Joan Gaià (Manacor, 1985), graduat en Ciències Polítiques i Ciències del Treball per la Universitat Pompeu Fabra, és també exregidor de l'Ajuntament de Manacor. Des de fa una mica més de dos anys és coordinador d'Unió de Pagesos de Mallorca, i justament ara que el sector primari torna a estar molt damunt fulla, parlam amb ell de l'acord de la Unió Europea amb Mercosur i de l'actualitat de la pagesia a Mallorca.
Heu llançat la campanya “Solcs”. En què consisteix?
El Consell de Mallorca treu unes subvencions per promocionar el producte local. I una manera de fer-ho era donant a conèixer els productors, perquè pots parlar d’un vi, d’una confitura o d’un formatge, però darrere sempre hi ha les persones que ho fan. Ja hem tirat els primers a xarxes, i funcionen molt bé.
Quin perfil tenen els productors que hi surten?
Hem prioritzat les empreses que tanquen un cercle. No hem anat a cercar qualcú que fa cereal o tomàtiga per vendre, perquè donant-lo a conèixer tanmateix no l’ajudàvem. Hem parlat amb gent que fa carn i la ven directament, amb cellers, amb gent que fa oli, hortalissa, formatge… té a veure amb aquests processos.
Quina mitjana d’edat tenen, els qui surten a aquests vídeos?
Si haguéssim de fer una mitjana d’edat ens sortiria més baixa que la del sector en general.
Hi ha gent jove que viu de fora vila, però hom sempre té la idea que hi ha un component romàntic… que no s’hi faran rics, vaja… i que s’hauran de sacrificar.
Una condicionant que s’autoimposa la gent a l’hora de participar del mercat laboral és l’aportació en hores. A fora vila ningú s’ho planteja així. A més, l’enriquiment econòmic passa a un segon pla. La gent que s’hi posa, sap que si vol fer de pagès, haurà de jugar tots els papers de l’auca. Si té una prunera, haurà de collir les prunes, n’haurà de fer confitura i haurà de dur a vendres els pots de confitura. I això és un fet que ha canviat. Per això ens hem de demanar per què el conseller Simonet no escriu el model de la pagesia de demà, perquè veim que no existeixen empreses típiques com les que voldria promocionar amb la seva llei.
Quines empreses?
Per exemple els grans cerealistes. Això són empreses que avui no poden néixer.
I què vols dir, amb això?
Hem de ser curosos. La Conselleria continua reforçant el model que s’ha demostrat obsolet. Amb això no vull dir que no hàgim de donar subvencions als cerealistes, però sí que cal tenir més en compte les iniciatives que tanquen cercles. De fet, les empreses que queden són les que tenen poques subvencions i les que ho passen malament són les que en tenen moltes.
És compatible el monocultiu turístic amb la supervivència del sector primari?
Mallorca és l’únic lloc del món on els hotelers militen contra el sector primari. Hi ha un boicot permanent contra el producte local. No s’ha fet ni una inspecció efectiva al consum de producte local als hotels. No s’ha posat mai una sanció. Si fóssim un país normal, i en aquest escenari d’escalfament global, el consum de producre local hauria de ser el braç armat de la lluita contra el canvi climàtic. A Mallorca, avui, hi ha més boscos que fa cent anys, i això és molt perillós. Està demostrat que la terra conrada fixa molt més el carboni que una terra convertida en marina o ullastrar. A més, les terres abandonades és molt fàcil que tenguin accidents els estius en forma d’incendis.
Parlem de la llei agrària. El conseller Simonet vol que els pagesos també puguin fer d’hotelers i treguin rendiment de l’activitat turística. Però si ho fan, ja només seran antics pagesos que faran d’hotelers… no correm aquest risc?
La llei parla molt de l’oferta complementària perquè l’activitat principal no treu el que hauria de treure. És molt perillós el que proposa, perquè no arribes a saber si ajuda que el pagès no es mori o si ajuda a matar-lo dignament. Els hotelers volen tot el pastís per a ells, i n’hi ha que el patim i no en podem tenir res. És bo que les explotacions estiguin obertes a la gent. Ara bé, aquí, al Collet, d’estrangers de Ryanair no en venen. Si ve un estranger és perquè viu a Mallorca, i en tot cas no suposa un deu per cent de la gent que ve a comprar formatge aquí.
Les plaques solars també hi deuen tenir presència, dins aquesta complementarietat.
Sí, però limitades. Podràs dedicar-hi una superfície si és com a màxim d’una hectàrea. El problema és que són pegats, no solucions estructurals. I uns calçons, quan tenen cent pegats, els has de tirar.
Quines són, aquestes solucions estructurals?
S’ha d’impulsar el consum, però s’han de compensar els costs que té produir aquí, també. Necessitam que l’illa estigui cultivada per poder-hi viure. Un exemple: es podria pagar a qualcú per com ho fa de bé, mesurant per exemple la quantitat de carboni que té la terra que cultiva. Holanda té compensacions ambientals molt interessants, en aquest sentit.
L’acord de la Unió Europea amb Mercosur era molt esperat, i celebrat pels governants… després de més de vint anys de negociació. Però no és or tot el que lluu. Quins són els perjudicis que afecten el sector primari d’aquí?
