Avui que s’usa dir paraules sense saber què signifiquen hem tengut accés a tot un seguit de quaderns escolars d’un alumne de l’antiga escola de “Cristo Rey”. Es tracta d’una mostra del que és un vertader adoctrinament escolar, ara que la paraula està tan en boca de tothom. Segons el DIEC2, “adoctrinar” pot tenir dues accepcions. La primera: “instruir algú en alguna cosa”. La segona, que s’avé més amb el sentit que li donen certes persones, “fer entrar algú en certes doctrines, en certes opinions”.
A Crist Rei hi va fer de mestre Joan Riera, conegut per tanta de gent com “don Joan Gallet”. Era una escola unitària, on els infants, tots masclets, acudien a una mateixa aula, en la qual s’havien habilitat diferents pissarres perquè don Joan pogués impartir les ensenyances adaptades segons el nivell.
Si hom pega una ullada de prim compte als quaderns de treball que feien els alumnes de l’escola de Crist Rei comprendrà el sentit últim del mot “adoctrinament”. Exaltació de la nació espanyola, adoctrinament religiós, amb nombrosos passatges d’història sagrada i missatges inequívocs de la necessitat de ser un bon cristià, culte personal al dictador Francisco Franco i a José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange; himnes a la pàtria; oracions i resos; missatges d’enaltiment del concepte més moralista de família, i de respecte a pare, mare i mestre; un peculiar (per necessari) aprenentatge de la llengua espanyola… Tot això es troba en les escasses cinquanta pàgines de cadascun dels quaderns d’un d’aquests alumnes que va tenir per mestre don Joan Riera, ‘Gallet’, un home recordat per la seva mà “feixuga” i per la seva adscripció inequívoca al règim. En temps de democràcia, a les seves aules, encara es cantava el “Montañas nevadas”. També, però, don Joan Riera ha estat recordat per molts per les seves dots com a ensenyant i no sempre a partir de la disciplina o la repetició, sinó amb altres recursos potser més enginyosos.
I no obstant tot això, cal fer una apreciació. Tant per la cal·lígrafia, com per l’ortografia, com pel traç en el dibuix, com per, sobretot, el nivell de continguts que s’assolia, hom pot observar la davallada de nivell que ha patit l’ensenyament i l’endarreriment en l’aprenentatge que tants de joves duen avui. Les imatges que us mostram contenen feines fetes per un infant de nou anys, que es correspondrien amb un nivell actual de quart de primària. Avui en dia, en el món de la llibertat i de la tria personal, de la informàtica, de les xarxes, els ordinadors i l’accés universal a la informació en un sol clic, molts de joves de tretze o catorze anys, i fins i tot de més edat, es mostren incapaços de fer activitats com aquestes amb un mínim d’autonomia i sense haver de rebre l’atenció individualitzada d’un o més docents.
Però mostrem com eren aquests quaderns:
L'entorn immediat. La descripció de l'escola, 50 infants dins l'aula. N'hi ha que no tenen plaça i seuen on poden. Hi ha quatre pissarres. La llengua de l'ensenyament, de forma indiscutible, era l'espanyola, a l'hora d'escriure. El domini social de la llengua catalana era tan aclaparador que fins i tot el mestre mateix, tot i la seva innegable adscripció al règim, també feia les explicacions en la llengua pròpia del territori. Al pati, tots aquells infants, entre ells parlaven un naturalíssim català. Una situació que avui es viu, a molts de centres, a la inversa. L'escola era emprada com a espai de formació, però sobretot de formació en la moral i "el espíritu nacional". Els recursos dedicats a l'ensenyament eren mínims. La saviesa popular ja ho deia: "Passar més fam que un mestre d'escola".
L'amenaça. "No temáis a los que pueden matar vuestre cuerpo, pero que no pueden matar vuestra alma". Un missatge moralitzador de coratge i estoicisme davant el patiment que un dia pugui venir a mans de qualcú altre. L'amenaça constant... tot i que la guerra feia més de vint anys que havia acabat. Fins a sis vegades consecutives, ho repetien.
La moral. "El que oculta su propia maldad, recibirá castigo, pero el que la confiesa y se enmenda, alcanzará misericordia". No és sols la moral com a codi de conducta, sinó l'allargadíssima ombra de l'església catòlica que tot ho tapava. La por del càstig diví, la propaganda de la confessió, el control moral a través d'aquesta pràctica de dominació, i finalment la magnanimitat divina en forma de misericòrdia.
