Memòries d’Adrià fou publicat per primera vegada l’any 1951 a París en un format per entregues. Posteriorment, una editorial francesa el publicà complet. Fou un èxit immediat entre el públic i la crítica i es convertí en un clàssic no sols de la novel·la històrica, sinó també de la literatura del segle XX. L’autora és Marguerite Yourcenar.
Marguerite Antoinette Jeanne Marie Ghislaine Cleenewerck de Crayencour nasqué el mes de juny de l’any 1903 a Brussel·les (Bèlgica). Malgrat néixer a Bèlgica i ser ambdós pares d’ascendència flamenca, tenia la nacionalitat francesa. L’any 1947, va legalitzar el malnom literari com a nom legal després d’obtenir la nacionalitat nord-americana. Yourcenar és l’anagrama de l’antic nom de família del Flandes francès (Crayencour).
La mort de sa mare al cap de deu dies del naixement va fer que Marguerite quedés sota la tutela de son pare, que es dedicà a ella. No va anar mai a escola. Diversos preceptors i son pare s’encarregaven de la seva educació. Quan tenia vuit anys, ja llegia Aristòfanes i Racine; als deu anys, son pare li ensenyà llatí; als dotze, grec antic. Els primers anys de Marguerite transcorren per Europa, primer amb son pare i, quan aquest mor, tota sola viatja per Itàlia i Grècia. L’any 1939, amb la guerra a Europa, es trasllada a Nova York i ja quedarà a viure als Estats Units, encara que amb escapades a Europa. L’any 1951 sortí publicada per entregues la seva obra més coneguda, Memòries d’Adrià. Va ser la primera dona que entrà a l’Acadèmia Francesa, fet que succeí l’any 1980. Va morir el mes de desembre de l’any 1987, a vuitanta-quatre anys, a Bar Harbor (Maine-Estats Units).
Però qui fou Adrià?
Adrià fou l’emperador de l’Imperi romà entre els anys 117 i 138 dC. Fou el segon emperador (després de Trajà, a qui succeí) nascut a la província de la Bètica. Se’l considera un dels cinc «emperadors bons» de l’Imperi romà, ja que aquest segle II fou el de màxima esplendor de Roma. Havia nascut l’any 76 a Santiponce, prop de l’actual Sevilla, i morí a Baia, Itàlia, l’any 138. També es considera que va ser un hàbil administrador que feu construir biblioteques, aqüeductes, termes i teatres. S’ocupà d’atendre les necessitats socials per mitjà d’uns canvis legals en virtut dels quals, encara que no s’abolia l’esclavitud, es normalitzava la situació de l’esclau i es condemnava la tortura.
Fou obertament antimilitarista, ja que preferia mantenir les fronteres en pau i fàcils de defensar per mitjà de convenis i de pactes. Adrià fou un humanista a qui agradava la filosofia i era un defensor fervent de la cultura hel·lènica. Era un gran admirador dels filòsofs grecs.
Per què Marguerite Yourcenar trià Adrià?
Marguerite Yourcenar era una entusiasta de la cultura clàssica grecollatina. També li encantava la història i trobà dins l’Imperi romà un emperador que, com ella, era un entusiasta de la cultura grega, a més de poeta.
L’elaboració del llibre fou llarga. L’any 1924 ja començà a esbossar el llibre. Després de llargues consultes històriques l’abandona i els manuscrits queden a Europa quan ella parteix cap als EUA per mor de la guerra. Mentrestant, ella continua llegint i estudiant tota aquella època.
Escriu tota la primera part, o gairebé, en un tren que la duu de Nova York a Nou Mèxic. Tal com ella manifesta a les notes que va deixar, el que volia era «refer des de dins allò que els arqueòlegs del segle XIX han fet des de fora». L’acaba al desembre de l’any 1950. Si fem cas de les dates, aquesta obra curulla del segle XX va ser esbossada, planificada i escrita durant més de dues dècades. En unes dues-centes cinquanta pàgines s’endinsa en l’ànima d’un emperador i, per mitjà d’ell, poua dins els entresolcs de l’Imperi de Roma.
Des de la mort, que ja sent molt a prop, Adrià escriu una carta al seu net Marc Aureli en què desgrana els seus pensaments, records i nostàlgies. Però, més que una carta, l’escrit s’acaba convertint en les seves memòries. Llavors, ja vérem que ens trobàvem davant una obra que no conservava la cronologia pròpia dels llibres d’història. Són les memòries de qualcú que era emperador de l’imperi més gran d’aquell moment i que desgranava els temes que el preocupaven de la manera com acudeixen els neguits a la ment i a la memòria d’una persona. O sigui, d’una manera desordenada. Tant parla de l’amor, platònic o carnal; com del menjar, que en ell és auster i sense vicis golafres; com de les caceres i del plaer que aquestes li procuraven. I també parla de Trajà, l’anterior emperador, i de les guerres en les quals havia participat amb ell; i de la seva esposa, Plotina; i de Palestina, dels jueus i del seu cristianisme. Parla de la malaltia i de la mort que sent acostar-se. Però sobretot parla d’Antínous, el seu gran amor. Antínous, el jove grec de qui es va enamorar. A qui després de la seva mort va elevar a la categoria de diví; a qui va dedicar amb el seu nom la seva ciutat de naixement, i a qui enyora després dels anys transcorreguts com quan confessa a Marc que no li sap gens de greu haver-lo estimat. «Aquest joc misteriós que va de l’amor a un cos a l’amor a una persona m’ha semblat prou bonic per consagrar-li una part de la meva vida.»
Hem de confessar que el llibre no va agradar a tots els membres del Club de Lectura. Tal vegada era perquè esperàvem una novel·la històrica com les que s’escriuen avui en dia, que són més espectaculars i no tan introspectives. Però sí que és ver que, un cop t’endinses en la història, et vas deixant endur pel personatge amb totes les seves contradiccions, tots els seus dubtes, alegries i penes de la seva vida. Ens acosta als successos i a les cultures d’aquell temps que ens permeten imaginar com era la vida en el seu moment. És el retrat més íntim d’una persona que al mateix temps resulta que fou un dels millors emperadors que va tenir l’Imperi de Roma.
I és per aquest motiu que l’autora dona veu en primera persona a Adrià, la qual cosa corrobora amb aquestes paraules: «En els nostres dies, la novel·la històrica, o allò que, per comoditat, admetem d’anomenar amb aquest terme, no pot donar-se sinó immergida en un temps retrobat, presa de possessió d’un món interior».
