Una plaça de Castelcutó, Sicília. Hi passeja una dona jove, de llarga cabellera bruna i amb un conjunt elegant —el que, podria considerar-se, el model de bellesa mediterrània. La dona avança, capbaixa. Tothom l’observa, però les mirades que la segueixen són diverses: els homes, amb desig i gola; les dones, amb gelosia i reguard. A l’extrem de l’esplanada, un nin se n’obsessiona de manera insana. Ella és Malèna.
Malèna fou un llargmetratge italià dirigit per Giuseppe Tornatore, estrenat l’any 2000. Protagonitzada per la gran Monica Bellucci, la premissa de la trama és aquesta: senzilla, sense filigranes. Tot transcorre entre carrers i travessies d’una vila siciliana durant el mandat del Duce, cap als anys quaranta.
Fa poc vaig veure la pel·lícula. La tenia a la llista de pendents, ja que havia sentit tota mena de valoracions, però volia fer-me’n una opinió pròpia. Ara ja puc dir que, àvara amb els diàlegs i amb un estil peculiar de gravació, Malèna no és apta per a tothom. I no pel fet de ser un producte tan singular —sincerament, si no sou adeptes del cinema un poc experimental, no us la recoman—, sinó perquè (i això és des del meu punt de vista) és un dels metratges més inquietants que he vist mai.
Però, quan vaig decidir que volia compartir la meva experiència mirant aquesta obra de culte italiana, em vaig topar amb crítiques inexplicables mentre investigava. La raó és que, estudiant el gènere en què es categoritzava, em vaig trobar amb molts usuaris de la xarxa (massa, pel meu gust) que la classificaven com una peça romàntica.
Això em va desconcertar. “Romàntica?”, em vaig preguntar. “Potser no hem vist el mateix film?”
Però no. Era la pel·lícula que cercava. I més avall, les terribles paraules: “Gènere: Drama romàntic”, “Gènere: Cinema romàntic”, etc. Ja ho veus. Estava atònita, descol·locada. D’on havia sortit, allò…? Indagant una mica més, vaig descobrir també que havia guanyat el guardó d’un festival de cinema romàntic de Cabourg. Aquí ja no entenia res.
Per jo, Malèna no és romàntica. Gens. Ni una busca. En realitat, mentre la mirava, un 80% de les vegades em sentia incòmoda. Malèna Scordia em feia llàstima, sobretot. Era una vídua atractiva de vint-i-set anys durant la Itàlia de la Segona Guerra Mundial. Els homes —joves i vells, solters i casats— la seguien arreu i resseguien, amb una obscenitat aterridora, tots els seus moviments. A la vegada, les dones l’odiaven brutalment i en feien burla, no per res que hagués fet ella de per si, sinó perquè sabien que els seus esposos se la bevien amb els ulls. I ella? Malèna sempre mirava a terra. Passava de llarg. Fingia no sentir les crítiques o els comentaris indecents d’homes que li doblaven l’edat o d’adolescents desvergonyits. Mentrestant, la guerra la deixà vídua i òrfena. El món s’esbucava al seu voltant i ella es quedà sola. El seu sexe la rebutjava, i l’altre la tractava com un objecte de desig per a satisfer les seves fantasies més depravades. Unes l’apallissaren; els altres, la violaren.
I el nin, el narrador, idealitzava els fets des del seu punt de vista esbiaixat.
No, per jo Malèna no és una pel·lícula romàntica. És una pel·lícula de por. Una pel·lícula en la qual em sentia vista a moments. I és que, quina dona no ha sentit mai la mirada immunda d’algú mentre caminava, anant al forn o tornant de la biblioteca? Sola o acompanyada? Amb calçons llargs o curts? Perquè jo sí. Més d’un pic, si som sincera. I, si bé mentre veia el metratge desitjava que la jove Malèna abandonàs el poble, aixecàs la veu o retornàs el cop a tots els homes que l’assetjaven, també sabia que no faria res. Que callaria, acotaria el cap i no deixaria de caminar per la plaça.
“El seu únic crim és la bellesa”, digué l’advocat de Castelcutó. Tot el poble hi va estar d’acord.
