La setmana passada vaig gaudir d’unes merescudes vacances arreu de la Toscana, una de les regions que encara no havia visitat d’Itàlia. Evidentment, vaig aprofitar l’estança per tastar la gastronomia típica (oh, sorpresa!, marcada sens dubte per la carn del porc senglar en diferents versions), per beure els meravellosos vins que s’hi produeixen i, com era d’esperar, per visitar diferents museus. L’experiència general va ser molt positiva, però com era d’esperar, vaig aprofitar aquestes visites per reflexionar envers la seva evolució i el seu estat actual.
Abans de res, m’agradaria comentar que vaig visitar un bon grapat d’exemples, molt variats pel que fa a tipologia, titularitat, gestió, renom, etc. No obstant això, la majoria dels raonaments es poden aplicar gairebé a la totalitat, independentment de les seves característiques intrínseques.
Segons l’ICOM (el Consell Internacional de Museus), un museu és “una institució sense ànim de lucre, permanent i al servei de la societat, que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial. Oberts al públic, accessibles i inclusius, els museus fomenten la diversitat i la sostenibilitat. Amb la participació de les comunitats, els museus operen i comuniquen èticament i professionalment, oferint experiències variades per a l’educació, el gaudi, la reflexió i l’intercanvi de coneixements”. Com podeu imaginar, la definició actual no ha estat sempre aquesta, sinó que ha patit nombroses modificacions al llarg de la història; pot ser en una altra ocasió puc parlar-ne. De fet, aprofit l’avinentesa per comentar que l’ICOM actualitza la definició cada cinc anys, tot i que aquesta versió correspon ja al 2017.
Per què he citat la definició de museu? Doncs per contextualitzar una mica el tema, atès que les reflexions que vaig valorar durant les diferents experiències van girar al voltant, essencialment, dels conceptes “al servei de la societat”, “accessibles” i “inclusius”.
En primer lloc, i pel que fa a museus “al servei de la societat”, no sé ben bé si aquesta afirmació és realment certa. Al servei de la societat implica contribuir en benefici de la comunitat, complint amb les responsabilitats socials, com per exemple el desenvolupament sostenible basat en pràctiques que assegurin el benestar de les generacions actuals sense comprometre les necessitats de les futures, millorar la qualitat de vida dels membres de la comunitat, aconseguir un equilibri entre el benefici obtingut i l’impacte social, fomentar el benestar social, el desenvolupament i la inclusió social de les persones, etc. Si tenim en compte, també, que la cultura és un dret bàsic dels éssers humans i que gràcies als museus podem acostar-nos a un tipus de cultura, que sense aquests equipaments culturals seria impossible, potser podríem pensar que sí que compleix aquesta premissa. Però, realment s’assoleixen amb escreix els objectius plantejats? Sincerament, i en la majoria dels casos, pens que no s’està arribant als estàndards desitjats. La realitat viscuda era bàsicament una cua (o vàries, depenent del museu) interminable, al final de la qual s’accedia a un contenidor d’obres d’art que lluny de ser sostenible, de permetre millorar la qualitat de vida de qui havíem tingut la sort de poder-hi entrar (perquè no tothom té una realitat econòmica que li permeti accedir, i no estic parlant de turistes culturals, sinó de persones en general, ja que els preus no són econòmics per a la totalitat de la ciutadania), de fomentar el benestar social, el desenvolupament i la inclusió social de les persones, més aviat era un recinte tancat, en algunes ocasions inclús una mica claustrofòbic, estibat amb centenars de persones que es disputaven alhora el privilegi de poder gaudir mínimament de les obres exposades. Ja no parlem de poder-ho fer tranquil·la i relaxadament, sinó que podies donar gràcies si en determinats moments tenies la sort de no rebre empentes o inclús d’observar alguna obra uns instants sense que cap persona et passés per davant per fer una fotografia mal enquadrada, desenfocada i que segur que queda relegada a agafar pols tecnològica dins el rodet de la galeria fotogràfica. De fet, estic convençuda que si mesos més tard és recuperada, la majoria de les persones no recorden ni on la van fer, ni quin títol du, ni qui l’ha realitzada, etc. Però bé, no em vull desviar del tema, ja parlaré d’aquest tipus de check list museístic en una altra ocasió. El fet és que realment vaig viure una experiència una mica agredolça en aquest sentit, perquè no pens que així com estan enfocades les visites i el dia a dia dels museus, s’estigui complint la premissa “al servei de la societat”.
