L'histsoriador Jaume Claret és el coordinador del monogràfic "La genètica del nostre món: quatre diàlegs per reflexionar sobre la mallorquinitat". I d'això, de genètica, d'història i d'identitat, en parlam en aquesta conversa.
No és arriscat en el moment que vivim promoure un curs monogràfic sota el títol “La genètica del nostre món: quatre diàlegs per reflexionar sobre la mallorquinitat” que podria donar a entendre vinculacions entre identitat i genètica?
Amb els temes problemàtics o polèmics passa igual que amb l’espai. Si no l’ocupes tu, l’ocupa un altre. Si per no molestar no ocupem aquests espais, en vindran uns altres a ocupar-los. El que volem és crear debat, contrastar les idees simples que de vegades alguns demensen. La identitat és una qüestió molt complexa on s’encavalquen diferents aspectes, que va variant amb el temps i amb les persones. I en parlem precisament a Mallorca, que és un lloc on la llengua és un dels nervis de la nació.
Sempre s’ha dit que Mallorca ha estat un lloc de pas… però el fet és que la cultura catalana s’hi ha allargat durant gairebé vuit-cents anys. Som, també, un lloc d’una forta endogàmia. Què pesa més?
Les illes tenen aquesta doble dinàmica. Com ja diu el seu nom, són llocs aïllats, per això podem pensar en una Mallorca reclosa en si mateixa, però alhora molt cosmopolita, amb relacions amb Cuba o amb l’Argentina. Hi havia repadrins que tenien un fill a l’Argentina i l’altre a Mallorca… I parlem del segle XIX… Mentrestant, podíem trobar un senyor de Porreres que no havia vist mai la mar.
Però el fet és que som una mescla.
Certs fenòmens es donen a Mallorca d’una forma molt més acusada pel fet de ser una illa. La referència a la genètica no deixa de ser una provocació perquè els mallorquins d’avui som fruit d’una mescladissa impressionant. Els antecedents són de tota la mediterrània i el que ens configura és el llegat d’unes tradicions, l’impacte de fora… Per exemple, si ens fixem en la cuina antiga, veurem que avui hi ha coses que ja no menjam, i en canvi podem anar a sopar a restaurants que fan una cuina amb uns plats que els nostres padrins no s’haurien pensat mai que els menjarien.
Certament… però sembla inevitable, aquesta sensació de pèrdua.
Sí, però és que hom pensarà que a Mallorca sempre hi ha hagut ametlers en flor i que ara no n’hi ha per culpa de la Xilella, però en el fons resulta que els ametlers són fruit d’una inversió econòmica i sabem que fa tres-cents anys, a Mallorca, no n’hi havia. Ve a ser com les meves filles, que em diuen que sempre hi ha hagut el Much de Sineu… Basta veure com ha canviat Sant Antoni els darrers vint anys… Un dels diàlegs és sobre història i periodisme i per això portam Magdalena Salas i Andreu Manresa, per cercar el contrast entre les cròniques d’Andreu Manresa i aquesta genètica que ens determina… Pensem per exemple en la descoberta d’Amèrica i el que suposa l’arribada de la tomàtiga a la nostra cuina, i com canvia això també la nostra manera de relacionar-nos amb el paisatge.
Record que en parlar del repartiment dels papers en unes matances entre homes i dones, Biel Majoral parlava de genètica històrica…
Sí. Per això també convidem Jordi Serrallonga, perquè ens parli dels seus treballs amb les tribus recol·lectores de l’Àfrica, i Llorenç Valverde, que acaba de fundar un institut d’intel·ligència artificial. Ens fixem en el canvi i en la continuïtat. El gènere sempre ha estat important. A Xàtiva les bigues, en el capçal duien les inicials de l’home a la part de defora i les de la dona a la part de dins, en una demostració que qui comanda de portes enfora és l’home, i de portes endins és la dona… Les tradicions són per definició canviants i van evolucionant, per això ens costa molt analitzar els canvis.
Potser per això també triau aquest format de diàleg, perquè en aquest terreny no hi ha cap veritat immutable.
