Skip to content

NOTÍCIA

Maria Enganxa: el mite

PUBLICITAT

Foto: fotograma del programa Imaginari d’IB3

Qui no ha sentit a parlar de Maria Enganxa? Dins l’ideari popular mallorquí –tot i que no exclusivament (atenció: espòiler)– aquesta figura ocupa sens dubte un lloc en el pòdium pel que fa als personatges llegendaris que infligeixen terror. Per això, avui m’agradaria aprofundir sobre aquesta figura tan nostrada.

Es veu que la història de la nostra protagonista es remunta segles enrere, quan la Santa Inquisició estava ben vigent i ordenava torturar i cremar a totes les persones acusades de bruixeria, especialment si eren dones. Maria Enganxa no se’n va alliberar, ja que es creu que era una dona molt dèspota, que gaudia fent mal als altres, que feia tornar agra la llet, que destruïa les sembres i que robava infants per iniciar-los dins el món de la bruixeria. Per tot això, la van agafar presa. Ella va aconseguir escapar el segon dia de captiveri, però tot el poble es va alçar per trobar-la i no deixar-la amb vida. Quan la van localitzar, Maria estava dreta damunt d’un pou vell enmig d’un camp, amb un petit ganxo a les mans. Conta la llegenda que abans que la capturessin per segona vegada, va aixecar els braços cap al cel i va dir: “jur que no m’agafareu amb vida, jur que des de l’infern agafaré als vostres infants i els formaré en l’art de la bruixeria, des de l’infern, pels segles dels segles”. I sense dubtar-ho, es va llançar a l’interior del pou. La ciutadania no en va fer massa cas i tothom la va donar per morta.

De llavors ençà, és quan comença a créixer el mite. I és que des d’aquell fatídic dia, quan un infant passava prop d’un pou o d’una cisterna sentia una dolça melodia provinent de l’interior que captivava la seva curiositat infantil. Quan si apropava… plaf! Na Maria Enganxa apareixia amb el seu ganxo i l’enganxava amb enorme parenceria i l’arrossegava fins a les profunditats, on imperava l’obscuritat total i l’aigua freda, sense que mai més ningú tornés a saber-ne res. I aquesta va ser la venjança del poble: fer que els personatges incompresos o que transmetien por passessin a la història sent recordats com a persones terrorífiques, inclús després de mortes, que continuaven exercint les seves accions malignes.

Na Maria Enganxa no va ser una excepció. Si bé és cert que actualment potser hagi minvat la seva presència, els nostres padrins i padrines encara ens contaven la seva història per complir una funció clara: evitar que caiguéssim dins els pous o cisternes. Inclús algunes persones dibuixaven una cara de dona a l’estructura perquè els nins i les nines més desafiants, s’espantessin i evitessin la temptació i morbositat de comprovar si aquesta figura apareixia o no. Realment és una de les figures “espanta-infants” més efectives del nostre ideari popular i col·lectiu.

Una particularitat que m’encanta de na Maria Enganxa, és que té una característica que la diferencia de tots els éssers propis dels idearis populars. Una criatura d’aquestes característiques, pot pertànyer a una única cultura, com per exemple els Tibicenas (o Guacanchas) de les Illes Canàries o les Xacias de Galicia. També, però, pot pertànyer a moltes cultures, com per exemple passa amb el Cuélebre (present a diverses comunitats autònomes del nord d’Espanya). Quan això succeeix és perquè el personatge té una àmplia distribució geogràfica i, per tant, totes les històries o versions pertanyen a zones annexes entre si.

Maria Enganxa, però, romp totalment aquesta regla perquè pertany a dos imaginaris populars separats per prop de mil dos-cents quilòmetres de distància: les Illes Balears (especialment Mallorca) i Portugal.

En realitat, existeixen molt poques diferències entre na Maria Enganxa i na Maria Gancha. Mentre la versió mallorquina la il·lustra com una vella terrorífica i lletja que duu un ganxo, la versió portuguesa la identifica amb una dona jove i molt bella que té els dits de la mà en forma de gafet. Tot i que el seu origen, doncs, no sigui clar i malgrat que existeixin diverses versions i territoris, la seva presència dins els respectius imaginares no perd en absolut el pes i la importància que confereix aquest personatge.

Back To Top
Search