L’acord amb Mercosur afecta el productor local, però també el consumidor. A la fi, en aquesta casta d’acords, hi guanyen els de sempre: ACS, BBVA, Telefònica, Santander, Dragados… aquestes macroempreses que formen part de l’ecosistema polític espanyol. I si aquesta gent hi té molt a guanyar, és que no és un acord gaire bo per a la societat. Ens venen l’acord amb Mercosur com si fos la panacea… i el que fan és anar a construir a aquells països, a donar-hi serveis, a obrir-hi bancs… i com a contrapartida ens arriba la producció primària d’aquests llocs, que és el que poden oferir, però que no han passat per unes normes de seguretat alimentària, de control de fitosanitaris, d’ús d’hormones o d’antibiòtics usats de forma preventiva en els animals, de drets dels treballadors… Han venut els interessos de la ciutadania.
També ja va ser impactant en el seu moment l’entrada a la Unió Europea.
Sí. Quan Europa intenta ordenar l’activitat agrària, afecta el que es produeix. Quan es decideix llevar quota lletera, per exemple, pagam a les granges perquè facin menys llet. I això no ha funcionat i ha produït una cosa que en economia és dolenta: les grans concentracions d’empreses. Avui les empreses productores de llet són més grosses que l’any vuitanta-cinc. A l’estat espanyol grups empresarials dedicats a la fruita o les hortalisses acaben sent tan poderosos que es posen a produir també a països com Marroc o Sud-Àfrica. Europa ha ordenat el mercat, però ha acabat afavorint les grans concentracions empresarials i ha mort el pagès d’aquí.
És un poc com la regulació que es fa de la pesca. Els pescadors europeus no poden pescar tots els dies que volen, però nosaltres consumim peix pescat per embarcacions marroquines dins la mateixa mar mediterrània.
Hi ha una pressió asfixiant de tècnics i buròcrates… que responen a la pressió que fan les dictadures del nord d’Àfrica, que utilitzen els fluxos migratoris i el gas per dictar el que hem de fer els que feim feina aquí dins. I Mercosur és exactament això. Vox hi està en contra perquè ara no pinta una regadora. Si governàs, hi estarien a favor.
Parlaves de la burocràcia que comporten les subvencions, un altre gran maldecap per al pagès.
I no sols de les subvencions, sinó de tota l’activitat general. Has de donar compte dels tractaments fitosanitaris a través d’un quadern digital, totes les produccions han de ser comunicades a l’administració… Els petits desapareixen perquè tota aquesta gestió documental genera uns costs, fa que el pagès s’hagi d’asseure a fer aquesta feina o que la comani a un gestor. A la fi, només està a l’abast dels grans productors que fan feina en cadena. Cada vegada que un buròcrata té una idea, al ciutadà que produeix li costa doblers. I passa que l’incentiu és aturar-te de produir, per passar a dependre de la bossa de l’estat.
Parlem d’Es Collet. Quantes cabres hi ha, ara?
Tenim prop de seixanta cabres, però en munyim manco de la meitat perque la resta són molt joves i encara no han entrat en producció. Estam contents del canvi a la cabra eivissenca, no per com produeixen, sinó per com viuen. S’adapten més bé al temps, a la calor, pasturen millor… però tornam a topar amb l’administració…
Quantes cabres eivissenques queden?
Damunt papers n’hi ha 300… però veim que les races autòctones són l’entreteniment dels aficionats de fora vila, quan realment si hi creus, funciona. Per mostra, el porc negre, avui ningú discuteix que és la millor carn per fer sobrassada. I fer feina amb aquestes coses és el que et diferencia de la resta del món. Hem de fer coses diferents. Si hem de fer el mateix que a Valladolid o que a Polònia, podem tancar.
Parla’ns d’Unió de Pagesos. Per als profans en la matèria, és el sindicat de pagesos d’esquerres, davant Asaja, que és el de la dreta.
Unió de Pagesos va néixer arran dels actes del Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. La crearen un perfil de pagès que tenia una certa sensibilitat pel país. Va néixer com una associació de pagesos que no estan alineats amb el poder. Aquest és el matís inicial. Asaja, en canvi, sí que és el sindicat del poder. Podríem dir que Unió de Pagesos és el Can Gazà dels pagesos. Mira, a les balears hi ha 5.000 PAC (subvencions de Política Agrària Comuna), quan només hi ha 1.000 pagesos professionals. La resta de les PAC són de terratinents i de gent que té possessions i finques. D’aquests 1.000 pagesos professionals, n’hi ha un 20 per cent que no tenen PAC, i l’altre vint que tenen una PAC anual inferior als 5.000 euros, que és testimonial. Al final, la PAC acaba sent una ajuda més per mantenir patrimoni que no per afavorir l’activitat agrària que fan els pagesos professionals. Un qui cull les garroves una vegada cada any no fa activitat agrària, desenganem-nos. I Unió de Pagesos vol comptar seguretats socials agràries. Aquesta és la diferència: Asaja compta PACs, que majoritàriament corresponen a gent que dona l’activitat a un tercer, que pot ser qualcú que té un tractor i fa hores en negre.
