L’accés a un lloc de feina, el desconeixement de l’idioma, l’accés a l’habitatge, la dificultat per aconseguir un empadronament, els problemes per homologar els estudis assolits en el país d’origen. Aquestes són algunes de les traves i dificultats que troben les persones migrants que arriben a Mallorca. Són, també, algunes de les conclusions que es pogueren treure ahir a la “Taula d’experiències migratòries” organitzada per les entitats Embat, Assemblea Antipatriarcal, S’Altra Senalla, Manacor per Palestina i Caritas, i que tengué lloc al Claustre de Sant Vicenç Ferrer davant un centenar de persones.
A la taula, moderada per la nostra companya Anna de la Salud, hi participaren quatre persones que varen explicar les seves històries de vida, els motius que els impulsaren a deixar els seus llocs d’origen i venir cap a Mallorca, i també quins han estat els aspectes positius i negatius de la seva diàspora.
Marizza i Luz, de Colòmbia, Francis, d’Hondures, i Morad, del Marroc varen ser les persones que donaren el seu testimoni. Per a Morad, l’arribada a Mallorca suposa “conèixer un país i un idioma nou”. Ell arribà essent encara menor d’edat i va viure internat a un centre de menors. Ara hi fa feina com a mediador.
Marizza, arribada de Colòmbia fa sis anys, continua pendent de poder regularitzar la seva situació. Francis vengué, aconsellada per la seva doctora, per mirar de trobar una millora en el tractament del tumor cerebral que patia el seu fill. Era mestra de primària i secundària. Ara, amb alts i baixos, va fent les feines que li permet la seva dedicació al seu fill.
“La ubicació laboral és el més complicat”
Per a Luz, psicòloga de formació, el més complicat d’ençà que ha arribat a Mallorca, “la ubicació laboral és el més complicat, però també trobar un habitatge”. Una vegada que troben habitatge, però, “si tens persones properes, l’empadronament no és una complicació”.
Marizza també explicà que “acabada d’arribar, l’any 2020 es va declarar la pandèmia. Jo vivia a Portocristo amb unes al·lotes molt joves. Ens donàrem suport mutu. Les entitats ens ajudaren molt. Vaig començar una feina i la senyora em va pegar. Tot allò em va recordar els maltractaments que havia patit al meu país”.
Morad va voler donar un consell als menors: “Que aprofitin el temps per aprendre l’idioma, que facin cursos, que es formin. Com més et formes més oportunitats tens. Que deixin les coses dolentes i que estudiïn”.
“Els propietaris que volen empadronar troben persones que els diuen que no ho facin”
Luz es lamentà de “la falta d’informació que tenen els migrants quan arriben. Necessitam rutes clares d’atenció. Els processos pareixen senzills, però quan t’hi poses et fan anar d’una banda a l’altra i coses que podrien dura tres anys s’allarguen a sis o set, ja sigui per desconeixement, ja sigui per cansament”. Luz insistí que “es posen traves invisibles. En el paper tot sona fàcil, però quan les persones van als llocs on han de ser atesos, o es dona la informació, allà és on hi ha el problema. Qui vol empadronar, troba persones que li diuen que no ho faci, que és perillós o que no és possible”. També es queixà que una part de la població s’aprofita amb els preus del lloguer: “No hi ha uns preus estàndard i això fa que hi hagi gent que infli els preus”.
Luz també va explicar el cas d’estafes per part de propietaris que “diuen que si pagues més, t’empadronarem”, però després “arriba l’hora d’empadronar, la persona migrant ha perdut els seus estalvis, i l’empadronament no arriba”.
Però no tot s’acaba al país d’acollida. “Necessitam que els nostres països d’origen es comuniquin i es preocupin per les persones que hem hagut de partir, perquè ningú es mou perquè sí, sempre hi ha unes raons”.
Luz explicava també que “qui atén els migrants, de vegades o no té la informació o té la voluntat”, alhora que reconeixia que “ens agrada la festa i la rumba, però també ens hem de demanar què feim pels altres que arriben, com els acollim”.
Francis comentà que “m’agraden molt les festes que es fan aquí, però també m’agradarien celebracions que ens incloguin a nosaltres. M’agradaria poder viure un bocinet de ca meva lluny de ca meva”.
En aquest sentit, Marizza insistia que “m’agradaria que els mallorquins es permetin de conèixer com som els seus veïns, i que ens donem suport mútuament sigui quina sigui la nostra nacionalitat” i afegí que “a mi m’agrada ser servicial, i vull que els mallorquins sàpiguen que aquí tenen una amiga”.
“Mama, jo d’aquí no me’n vaig”
Arribà també el torn per a les intervencions del públic. Hugo, procedent de Colòmbia, molt emocionat, recordà que “a molts de nosaltres se’ns oblida el dia que vàrem arribar aquí. Moltes vegades sent gent colombiana que quan ja tenen els papers comencen a mirar els altres colombians que arriben. A mi no se m’oblidarà mai quan vaig arribar aquí”.
Amparo, també d’entre el públic recordà que “arribàrem per necessitat. Volíem que els nostres fills estudiassin. I la força ens la donen els fills. Als vuit dies de ser aquí, el meu fill em digué ‘Mama, jo d’aquí no me’n vaig’, i m’ho deia sabent que se sentia discriminat per ser llatí a l’IES Mossèn Alcover”.
Chaima, també d’entre el públic, tengué paraules de reivindicació per a la infància migrant: “ A les escoles, els alumnes que acaben d’arribar també ho passen malament. Molts de nins arriben i no saben ni castellà ni català, i a les escoles falta una figura per ajudar aquests nins, i com que no hi és, és un paper que hem d’assumir nosaltres, quan això no és responsabilitat nostra”.
“Manacorí és qui viu a Manacor i es preocupa pel que passa al poble”
Alícia Díaz, en nom de l’organització, recordà que “manacorins som els qui vivim a Manacor i ens preocupam també pel que passa al nostre poble” alhora que es proposaven de “crear espais com aquest on poder fer visibles els dificultats, els problemes, les inquietuds i les il·lusions de totes aquestes persones”. En acabar l’acte Díaz va fer “una crida a l’Ajuntament de Manacor, perquè comptin amb nosaltres per treballar aquest tema. A l’acte no hi acudí cap representant de l’equip de govern, ni de MÉS-Esquerra, ni del PSOE, ni d’AIPC.
