No record d’ençà, que tenc esma, quan vaig sentir a parlar per primera vegada del sainet Ai Quaquín, que has vengut de prim!, però quan vaig conèixer, d’una manera més seriosa, aquest personatge, engendrat per Sebastià Rubí, va ser el mes de febrer de l’any 2013, just passat Sant Antoni, en anar amb ma mare a l’Auditori de Manacor a veure aquest espectacle. Era la primera vegada que veia aquesta sarsuela.
He de confessar que va ser i ha estat una de les obres de teatre que més m’han colpit i emocionat, per la senzilla raó que durant la representació em vaig sentir plenament identificat amb aquella manacorinitat, no tan llunyana del meu redol campaneter d’infantesa. En definitiva, tot era mallorquí. La meva padrina nada l’any 1892, era talment com madò Bel, la mare d’en Quaquín, ja que ella tampoc no sabia llegir ni escriure. Un fill seu també va partir a fer fortuna a Bons Aires, per trobar més oportunitats que en una Mallorca hostil i sense gaires esperances de poder avançar. Quan la meva padrina rebia una carta de l’Argentina tot eren nervis, presses i corredisses per donar-la a llegir, per saber les noves del seu fill que havia hagut de partir, com, avui, tantes persones deixen la seva terra per trobar a Mallorca una oportunitat de vida. Una obra que posa l’ull al fenomen migratori, però vist amb el clam de l’altra cara de la moneda, quan a principis del segle XX centenars de mallorquins partiren, per culpa de la crisi de la fil·loxera, on el bon jesús va perdre les espardenyes: Cuba, l’Uruguai, Argentina, França…
En aquesta representació de l’any 2013, l’actor i director Toni Lluís Reyes, encarnava el paper d’en Quaquín, que el periodista i filòleg Antoni Riera Vives definia al seu bloc titulat L’Estenedor d’aquesta manera: “caracteritzat amb el capell de palmes d’ala forta, un vestit de fil, una maleta vella i una clenxa lluenta fixada amb el suc d’una llimona, Reyes endevina a la perfecció la paròdia i la caricatura, però també la tendra enyorança de la terra que va deixar. Treballa la caricatura amb mestria i treu tot el suc dels enginyosos diàlegs de Sebastià Rubí entorn de la rusca que ha passat l’aventurer manacorí per les Amèriques”.
Així com en aquesta edició de l’any 2013 es varen projectar cinc funcions, i en cada una ompliren l’auditori, aquesta vegada es programaren tres funcions, però atesa la demanda, l’organització es va veure obligada a haver-ne de programar més, perquè l’èxit d’aquesta obra, que fa noranta anys que es representa, és ben viu entre la població de Manacor i en menor mesura de la resta de l’illa. Una obra que ha esdevengut un referent santantonier més, ja que els fets s’escauen el dia de Sant Antoni, una diada sentida pel poble, però que evidencia que el quefer diari de Manacor, d’aquell temps, no es capgirava de verd en blau, com avui, que tot Manacor tremola de gent i festa el dia de Sant Antoni.
Més endavant, l’any 2023 l’èxit va retornar a l’Auditori de Manacor en una altra representació de la sarsuela del místic Ai Quaquín, que has vengut de prim!, aquesta vegada amb l’acompanyament de la Banda Municipal de Música de Manacor, als cors els cantaires d’Ars Antiqua i altres solistes de renom.
No obstant això, ara ens centrarem en l’espectacle dirigit per en Toni Lluís Reyes. El paper d’en Quaquín, va ser representat per Antoni Nadal, ‘Duro’. La funció va començar de la manera més encertada possible, gràcies a l’originalitat captivadora d’imatges, que es projectaven dalt de l’escenari, extretes de fotos antigues que ens ambientaven en aquell Manacor, i per extensió de Mallorca, de principis del segle XX, relatives a la pagesia. Unes imatges que devien ser ben familiars a Sebastià Rubí Roig, i també a la gent de Manacor, quan es va estrenar per primera vegada aquesta obra, el dia 16 de febrer de 1935, a càrrec de l’Agrupació Artística de Manacor al Teatre Principal.
Un altre aspecte que destacaria de l’obra és l’escenografia, composta de les cases de la família d’en Quaquín i de ca Don Pau, aquesta més sumptuosa, separades per un marge. En aquesta obra dirigida per Reyes que vessa de per tots els costats l’excel·lència, cal destacar com a cor de cambra la interpretació dels músics d’Ars Antiqua, amb una indumentària diversa que representaven tots els estaments socials, senyors, pagesos, perleres o menestrals, com ara fusters o sabaters remendons… Hi havia gent de tot pelatge.