El format ja el vam provar en el cicle sobre la mort. Tenim gent molt valuosa amb un coneixement molt important, i el salt del coneixement a la divulgació se’ns fa complex, i el format de diàleg ho facilita , perquè vols introduir riquesa en el matís, abaixar les coses arran de terra però sense renunciar a una certa exigència científica. Cèlia Nadal i Maria del Mar Vanrell ens parlaran de la llengua catalana, que per un costat està de cada vegada més assetjada i en canvi, per l’altre, mai hi havia hagut tanta de gent que la conegui ni tants d’estudis de catalanística arreu del món. Aquests contrasts et ressituen. La tendència dels mitjans i les xarxes és a la simplificació i a fer les coses més maniquees, perquè en el maniqueisme hi ha els clics. La riquesa és en el matís.
Al primer dels col·loquis es parla de les dones eivissenques…
Culturalment sembla que tenim una tradició d’herència paterna, però genèticament això no és tan així. Reps una càrrega genètica de pare i mare, i l’ADN mitocondrial es trasllada de dona a dona. La judeïtat es transmet així… Durant la guerra civil espanyol s’assassinaven homes, i precisament ha estat gràcies a les dones descendents que hem pogut identificar restes… Hi ha estudis que mostren una certa prevalença d’un tipus de marcadors genètics que ara podríem situar en el llevant mediterrani. Eivissa va ser una illa púnica, i n’havia quedat una certa base, uns certs marcadors, una genètica que en alguns punts se separa de la resta de les illes i de la mediterrània.
A Menorca sembla que hi ha gent de clares faccions britàniques.
És possible, però no se n’han fet estudis, com sí que ha passat en aquest cas curiós d’Eivissa. Al llevant mallorquí també s’ha detectat prevalença de determinades malalties, perquè en algun moment algun poblador la va portar. La més coneguda és la malaltia d’Andrade, que sense arribar a poder dir que és endèmica a Mallorca, la seva prevalença és molt superior a la resta de l’estat espanyol i a d’altres països del món. Un de cada tres casos de l’estat s’ha diagnosticat en població mallorquina. És una malaltia que afecta nervis perifèrics i el cor. S’han fet altres estudis, com el que cerca el Cristóbal Colon original, o en la recerca de reis o de Ramon Llull, fins arribar als estudis més recents relacionats amb la guerra civil i la repressió. La idea és una mica també poder-ne parlar per desmentir mites. L’herència d’antecedents àrabs o xuetes està bastant repartida…
Degueren conviure encara prou anys els descendents dels àrabs que quedaren amb els catalans….
L’historiador Miquel Barceló parlava d’un autèntic genocidi. Els testimonis són bastant durs. Entre matança, gent que fuig i població esclavitzada, la presència de població àrab queda molt reduïda.
És curiós, tanmateix, que amb tota la mescladissa que hi ha hagut puguem dir que la cultura catalana s’hagi mantengut durant 800 anys…
Cal tenir present que Mallorca havia estat un territori emissió. En determinades èpoques anar a Alger era gairebé com anar a Palma. A Sant Llorenç hi va haver durant més de cinquanta anys una agència que enviava gent a Cuba. Per tant, el que ha passat és que hem canviat de cantó. Hem passat de ser un territori emissor a ser un territori molt atractdiu. Potser enyorem aquella Mallorca catalanoparlant, però també era molt més dura. Un pot sentir que és una minoria cultural dins el seu propi país. No passa res per ser una minoria, si ets una cultura suficient per mantenir aquesta minoria. Jo avui veig una Maria Hein, tan rossa i alhora tan mallorquina… Potser el que passarà és que la mallorquinitat serà molt diferent, perquè la qüestió de les identitats és molt més complexa, ara. Abans eres home o dona, ara això és més fluctuant i pot canviar amb el temps. La identitat va per uns altres camins i la idea d’una Mallorca monolingüe o monocultural és un somni que no sé si mai va arribar a existir. Més que viure de somnis el que cal és començar a acceptar la realitat tal com és. No pots actuar si no tens un coneixement real del que passa al nostre país. Les coses que passen són vives. No podem lluitar contra les coses tal com són.