La repetició. La moral partia sempre i per sempre d'una font primigènia i immutable. L'església. No anar a missa escolar el dia que tocava tenia conseqüències directes. Aquesta és una de les tres pàgines de càstig per haver salat la missa del divendres.
I és així que la religió és associada a la civilització. No estar batiat és sinònim de misèria i de salvatgisme. El progrés de la humanitat va lligat de forma indissociable a la pràctica de la religió (catòlica, per descomptat). Els infants "espanyols" del moment tenien la fortuna de poder-se comptar entre la població catòlica del món i, sobretot, amb la possiblitat "d'anar al cel".
"El mal tiene alas para llegar a nosotros: el bien, parece que camina a paso de tortuga". Més missatges moralitzants per mantenir l'alumnat en alerta davant el pecat, davant l'ateració de la conducta, i sempre predisposat a l'obediència.
Les idees. José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, tenia sempre el seu dia de glòria. El jou i les fletxes. Els colors de la bandera espanyola en el dibuix. Les dues franges vermelles amb el primer nom i el primer llinatge. El groc de fons. I el blau que hi combina. Les referències en els quaderns a José Antonio Primo de Rivera i al dictador Franco són constants, i sempre en clau laudatòria, per descomptat. Un missatge clar i llampant contra la República i a favor dels colpistes que s'alçaren contra la democràcia. "Y pidamos a Dios que su sangre y su ejemplo den abundantes frutos", acabava explicant la història de José Antonio Primo de Rivera, el màrtir més gran del "Movimiento nacional".
La família. "En correspondencia al inmenso cariño que nuestra madre nos profesa, prometo amarla intensamente, obedecerla de buena gana y ayudarla en todo lo que pueda". Les activitats per celebrar el Dia de la Mare o el Dia del Pare eren una constant i servien per senyalar els progenitors com les corretges de transmissió de valors. Només hi havia un model de família vàlid, i s'havia de fer tenir ver. Com es diu en bon mallorquí: "Creure és criança".
El contingut: tot i ser infants grenyals, els alumnes de don Joan Riera estudiaven i aprenien. Gramàtica (els verbs, els adverbis, les preposicions) literatura (cap altra que no fos l'espanyola, per descomptat), història sagrada (de l'Antic i del Nou Testament), història d'Espanya, amb repàs exhaustiu de les "glòries" de l'anomenat "imperi espanyol".... Recordem Raimon i la seva escola també: "Por el imperio español hacia Dios". Geografia, una de les grans oblidades de les ensenyances d'avui, en què els infants i joves, amb prou feines saben com es diu el poble del costat; ciències naturals, el cos humà... Amb nou anys. Per descomptat que podem discutir moltes de les parts dels currículums que s'ensenyaven llavors, i també molts dels mètodes. Avui el coneixement, els continguts, l'abstracció, l'aprenentatge de conceptes, el vocabulari, semblen sovint menyspreades davant la possibilitat tan senzilla d'accedir al coneixement "amb un sol clic".
La llengua catalana. Els alumnes d'avui, per norma general, tenen una mancança de vocabulari important. Si és en llengua catalana, més, independentment de l'origen que tenguin. Els infants d'avui diuen "hipo", "peca", "chichón", i no saben com ho han de dir en català. Els anys seixanta la situació era totalment a la inversa. Els infants tenien singlot si havien menjat massa aviat, o pigues, si eren rossencs de pell, o es feien bonys i escarrinxades, si queien o qualcú els pegava. La mancança de vocabulari la tenien en llengua espanyola, i per això el professor, totalment afí a les circumstàncies del moment, els mostrava com es deien en la llengua de l'imperi, totes aquelles paraules. Ja es veu, però que de vegades hi havia confusions i les galtes eren les "nalgas" i les anques, les "mejillas"...
El resum de tot plegat. La fe mou muntanyes i és l'eina que ens permet arribar a tot. Si no perdem la fe convertirem Espanya en una nació gran i feliç. La vinculació entre estat i església és total i l'ànsia de formar i pertànyer a una "gran nació" del món ha de ser el gran objectiu dels súbdits de l'imperi.
Vet ací, idò un exemple d'adoctrinament moral, religiós i ideològic a través de l'escola. Sense dissimul i sense passar pena de gaire cosa. Què en dirien, d'aquest adoctrinament, els qui critiquen l'escola d'avui tot acusant-la de fer adoctrinament si es trobassin davant aquesta situació? O deu ser això, el que volen realment?