De la mateixa manera que el conjunt musical d’Ars Antiqua era intergeneracional: joves, vells i infants a damunt l’escenari, també ho era el públic assistent a l’espectacle: homes i dones joves i majors, nets i padrins, pares i fills es congregaren a l’Auditori durant les diverses funcions, arribats, sobretot, de Manacor i d’altres contrades de Mallorca, com ara del Pla i del Llevant de l’illa.
Com a novetat d’aquest espectacle d’enguany cal assenyalar el ball dels dimonis damunt de l’escenari, els quals ballaren, en aquest obra. Ja havien ballat en altres edicions, com la de l’any 1985, quan arran de la inauguració del Teatre Municipal de Manacor es va programar una edició d’aquesta sarsuela. Una de les sorpreses del ball dels dimonis ha estat poder gaudir dels vestits antics dels dimonis i la carota de l’any 1905 que ha estat restaurada per Maties Sagrera.
En aquesta edició la direcció coral va anar a càrrec de n’Eulàlia Salbanyà. Les peces que s’interpreten al llarg de l’obra són conegudes i corejades per la majoria d’espectadors, tot i que jo no pugui bravejar gens de coneixements musicals, voldria afegir que en veure l’espectacle vaig percebre que la música i la veu dels cantaires eren tot u. Tot això, esdevenia animació i emoció, que era acompanyada pel públic assistent, sobretot en acabar l’obra amb la peça titulada Bàmbols, que es podria definir com a una exaltació d’amor cap a Manacor.
No puc deixar de lamentar, avui en dia, la pèrdua de la riquesa lingüística a la qual assistim en tots els àmbits. Durant el transcurs de l’obra, per part dels artistes que actuen en aquesta obra, es poden escoltar a forfollons d’expressions genuïnes i nostrades, que eren ben habituals antany. Es pogueren assaborir a balquena mots i frases fetes, uns tractaments que responien a la manera de relacionar-se les persones i d’entendre el món. Tot això acaba d’enriquir l’obra, tot i que desgraciadament la majoria d’aquests recursos lingüístics es troben en desús, sobretot, entre la gent més jove. M’aventur a afirmar que molts de joves menors de trenta o quaranta anys, que assistiren a qualque representació, no pogueren entendre els continguts de tots els diàlegs, al cent per cent, per estar mancats de referents lingüístics catalans propis de la parla tradicional de principis del segle XX, els quals eren ben habituals entre la majoria de la població mallorquina.
Tot i que sigui una obra que desprengui manacorinitat, ara que hi ha aquest debat sobre aquesta qüestió arran de l’exposició a la Torre dels Enagistes, aquest espectacle és, sens dubte, la més gran projecció artística de Manacor arreu de l’illa, en tractar-se d’una realitat que s’esdevé el dia de Sant Antoni a Manacor, per haver-se representada a diversos pobles de Mallorca, com ara a Pollença l’any 1937, que encarnava el paper d’en Quaquín, Francesc Plomer Simó, o també a Porreres per la Coral Filarmònica de Porreres. També es va representar al teatre de la Granja Colom de Bunyola, amb el campanar de Manacor al fons de l’escenari, a principis dels anys cinquanta i més endavant devers els anys vuitanta, amb els papers de Quaquín a cura de Gori Bujosa i de Don Pau a càrrec de Nicolau Colom.
Sense cap dubte, una obra excel·lent dirigida per Toni Lluís Reyes que tot i haver-se servit com a referent del text original i tradicional, ha pogut recórrer als recursos tècnics i artístics actuals, que han contribuït a millorar l’espectacle. No hem d’oblidar que una de les claus de l’èxit de totes les representacions d’Ai Quaquín, que has vengut de prim!, és la manacorinitat que exhala per tots els costats que es pot percebre quan hom acudeix a veure l’espectacle i també poder reunir dalt d’un mateix escenari, d’una manera voluntària i altruista, desenes de persones de tota condició disposades a cantar i a fer bauxa per fer del teatre i de Manacor quelcom viu i fidel a la tradició. Aquí voldria puntualitzar que s’ha de reconèixer la feinada que ha fet tot un equip de gent, que moltes de vegades és invisible, però que ha contribuït al gran èxit d’Ai, Quaquín, que has vengut de prim!
