Maria Asunción Sevillano (Manacor,1979) és alumna del CEPA Llevant i dimecres a les 20 h oferirà a la biblioteca del CEPA Llevant la xerrada “Parlem del suïcidi” per parlar sobre què és, com tractar el tema, com acompanyar les persones amb pensaments suïcides i què podem fer com a societat. “La xerrada se centra sobretot en la prevenció, en donar visibilitat i fer entendre les persones que parlar-ne, pot salvar vides. Hi ha molt d’estigma social heretat i molts mites que l’envolten. Per exemple, quan hi havia una mort per suïcidi antigament aquestes persones se les enterrava a part” explica la ponent, que exposa les alarmants dades de l’augment de morts per suïcidi d’ençà de la pandèmia de la Covid-19, sobretot entre població jove d’entre 15 i 30 anys, però sense oblidar també la gent major.
“Mai havíem experimentat aquests sentiments de frustració o canvi i sovint no els hem sabut gestionar. Per vergonya no demanam ajuda professional ni tampoc ho parlam amb familiars. Per això incidesc en la necessitat de tenir eines per detectar quan algú del nostre voltant o nosaltres mateixos tenim pensaments suïcides” explica Sevillano que explica que és una mort natural que supera les morts per accident de trànsit o les morts per violència masclista, però que, així i tot, estan invisibilitzades: “A l’estat espanyol cada any són 4000 persones mortes per suïcidi. Cada minut i mig mor una persona per aquesta causa i cada tres segons una persona ho intenta” afirma.
Així mateix, durant la xerrada s’exposaran els senyals d’alerta per detectar aquestes conductes, què podem fer i no per acompanyar aquestes persones i sobretot la necessitat de parlar i escoltar per validar els seus sentiments i “obrir una porta, sense judicis”. Com a senyals d’alerta, Sevillano apunta que ens podem fixar en l’aïllament social, en comportaments diferents o canvis d’humor o comportament bruscos, apatia o desesperança profunda així com comentaris directes relacionats amb la mort. “Un senyal aïllat no és motiu d’alerta, però si són un grapat d’elles juntes, sí que ens podem preocupar” afirma mentre afegeix que és important tenir en compte que “les persones que moren per suïcidi realment no volen morir: volen deixar de patir”.
Per això, diu, és important no invalidar els seus sentiments, no fer-la sentir culpable i validar el dolor, que és molt més important que donar consells. “És crucial escoltar sense jutjar: encara que no comprenguis els seus sentiments, escolta-la i pren-te amb seriositat el que diu. També és valuós demanar directament i sense por sobre el suïcidi, perquè si aquesta persona hi pensa, és una manera que aquest pensament surti de l’interior i el pugui exterioritzar. I si veus un risc greu, acompanya-la a cercar ajuda professional”.
Una xerrada que va tenir una primera edició la setmana passada i que tornarà a fer dimecres motivada pels moments difícils que ha passat al llarg de la vida. Sevillano el curs passat va fer una formació de tanatopràxia i tanatoestètica a ESSAE València, en col·laboració amb el SEPE i en breu iniciarà el seu període de pràctiques amb l’especialitat d’acompanyament en el dol. El treball final també el va dedicar a aquesta temàtica, centrada en el cas de familiars que han patit una mort per suïcidi. A més, en acabar els estudis actuals, vol continuar formant-se per fer el Grau de Criminologia o Perit Judicial. Concreta, però, que “no parla des d’un punt especialista sinó com a persona sensibilitzada amb la qüestió, sobretot després de la formació feta. De jove vaig partir dues morts per suïcidi de dues persones i això em va marcar. Et quedes amb una sensació dins, et demanes “què podria haver fet diferent?”. Amb aquesta xerrada simplement vull donar pautes i eines per detectar-ho i poder actuar”.
Finalment, Sevillano explica que “en temes funeraris s’ha avançat molt. Abans era una qüestió molt més tècnica, més freda. Una reconstrucció d’un cos segons la mort, però amb el temps s’han adonat que hi havia una carència en l’acompanyament a les famílies. Tots sabem que quan una persona mor, de tot d’una s’ha de començar a fer tràmits uns papers i això, durant el dol resulta complicat. Per això és important formar els tanatopràctics en aquest aspecte més emocional i d’acompanyament directe amb la família, per poder tractar la qüestió amb més humanitat”. En el seu treball de final de grau, precisament, incideix en les carències que hi ha en aquest sentit concretament en les morts per suïcidi, “molt incompreses i que sovint generen molt de dolor a la família: les persones que estan al voltant han d’estar formades, han de tenir present el toc humà i han d’existir uns protocols per ajudar les famílies a afrontar la situació”.
