“Jo tenia 13 o 14 anys, ara en tenc 83. Ma mare era molt dematinera i em va venir a despertar: ‘Catalina, hi ha neu’. ‘No la toqueu, que jo la vull veure’, li vaig dir, perquè no em podia imaginar que tots els carrers serien blancs, em pensava que hi hauria una clapeta de neu a part o banda”. Catalina Juan Morey, na Moreia Planxadora, filla del carismàtic i recordat l’amo en Toni Duro, conta com si ho veiés avui els seus records de l’any 1956, conegut per tanta de gent encara com l’Any de la Neu. Era l’any 1956, tal dia com avui, que Manacor es va alçar tot blanc.
“Un home d’aquí davant tenia un cavallet amb una portella al carro, i amb la portella baixada va fer pas per poder anar fins a l’Antigor”, recorda Catalina Juan. Aquell mateix, dia, explica, “anàrem a veure unes cosinetes que teniem al carrer del Pilar. La neu ens arribava per la cintura, i anàrem amb la filla d’una dona que planxava aquí amb ma mare i amb en Joan Guixa, que també era família nostra. Ell era més petit que nosaltres, i l’havíem de treure de dins la neu, perquè no el vèiem, de tanta que n’hi havia”.
No tot varen ser alegries. “Els dies que vengueren després la neu va fer caramells, la gent anava per damunt la vorera i hi ferien amb el cap. D’altres llenegaven i queixen, i es consentiren les costelles, com va passar al meu conco Bernat del forn”.
Aquell mateix dia, recorda Catalina Morey va néixer la filla de Federico Alvarez, que feia de mecànic a Manacor. “Ell mateix va anar a cercar don Llorenç Ladària, el metge, perquè anàs a assistir la partera. A la nina que va néixer li posaren Francisca Maria de les Neus Álvarez Brunet”.
“Jo vaig haver d’anar a fer feina marcant els passos”, recorda l’home de Catalina Morey, Bernat Fullana. Feien feina a can Jaume Tovell, de tallistes. “Aviat vàrem decidir deixar la feina, aquell dia, i anàrem a trepitjar neu. Començàrem a un carrer que venia cap avall i empenyíem la neu. Vàrem arribar a dur una roda molt grossa, però quan voltàrem el cap de cantó, va trabucar i va omplir el carrer de frontis a frontis”.
Bernat Fulllana recorda bé, també, que “hi va haver molts de braços romputs, i braverols dels degotissos que queien congelats de les teules… una senyora va llenegar i es va rompre un peu, el va haver de tenir a l’aire més d’un mes”. Nosaltres, diu Bernat, “érem jovenots, però la gent de més edat no podia treure el nas defora, amb tanta de neu. Hi va haver accidentats, però no hi hagué cap mort”.
L’investigador Antoni Tugores recorda que “quan vaig sortir al carrer, en Pífol (que era veïnat nostre), ja havia enllestit un home de neu de grans dimensions, tal qual el véiem als tebeos, amb una pastanaga de nas, una bufanda, un capell i botons com si dugués un abric blanc. Va ser molt celebrat per tota l’al·lotea del barri”.
Precisament, fruit de les converses que el mateix Tugores va tenir amb Cristòfol Pastor Noguera, Pífol, en va sortir el llibre Un segle de memòria viva, on Pastor parlava així d’aquella gran nevada: “Feia poc temps que havíem tengut una nina. Na Maria Antònia era molt petita. El primer que record és que haguérem de fer la vorera dels carrers neta per poder-hi transitar. Vaig acompanyar el sogre a cal metge Llompart, que estava a Baix des Cós, molt a prop de Ca n’Andreu. El va operar de trencat, li va donar els punts, el va faixar i el tornàrem cap a casa. I quan vaig arribar, vaig fer un homenot de neu enmig del nostre carrer. Per aquells dies, la meva filla tenia molta tos i perquè no ploràs l’engronsava al balancí. I quan sa mare l’agafava, es tornava posar a plorar. Dormia en un bressol devora el nostre llit i se solia aferrar sempre al meu braç. No volia que la deixàs, de manera que em va arribar a esquinçar la màniga. Quan tenguérem la segona filla… vaig procurar que no tengués tanta dependència. I no li vaig donar el braç!! Crec que el mateix dia de la nevada, els nins no anaren a escola. Però jo vaig anar a treballar, tot i que hi havia molta neu. La placeta de Sant Jaume estava ben blanca, com totes les teulades… Era tot un espectacle! Però quan no tenia feina, em vaig passar bona part del temps al balancí engronsant la meva filla. Pobreta! Tenia la cucurutxa”.
“El guardia municipal, vestido totalmente de blanco, se confundía con las estátuas de nieve”
La premsa de l’època també es feia ressò de la gran nevada. A l’Arriba, el setmanari del moviment franquista a Manacor en feia aquesta crònica, tan estantissa com masclista Joan Riera Riera: “El viernes de la semana pasada, hubo muy poquitos que quedaran sin emborracharse en Manacor. La nieve surtía efectos ignorados y sorprendentes en quienes la contemplaban.
