Durant els darrers dies, nombrosos mitjans –incloent-hi el present– s’han fet ressò de la iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Manacor, que pretén convertir la ciutat en la capital de la comarca del Llevant. Segons fonts municipals, Manacor ha d’assumir anualment una sèrie de serveis i despeses derivades del seu paper com a nucli central per als pobles de l’entorn. La proposta, més enllà de la manera com ha estat presentada, ha generat una resposta immediata i contrària per part dels màxims representants d’altres poblacions com ara Felanitx i Son Servera, els quals han criticat obertament el consistori manacorí per no haver consensuat abans un acord sobre un projecte d’aquesta magnitud.
Tot plegat m’ha portat a recordar el que succeí d’ençà del 16 de gener de 1834, quan el règim liberal acabat d’instaurar concebé la divisió judicial de l’Estat. Aquella passa era la continuació d’un Reial Decret del 30 de novembre de 1833 per mitjà del qual s’havia establert una nova organització administrativa basada en les províncies. Un cop definida l’estructura provincial, es procedí a la creació dels partits judicials, que agruparien un o més municipis veïns dins una mateixa província amb l’objectiu d’administrar-hi justícia. La reforma permetria reduir el poder dels batles, que fins aleshores havien exercit funcions judicials, una de les característiques més definitòries de l’Antic Règim. El liberalisme pretenia disposar d’una eina amb què controlar el sistema organitzatiu de l’Estat, des de les diputacions provincials fins als jutjats de primera instància, institucions bàsiques en la vida quotidiana dels pobles i peces clau en la instauració i consolidació de l’ideari liberal.
A l’hora d’implementar el novell model, es determinà que el municipi amb major població o amb més volum de litigis seria designat com a cap de partit i s’hi instal·larien els jutjats de primera instància i instrucció, a més de la presó. Els altres municipis quedarien dotats amb jutjats de pau subordinats al principal. En total, es constituïren 451 partits judicials, dels quals tres corresponien a l’illa de Mallorca: Ciutat, Inca i Manacor.
L’elecció de la nostra vila fou, amb tota probabilitat, una decisió molt meditada i prèviament planificada. Oficialment, es justificava pel fet de ser la vila més gran de la contrada i la que generava més disputes judicials. Tanmateix, al darrere hi havia una motivació clarament política: Manacor era coneguda per la seva pública oposició al règim liberal que governava llavors. Els enfrontaments polítics eren tan freqüents i intensos que es pot dir que la societat manacorina estava profundament dividida en dos bàndols contraposats, els quals mantenien una rivalitat constant que anava en augment i que acabaria esclatant la nit del 9 d’agost de 1835 amb l’aixecament carlí conegut com sa Llorençada.
La decisió, com és natural, no va agradar gens a Felanitx. Els nostres veïns, coneixedors de la situació política i social que vivia Manacor, consideraren que ells eren els més indicats per ostentar el títol de cap de partit. Volien convertir-se en el centre de referència, no només per a una comarca que un segle més tard seria coneguda com del Llevant, sinó també per aixoplugar els nous serveis que la centúria exigia, tot un seguit de proveïments que donaven accés a una certa influència dins la Diputació Provincial. L’aixecament carlí esdevingué, en aquest sentit, l’argument perfecte per defensar la seva candidatura a un nomenament que consideraven que els corresponia. Per als liberals de les Illes, Manacor simbolitzava el perill del carlisme, la por i l’amenaça d’una nova guerra. No podien concebre que una vila amb aquest passat lideràs un partit judicial i allotgés una presó, malgrat trobar-se sota control militar durant gairebé una dècada. Els que s’havien alçat contra el govern legítim d’Isabel II no mereixien mantenir tal distinció i, per això, calia fer les passes necessàries.
Així les coses, el 8 de novembre de 1836 l’Ajuntament de Felanitx determinà adreçar-se directament a la reina per exposar-li la seva petició i reclamar per a ells un reconeixement que sentien legítim. No reproduiré aquí aquella missiva, on s’enumeren els grans avantatges que aquella vila tenia sobre la nostra: geogràfics, poblacionals, econòmics, comercials i, sobretot, polítics: No, Señora, no es ni ha sido nunca Manacor la villa que ha excedido a Felanitx en liberalismo, demostrándolo claramente la conducta política que una y otra han observado en todas épocas.
Però sa majestat la reina, immersa com estava en la Primera Guerra Carlina, no en va fer gaire cas, de la petició, i deixà l’assumpte sobre la taula… on acabà per traspaperar-se. Manacor continuà essent cap del Partit Judicial del seu nom. Per cert, el primer jutge de partit va ser Antoni Ballester Pons (Maó, 1783-1862), durant uns anys el liberal més liberal de la vila.
