I si la cultura funcionàs com la selecció natural on els organismes millor adaptats o amb més potencial reproductiu substituïssin a les que no en tenen tant? Aleshores hi hauria la possibilitat de dir que hi ha identitats que moren i identitats que maten. És més trist aquest fet que proclamar que les cultures són com la matèria, que no es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen. Pens en els indis americans, els aborígens australians, en el malament que queda dir que els vulnerables ara mateix a Mallorca som els catalanoparlants, siguin nadius o no, però que així mateix saben per on para el torrent de Pareis.
Diré unes paraules sobre l’exposició o muntatge -alerta!, que això de muntatge no ho dic amb segones- Manacoritats que vaig visitar al Museu de Manacor. Veig que a Binissalem estan fent una cosa per l’estil, que aquest tema el podem extrapolar a la mallorquinitat, a la catalanitat, que se celebren diades, que es fan discursos que augmenten una bibliografia immensa, però amb un cert oblid dels clàssics de l’antropologia entesa com a ciència social. Avui el que impera és passar per sobre els temes “com gat sobre les brases” que deia Ramon Llull. Raimon cantava allò de: “ens enganyaran amb quatre frases fetes, unes mamelles en cromo, un futbol manipulat…”. El pa i circ de cada dia.
Però és evident que en un tema com aquest, un espai museístic, unes poques enquestes, un equip de comissaris… té les limitacions que té. Tampoc s’ha plantejat fer un simposi o un congrés acadèmic sobre el tema. Ja està bé que aquesta exposició estigui donant peu a debat i intercanvi de parers. Però; qui participa en aquests debats? Els de sempre? O se senten veus de nouvinguts siguin sud-americans o africans o alemanys, romanesos, xinesos, o espanyols… m’agradaria errar-me. El peix és mossega la cua.
Sobre el tema diré que durant la meva vida m’he interessat força per l’antropologia i per fer el salt de la teoria, estudiada en àrids manuals universitaris, a les praxis fins i tot vaig voler fer d’explorador i vaig partir cap a Guinea Equatorial quan tenia vint-i-pocs anys per tal d’envestir algun treball de camp compaginant-ho amb la cooperació. Per no dir que durant un temps vaig estudiar una gramàtica guaraní. Curolles d’un infant orat (otaku com diuen ara). Però la meva experiència antropològica més constant va ser la militància en els moviments independentistes i nacionalistes dels anys noranta a la part forana de Mallorca. No calia anar a fer d’Indiana Jones de panfonteta per quedar esglaiat davant les contradiccions i misteris de les col·lectivitats humanes; davant els nostres nassos, d’espectacle, en teníem a balquena. Com és que hi havia tant d’anticatalanisme a Mallorca? Com és que mon paret per ser d’origen murcià va ser rebutjat per un parell d’al·lotes mallorquines abans de ma mare tot i ser bon xicot i feiner… el tema dels xuetes, etc… No vaig fer la mili perquè la bandera espanyola em feia fàstic, seguia en Majoral, n’Artigues, en Jaume Sastre, en Llompart… quins prohoms de la nostra identitat! Gurús que assenyalaven el camí del redreçament nacional. Alguns deien de mi que “aquest al·lot té la fe del convers” i just perquè de llinatge era Alcaraz. Escrivia incansablement com a voluntari a premsa forana. Ara record i ho puc documentar que vaig fer una entrevista per a la revista Ressò al primer marroquí que va arribar a Campos, a mitjans noranta. Canten papers i menten barbes.
I, tanmateix, molts d’aquells qui fa uns anys cridaven i clamaven contra tot el que fos espanyol o alemany ara obren els braços per poder agermanar els desvalguts de l’ample món amb una variant de l’esperit filantròpic selectiu,neoecumènic interconfessional que m’admira i del que, vos ho confés, tenc enveja. Aquesta terra ha de ser, ara i per sempre, un país d’acollida, un indret on fer possible els somnis de progrés, justícia i «desenvolupament material» (escola i sanitat però també telèfons intel·ligents i Decathlon) pels desvalguts. I això malgrat que sigui aquesta, més que una plataforma d’agermanament, una plataforma encimentada damunt la mar, una terra saturada, esmicolada ecològicament, amb problemes estructurals greus… Però és per culpa dels lloguers vacacionals i els oligarques! Aquests que són el gran boc expiatori de les esquerres. Els malparits que ho han fet tot malbé. La mà d’obra de la qual s’alimenten són de plànyer, però hem de donar més sang als taurons redell!
Hi ha, a parer meu, un cert paternalisme i sentiment de culpa colonialista molt visible en aquest relat dels qui com diu fer Toni Riera, a l’article que sobre l’exposició va publicar a Ara Balears, s’allunyen d’estar “ridículament atemorits per una imaginària amenaça de substitució cultural o nacional”. Una munió de portaveus de l’esquerra que ara predica la ciutadania del món i el multiculturalisme hospitalari. Alguns d’ells no fa tants d’anys defensaven el “barco de requilla”. El foresterum que feia pudor ara és glamour.
S’ha d’anar alerta a dir res un poc fora del guió per no ser acusats d’islamofòbia, supremacisme o feixisme. Aquesta és la identitat, dels qui diuen que la identitat és un constructe obert, viu, versàtil? A l’altra banda, tres quarts del mateix. El bipolarisme com un signe de la debilitat mental i decadència de les cultures. No n’havia vist tan mai de curtor de gambals. Em podeu incloure en el bàndol que trobeu convenient si vos ve de gust.
El que em va agradar més de la visita varen ser els vídeos. I crec que una bona iniciativa que donàs peu a una continuïtat de «Manacoritats» seria enregistrar a tota quanta gent major de setanta anys fos possible per bastir un arxiu viu de memòria històrica, patrimoni immaterial. La feina que ha fet el manacorí Rafel Perelló és absolutament encomiable. Ni un equip sencer d’acadèmics hauria fet la meitat del que fa aquest home pel seu compte. Se’n parla a l’exposició? A Andratx funciona l’Associació Arxiu Viu que ha pres fil a l’agulla conscient que queda poc temps per recollir veus que s’apaguen. Mentrestant, com deia que li agradaria fer a Joana Gomila a una d’aquestes entrevistes que es projecten, n’hi ha que tenen ganes de saber com són les tonades que es canten per la serralada dels Atles africans. Una cosa no exclou l’altra.
S’estan morint les nostres referències? Tal vegada les estam matant nosaltres? No pecam d’ingenus quan deim que la llengua catalana serà present a l’espai públic d’aquí a cinquanta anys? Agafam una calculadora i feim un poc de demografia? No ho sé. A mi el que em preocupa és veure la facilitat que tenen els mallorquins de tallar-se les arrels, de fer-les volàtils segons demanda del mercat ideològic, urbanístic, sociològic… Aleshores; per què les he de transmetre, el que queda de les meves arrels, als meus fills si han de ser folkloritzades i menystingudes, descartades, en el millor cas reciclades, com a figuretes de betlem, objectes d’obsolescència programada…
Me’n vaig anar amb la idea que aquesta exposició és una radiografia del que queda bé pensar, no del que realment passa. Però bé està que se’n parli, que en facem àgora, això és el millor remei o únic possible contra el pensament únic.