En segon lloc, i pel que respecta a museus “accessibles”, suspenen gairebé tots. Teòricament, els museus han d’adaptar totes les instal·lacions i continguts a les persones amb necessitats especials, tant psíquiques com físiques, ja que, ho recordaré una vegada més, l’accés a la cultura és un dret universal. És cert que molts d’aquests museus estan ubicats dins edificis antiquíssims i d’un renom mundial, però no compleixen els mínims d’accessibilitat en absolut. I no estic parlant només que tinguin un ascensor per tal que la gent amb mobilitat reduïda pugui pujar o baixar en les diferents plantes, sinó que les sales i la informació de les obres han d’estar preparades per a persones amb dificultats físiques (sense barreres arquitectòniques, que n’hi havia moltíssimes), auditives (amb textos i icones), visuals (amb llegendes, braille o audioguies) i psíquiques (amb diferents adaptacions dels missatges a diferents nivells). La realitat, però, no era aquesta en absolut. Tan sols a un museu (a la Galleria dell’Accademia) vaig veure algunes reproduccions de quadres en guix per tal que la gent amb problemes visuals pogués percebre l’obra. També cal comentar que, per mor de la gran massificació que impera dins aquests equipaments, i malgrat que els continguts estiguessin adaptats, seria molt dificultós que una persona amb necessitats especials pogués gaudir vertaderament de les exposicions sense dificultats afegides.
En tercer lloc, i pel que respon a museus “inclusius”, tampoc estic gens convençuda que sigui certament una veritat. Si tenim en compte que la democratització cultural és un dels objectius que pretenen assolir els museus ja des d’inicis del segle XX i que el museu inclusiu ha d’afavorir la cohesió social i combatre l’exclusió, la discriminació i la desigualtat, treballant amb tota la societat i sense excepcions, potser s’ha de revisar aquest assoliment.
Primerament, perquè tal com he comentat anteriorment, les tarifes moltes vegades són elevades. Entenc perfectament que és necessari pagar una entrada per a gestionar tota la infraestructura (conservació de les obres, contractació del personal, pagament de subministrament de recursos i serveis (per cert, un element clau a millorar a gairebé tots els museus: la il·luminació de les peces expositives, ja que en repetides ocasions era impossible fixar-se en determinats detalls o parts de les obres per culpa de reflexos bastant estridents), etc.). També és cert que alguns dies al mes (normalment els diumenges), solen tenir l’entrada gratuïta. Ara bé, si un dia qualsevol es forma el caos que es forma, no em vull imaginar un diumenge on l’accés sigui lliure. Creis que realment aquesta gestió implica una democratització i inclusió real? O és una explotació màxima dels recursos de cada equipament cultural? Realment em va ressonar al model de turisme que tenim a les Illes Balears. La sensació és que no se cerca el gaudi personal, l’experiència de la persona de poder contemplar i experimentar el que transmeten les obres (i quines grans obres, eh!), de quedar-se una estona davant d’aquelles que t’obliguen a returar-te per fixar-te bé en la iconografia, o en les característiques de la tècnica utilitzada, o en una pica d’ullet de l’artista, o per reflexionar amb la iconologia, etc., sinó que pel que fa a públic primen les xifres quantitatives enfront de les qualitatives. I no en parlem de si et fa ganes repetir l’experiència i visitar diferents vegades una exposició o obra. No és una pràctica en absolut fàcil o còmode logísticament.
Segonament, perquè em va fer la sensació que els museus italians es presenten davant la societat amb una barrera psicològica bastant potent. Ser inclusiu també és acollir a les persones que es troben en situació i risc d’exclusió social i els museus poden ser perfectes per aquestes persones a l’hora de trobar un lloc d’autoconeixement i integració. De fet, l’obligació dels museus és tractar a tota la ciutadania per igual i incloure-la en el seu discurs, ajudar cada persona a ser visible i promoure, a través de la cultura, la seva integració. Sincerament, desconec si tenen programes específics encaminats a aquest propòsit, però l’experiència viscuda va venir marcada per elements que per a determinats col·lectius, poden ser autèntiques barreres psicològiques i que, lluny d’aconseguir aquesta inclusió, foragiten encara més la figura del museu, com una institució apartada de la seva realitat i elitista. Com a persona acostumada a visitar aquests equipaments culturals, he de dir que em va sorprendre especialment la tònica general del personal: persones poc empàtiques i molt cremades laboralment, que sembla que el públic els faci nosa i que tinguin ganes que acabi la jornada. En fi, “qui dia passa, any empeny”, diuen. I ja ho veurem, tu.
Realment pens que encara queda molta feina per fer per tal que la definició de museu sigui 100% real. Entenc que donar resposta a totes les premisses mentre es fa front a la massificació turística és complex, però crec fermament que aquestes institucions han de continuar treballant per fer possible que les experiències dins les seves instal·lacions siguin vertaderament emocionants. Ha de prevaldre la qualitat per damunt la quantitat.
