Hagueren d’adreçar ferm. Després de la puntualitat suïssa habitual a cal Baciner i a l’Ajuntament els dimonis s’encaminaren cap a la volta de dia 16. Havia plogut devers la una i mitja, però l’horabaixa va respectar la volta. Tanmateix, la colla es va entretenir en excés als carrers del centre. El de n’Olesa, per exemple, enramellat gairebé a cada casa, demanava balls cada dues passes, i l’arribada a Can Patxó i a sa Torre ja va ser més llarga del que tocaria. L’endarreriment era preocupant i tot i que pogueren ballar a la residència, sí, hagueren d’adreçar ferm i pujaren pel carrer d’en Muntaner per plantar-se a l’hora convinguda a la plaça del Convent. La colcada i tota la comitiva d’autoritats esperaven ansiosos per tornar a partir ara cap a l’església a fer el cant de Completes i els Goigs. Tot i que el migdia la plaça havia estat estibada, s’havia percebut potser una presència menor d’externs, i també una petita davallada d’afluència, qui sap si també per l’amenaça de pluja i pel fet que enguany la festa hagi caigut entre setmana.
La Colcada, però, semblava més participativa que mai. Una gentada. A la plaça del Convent i per tot el carrer Major. Tothom espera ordenadament. Així com marca el protocol van passant el carro, banda, dimonis, autoritats… i darrere, el populatxo, que abandona les voreres per tirar-se al carrer tot d’una que han passat les autoritats. L’eufòria és considerable. El pasdoble d’Amparito Roca multiplica l’entusiasme. Els crits de visca i el ritme musical s’alternen amb qualque increpació extemporània a les autoritats.
I d’aquí a les Completes. Somrient com sempre, Antònia Bassa té la banda tota endiumenjada davant. I ja no somriu. Riu obertament. I amb un gest tan decidit com decisori dona l’ordre amb la batuta perquè torni a esclatar la festa. Sembla, a la fi, que han passat a millor vida, les trifulgues politicoreligioses, i que les coses van més o manco com haurien d’anar. Dins el temple, com un peix dins l’aigua, i aferrats a la part més rància de la cosa, una bona catefa de càrrecs públics d’extrema dreta han vengut d’arreu de l’illa per participar d’una cosa que, algun d’ells, deu trobar d’allò més “paleto”.
La grandiositat del cant dels Goigs, amarat d’entusiasme juvenil i insistent com un mantra amb el superbò dimoni i la maneta artanenca (“boti, boti, boti, artanenc el qui no boti”, canten amb el mocador vermell i la camisa blanca davall la dessuadora negra) s’encamina ara a un altre moment crucial de la festa: l’encesa del fogueró. El constrenyiment de la plaça, el marès molinat dels baixos de la Rectoria, l’espai minúscul davant la majestuositat de la torre Rubí, i tants d’altres factors indescriptibles ara en dues paraules fan associar aquell moment de la festa amb la història més antiga. Com si de com ens trobàssim al segle XIX, però 200 anys després.
Un ball aquí, un ball allà, El Palau, sa Bassa… el ventre de Manacor batega a cop de barra, però ara ja amb la banda, i amb els segons dimonis del dia. Toni Lluís Reyes, Joan Toni Sunyer i Magdalena Pérez han suplit Antoni Bassa i Toni Juan. El petit dels Aleixos ha agafat el timó de la nau santantoniera en substitució de son pare, Mateu Juan, que ha arribat a Sant Antoni amb el tradicional constipat anual.
Transiten i ballen amb una fluïdesa intermitent, perquè la pluja els desbarata, però van fent. S’arraconen, i tornen sortir, perquè són naturals, com els caragols, com els esclata-sangs, com els gorrions i les caderneres. La volta sembla excessivament tardana, el vespre. És prop de la una i encara no han arribat a Santa Catalina. De lluny, els picarols i la xaranga de la banda avisen de l’arribada de la banda. Carregats de paciència, un grupet de veïnats esperen d’asseguts al voltant dels darrers calius i de qualque flama moribunda que els vol escalfar. Arriben, i ballen, enmig d’una multitud tan juvenil com entusiasta. Just després del ball cataliner, s’endinsaran a les profunditats d’una cotxeria eterna com la cova de la Gleda. Amb la barrera mig baixada, ressopen i es refresquen músics i dimonis. El poble, disciplinat i molt silenciós espera defora abans de partir cap a El Porrón, on donaran el tercer premi de foguerons. Sa Xispa i Crist Rei havien rebut el primer i el segon. Entusiasme general amb un Nofre d’El Porron emocionadíssim i molt content de tenir festa a ca seva.
El baciner jove, sense vacil·lacions, indica el camí. Sa Volta. S’acosten les dues de la matinada. Els santantoniers es troben davant el mur, la paret vertical en què es converteix l’avinguda dels tres noms per assolir la fita que tot santantonier espera poder explicar l’endemà: la cotxeria de cals Pasturetes, allà, arran de la Concòrdia.
El ritme de pujada és frenètic. No hi ha temps de gairebé res. Una al·lota diu a una altra, pel camí: “Jolin, tia, està ploguent un monton i ahir feia superbondia”. L’altre en un manacorí fonèticament impol·lut, li respon: “Sí, i jo demà tendré agujetas”.
Més d’un i més de dos hi estaran, esbraonats. Però ara són aquí entusiastes i gloriosos. Al lluny, la fosca que ambienta Sa Volta ja fa pensar que la comitiva podrà fer l’enèsima drecera d’avui. Els dimonis arriben al molí dels Tastavins amb pluja. Entren ràpidament pel portal principal de la casa. Els qui els acompanyen miren de fer-se un forat pel portal del corral, que està estibat fins a la bandera.
Sonen els bastons de Sebastià Riera Pocoví. I les gloses i les cançons de repertori s’eleven entre fínissimes gotes que cauen com cameta d’aranya del cel de dia 17 de gener de 2025. Ja hem tombat el dia. Els dimonis es refresquen dins el molí i esperen que el temps els permeti ballar. Surten i hi fan un ball, i dos, i tres, abans d’emprendre els cinc minuts finals de caminada fins a la plaça de la Concòrdia, on prop de 200 persones veuran ballar els dimonis aquest vespre. Restaran només els panets de trempó de la cotxeria dels Pasturetes, etapa final abans de poder veure els balls de l’endemà, ben dematí davant cal Baciner, sí, al carrer de Sant Roc.
