada». Anna Dodas ho materialitza a partir del llenguatge i la poesia.
En aquesta línia, no és en va que obri el seu poemari El volcà amb aquesta cita de Verdaguer: «La terra adolorida gemega com un cor». D’aquesta manera, els versos d’Anna Dodas es nodreixen de la vibració del món, així com de les ressonàncies del món propi amb l’entorn. La seva poesia fa alçar imatges vegetals i animals, fa créixer contemplacions. S’escriu llegint i escoltant el paisatge: «xerriquen amb un so agut / les complicades maquinàries celestes / mil estrelles que giren / dolorosament». Tanmateix, de tots els seus versos s’hi desprèn quelcom caòtic, esmunyedís, fosc. Els paratges de Dodas estan perforats, són porosos, com ella: «Soc com el tro / gemegós que braola en la vall / foll de terror / jo soc la vall». La seva poesia està feta d’imatges punyents: «res com el foc, com la brasa / i la mà que l’agafa i es crema / el dolor». Nogensmenys, els seus escrits donen forma al que Zambrano anomenava «bodes de silenci i de paraula». El ressò, el silenci, és quelcom estructurador en l’escriptura de Dodas. Justament, també és la base de l’escolta. D’aquesta pena que es respira en els seus poemes, Marçal diu: «Potser en tot-tota poeta hi ha alguna cosa d’aquells infants desconsolats que cerquen de fer-se passar l’esglai cantussejant».
Cal tenir present el paper fonamental de Maria Mercè-Marçal en defensar el llegat i la idiosincràsia de l’obra d’aquesta jove poeta, ja que va morir (van matar-la brutalment) amb només vint-i-tres anys.
Tot i això, malgrat el to obscur que vessa, en els seus poemes també s’hi pot llegir el foc de la recerca de la creació d’un llenguatge que expressi la gana des del cos, la gana del món, on l’objecte d’anhel és tant l’altre/a com una mateixa. Això ho podem veure en la seva obra poètica i també, amb escreix, a l’obra en prosa. A més a més, en aquesta simbiosi amb el paisatge i la seva escolta, la mirada de Dodas és del tot brillant i potent: «la muntanya esvelta / tota sola i segura / té a la panxa el tro». Sigui com sigui, la seva mirada està plagada de metàfores i detalls preciosos, amb una sensibilitat i misteri que commou: «Aquesta és la nit que les llunes es giren».
Així, la seva concepció del món i la paraula és del tot fèrtil i viva. S’agafi des d’on s’agafi, dels seus escrits estic segura que passaria el que descriu Plath: «que la saba se’m vessaria com quan s’esquinça l’esqueix d’una planta».
Amb tot plegat, llegir a Anna Dodas és transitar pels carrerons que moltes vegades volem no transitar, però ens conformen com les venes. També, és una escolta del món a través de sentir vibrar el nostre. I no només, és també sentir la força de les paraules que es troba davall pell i davall terra.
Per acabar, de Dodas ens queda el que Perejaume assenyala: «(…) la presència física del món. Li tinc devoció plena». Així, després de llegir a la poeta, se’ns aferra una capa de visió preciosa i crua a les retines.
