Fa unes setmanes, parlant amb un amic, comentàvem com és de difícil, en una situació de polarització com l’actual, parlar amb algú de política. Ell deia que tot és molt visceral i que els arguments s’acaben aviat, quan un dels tertulians acaba titllant l’altre de feixista, antifeminista, racista o qualsevol altre qualificatiu usat amb massa lleugeresa, que tanca qualsevol possibilitat de continuar amb la conversa. Hi estic força d’acord.
Hi ha polarització i hi ha, també, molta por a no esser políticament correctes i aquests dos factors, junts, dificulten molt, especialment en l’àmbit de la gestió pública, poder tenir un debat profund, constructiu i realista sobre temes compromesos quan, precisament, la negativa a parlar de les coses és la millor forma d’ignorar i, en conseqüència mantenir, situacions socialment indesitjables. Partir de plantejaments maximalistes, sovint fets des de la ignorància de la realitat, només duu a tancar camins de solucions a problemes molt delicats. Les emocions són importants i necessàries però no suficients. Com diu el meu sempre admirat Damià Pons, no hi ha solucions fàcils a problemes complexos.
Falten arguments sòlids, basats en coneixement de causa, a l’hora d’escometre un diàleg destinat a fructificar i a trobar respostes o, com a mínim, a intentar-ho. Necessitam que persones preparades, que en saben, ens aportin els seus coneixements per tirar endavant i donar resposta a problemes reals amb valentia i sense negar res. Enyor debats amb contingut polític, entenent per política tot allò que afecta la vida ciutadana. Em cansa veure que, dia rere dia, en els mitjans de comunicació, els debats es basen en sospites, en “allò que va dir” l’un o l’altre, mentre que molt poques vegades podem sentir com es debaten temes d’interès dels ciutadans. Em sobren tertúlies de tertulians que hi entenen de tot i em falten arguments a favor o en contra de qualsevol qüestió i em falta també que els qui aporten aquests arguments no temin esser políticament incorrectes i anomenin les coses pel seu nom.
Fa uns dies vaig sentir per la ràdio una entrevista al geògraf manacorí Miquel Grimalt, exemple del que, per a mi, són aportacions constructives a un problema important. En aquest cas parlava d’allò que coneix a fons, de les torrentades i les inundacions a Mallorca. Ho feia amb la contundència del que està segur del que diu, però amb el respecte i el reconeixement de les dificultats per abordar el tema, sense faltes de respecte per a ningú, reconeixent que res no és senzill. Tot amb un to que generava admiració vers els seus coneixements i reconeixement de la seva autoritat en el tema per la forma com ho feia.
Propòs que les administracions públiques promoguin debats de contingut social i, en conseqüència, polític. Espais d’aprofundiment en temes dels quals tots parlam perquè ens afecten. Necessitam formar-nos com a ciutadans tant en el contingut com en les formes i el funcionament de les nostres institucions. Tot per evitar, o almenys pal·liar, la cada vegada més present desafecció per la política i per la gestió de la cosa pública.