La gran borrachera de nieve empezó a manifestarse en quienes, primer viernes de mes, salían de mañana de la iglesia. El suelo blanquísimo, virgen de huellas y mullido, constituía una tentación irresistible. Hubo quien se metía de cabeza, con toda la fuerza que era capaz de lanzarse en la inmaculada alfombra, gustando unas delicias celestiales, frioleras y hasta ahora inalcanzables.
Las bolas de nieve, muy de mañana, empezaron a salir furibundas de manos enrojecidas o amoratadas, para deshacerse, maliciosamente ingenuas, en los cogotes de quienes se atrevían a pasar. Más tarde, la guerra se hizo general, instalándose potente artillería juvenil en los puntos estratégicos de la ciudad.
Las muchachitas en estado de merecer salieron a pasear, arriba y abajo, dichosas no solo por el espectáculo, sinó por ser blanco de tanto tiro blanco.
Muchos se sacaron de la manga, como en los juegos de prestidigitación, variadas y pintorescas prendas de invierno, especialmente “ellas”, envolviéndose la cabeza como si la tuvieran delicada, cuando todo el mundo sabe que su fama es de vacía”.
Hubo quien se disfrazó de “marciano”; o poco menos, con botas altas, traje recauchutado, capucha extraña y gruesos guantes. Pudo decirse que hubo un “carnaval blanco” en nuestra ciudad.
Las lámparas nuevas de la calle Juan Lliteras, cubiertas de nieve, parecían gorros cosacos colgados en el aire com un adorno impensado e imprevisto.
En la carretera de Porto-Cristo se corrió -nunca mejor empleada la palabra, la odisea del dia. Un camión se puso a bailar sobre la pista helada, antes de subir “Es molí d’en Sopa” y los viajeros tuvieron que llegar a pie, nevando continuamente y hundiéndose a media pierna.
El guardia municipal, vestido totalmente de blanco, se confundía con las estátuas de nieve que habían sido levantadas en diversos puntos. Hubiera sido chocante amasar un señor guardia de nieve, con pito incluído”.
En aquell mateix número explicaven els problemes amb els fanals nous del carrer de Ciutat, i la quantitat ingent de llenegades per part dels qui gosaven sortir de ca seva. La publicació alertava de l’afectació a fora vila, sobretot en ametlers i garrovers, amb la flor cremada pel gel i les branques esqueixades pel pes de la neu. Molts d’animals moriren de fred si no tenien sestador. D’altres moriren per la falta de pastura. La neu, explicava l’Arriba, “que va començar sent motiu de joia per l’espectacle inèdit que va oferir, constitueix ara motiu de preocupació pels problemes que planteja i que en el nostre país no espera un haver de resoldre, des del municipal de fer voreres netes per al t`ransit fins a l’agricultor o el ramader”.
Aquells mateixos dies, mossèn Guillem Parera era nomenat capella de l’Hospici, i la Granja Palau anunciava un concert de música moderna a càrrec de “Terceto Palau”, que entre d’altres interpretaria “El Pirata”, d’Antoni Maria Servera. El Manacor derrotava 5-1 l’Espanya de Llucmajor, i a la Puresa ajornaven la festa de l’escola pel mal temps. Era també, el dia que naixia Aleix Mas Juan, conegut durant tants d’anys pel videoclub que va regentar al carrer de Ciutat. Als cines, projectaven Muerte de un ciclista.
Espectacular sobretot a Portocristo
L’historiador Albert Carvajal explica que la nevada del 1956 va ser especialment rellevant a Portocristo, amb la imatge clavada a les retines de tanta de gent de la platja i el moll tots nevats. A Manacor també va ser rellevant, però no tant com la del 1933, que va provocar l’esfondrament de les cobertes de la plaça de les Verdures. Una altra gran nevada a Manacor va ser la del 1789, que va provocar morts, fins i tot.
Justament Cristòfol Pastor, Pífol, també parlava d’aquella gran nevada del 1933: “Record molt bé aquell hivern. Era la primera vegada que veia neu i l’alameda de na Camel•la estava tota blanca. El meu cosí Tòfol, que vivia amb nosaltres, havia anat al cine i deixà totes les petjades marcades per arribar a ca nostra. Jo crec que va esser tan o més gran que la nevada del 56, però les pèrdues materials que deixà no varen esser tan grosses com les que havia provocat la torrentada. Fins i tot diria que per a molta de gent va esser una alegria, de fet jo vaig anar al camp de futbol a jugar amb la neu. La coberta de llauna que hi havia a Sa Plaça de ses Verdures va passar per ull, ja que les columnes eren molt primetes, fetes amb tubs i no aguantaren la sobrecàrrega de la neu”.
