Més enllà de si hom creu o no en les vides del més enllà, els esperits, les reencarnacions o les ànimes en trànsit, sempre, mal que sigui només dins nosaltres mateixos, hi ha una presència. Alguna cosa que no va envant ni enrere, algun fet que ens ha quedat enganxat a la memòria o a la història de vida que construïm. Sempre hi ha qüestions pendents, temes que hauríem d’abordar, persones que hauríem d’interpel·lar… i no ho feim.
No ho feim fins que qualque cosa passa, fins que un fet determinant, crucial, definitiu, ens aboca a enfrontar-nos amb les nostres pors i les nostres ràbies, amb aquesta presència sotjadora que, vulguem o no, hi és quasi sempre.
La mort, per exemple, pot ser un d’aquests trànsits que ens meni a mirar de rescabalar qüestions pendents, interrogants mai no resolts, aspectes de la vida que, o acceptem o no, sovint ens fan una peresada.
Tot això és el que s’aborda a “La presència”, el muntatge que va arribar aquest cap de setmana passat a Manacor, amb la interpretació magnífica de Nausicaa Bonnín, Pau Roca, Anna Sahún i Marc Rodríguez. Tots quatre es troben a una casa de muntanya, on Climent, pare de Sandra (N. Bonnín) i Ernest (P. Roca) agonitza. Els hi acompanya Miki, parella de Sandra, i barceloní poc avesat a les rusticitats pròpies del camp pirinenc. Fa fred. Neva. I cal l’ajut de pal·liatius. Aquí compareix la doctora Sol (A. Sahún). Inevitablement, ha vengut, gairebé, només per certificar l’òbit de Climent. A partir d’aquí, però, es desencadenen un seguit de fets misteriosos (sobrenaturals) que fan sortir les preguntes i els fantasmes del passat, els conflictes no resolts… Per què se’n va anar, la mare? I son pare, quins problemes tenia, al restaurant que regentava? I amb les dones, com s’hi relacionava? I amb els seus mateixos fills?
Hi ha moments que “La presència” sembla que vulgui tendir cap a l’humor negre, però no ho acaba fent, perquè és una comèdia, i perquè el candor dialogal i interpretatiu del repartiment ho impedeix de forma magistral. Perquè, en el fons, tant és si els mobles es mouen, si la porta s’obre tota sola, o si els llums s’apaguen. Tant és perquè no hi ha, ni tan sols, la intenció de fer por, perquè allò que posa damunt la taula el text és la necessitat (l’oportunitat, si es vol) de fer front a aquestes qüestions amagades que ara, amb la mort del pare, s’han acabat posant damunt la taula.
Una comèdia de diàlegs, amb escenografia realista, potser una mica estancada en un temps interpretatiu i en una posada en escena que ressona a un altre moment, però clarament, també, disposada a debatre els grans temes d’avui, l’escepticisme, la falta de fe o, al contrari, la creença en les pseudociències, en les posicions dels astres, i els esperits… Tots hem vist Ghost, i a tots ens atrapa la màgia de Patrick Swayze mirant de posar punt final a les qüestions que li havien quedat pendents abans de fer el trànsit cap a la mort definitiva… Tots hem vist Ghost i tots ens hem enamorat de la possibilitat d’existir, mal que sigui per uns dies, després del darrer alè.
Viure la mort dels qui estimam no és fàcil. Morir-se, un mateix, encara menys. No hi ha res, a la vida, més transcendent que la mort. Vivim perquè hem de morir. Poder deixar les feines fetes, és clar, sempre ens reportarà una pau d’esperit que és la que, al final, es respira a “La presència”, una comèdia que no vol ser negra.
