A vegades diuen: “Aquesta persona és un llibre obert”. Però també hi ha llibres que obrin les persones. És aquest el cas de L’univers de na Guida que va ser presentat el passat 20 de desembre al local de l’Escola de Mallorquí. Més recentment el llibre ha començat a distribuir-se i vet aquí que ha arribat a les meves mans d’impacient lector compulsiu i bibliotecari ambulant. L’autora és la manacorina Maria Francesca Flaquer i ha estat il·lustrat per Maria Eugènia Cáliz. Es tracta d’un llibre, a parer meu, recomanable per a totes les edats perquè està destinat a fer-nos obrir els ulls i els sentits a tots quan ens apropem a la seva lectura. Una lectura que de la mà de la seva protagonista ens convida a participar del vitalisme i de la fantasia. Tot un plantejament ben necessari quan l’artificialitat i la mecanització s’imposen per activa i per passiva. El mestre insuperable de la fantasia va ser Gianni Rodari que en la seva inoblidable Gramàtica de la Fantasia ens feia una crida a cercar els contes com qui se submergeix en la realitat, nedant baix l’aigua per anar al fons de les paraules i la imaginació. M’hauria agradat ferm conèixer Rodari sobretot per donar-li una abraçada en agraïment de tots els seus somnis compartits. Aleshores pens que de llibres mai en sobren com de somnis tampoc. No tan sols en manquen sinó que haurien de ser considerats objectes sagrats. I es veu que tant na Guida, per a mi una ànima bessona de Maria Francesca Flaquer, com aquells qui l’acompanyin en la seva curolla, poden ser considerats ben bé, uns eixelebrats trescadors de tots aquests universos en què es desplega la realitat quan ens hi apropam amb la humil certesa de formar part de la naturalesa, no de ser-ne els seus propietaris ni els seus únics usufructuaris.
“En cada gota d’aigua hi ha tota la mar, em digué un dia un monjo budista a qui primer havia confós amb un representant de Repsol Butano. Així cada àtom i cada molècula, el més petit insecte o bri d’herba que creix en una encletxa del carrer, esdevé un mirall infinit on reflectir-nos: “Jo em celebr i em cant/ I allò que jo don per bo tu també ho donaràs per bo, / Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.” Ho escriví fa més de 125 anys Walt Whitman i ens ho recorda na Guida, Guideta, Guidons… com si, en mirar els estels dels seus ullons expectants, Van Gogh hagués agafat la idea de pintar com ningú ha pintat mai les nits provençals, qualsevol cel estelat. Un himne, què és sinó un fet senzill esdevingut miracle? I estava per dir, referint-me al llibre, la paraula “reconnexió” amb la natura. Però m’estim més dir “meravellament”, “meravellar-se”, mot que procedeix del llatí mirabilia: mirar les coses ad-mirables. A l’apartat final trobam “Algunes propostes per continuar admirant”. Molt suggerents, molt. Himnes… Himnes a la vida, són coses importants. De la capacitat d’astorament i meravellament deia Aristòtil que havia sorgit la filosofia.
Quin goig trobar llibres que et parlen de deixar-se xopar per la pluja o sentir crepitar una fulla, de fer menjadors per ocells amb clovelles de taronja, de proclamar que “la intenció és que la natura arribi amb emoció al cor dels infants”… I també que ens demanen que tornem tots un poc infants: els millors amics de les meravelles.
Les il·lustracions més que un complement són també un llibre dins un altre llibre. Han anat a càrrec d’Eugènia Cáliz qui ha sabut captar i transmetre el tarannà de follet màgic de la protagonista i de l’autora del text. No podem menystenir el treball dels editors que han duit a port aquest projecte de Maria Francesca. Esperam que en venguin molt més. L’enhorabona sincera malgrat que no pugui ocultar la simpatia incondicional que m’inspiren persones com l’autora: Mestres i mares, mares i mestres… Hi ha títols més honorables que puguem atorgar als qui ens obrin camins?
