Miquel Grimalt Gelabert (Manacor, 1961) és doctor en Geografia i exerceix de catedràtic de Geografia Física a la Universitat de les Illes Balears. Parlam amb ell sobre el cicle "Riscs naturals a Mallorca" el cicle de conferències dedicat a analitzar els principals riscs naturals que poden afectar l’illa de Mallorca.
Com va sorgir la iniciativa de tirar endavant aquest cicle?
La direcció de l’Escola Municipal de Mallorquí dins els seus cursos monogràfics dedicats a millorar el coneixement del nostre entorn i la nostra història va trobar interessant tractar el tema dels riscs naturals, que han influït de manera important en el nostre esdevenir com a societat. Més encara si es té en compte que la comarca del Llevant de Mallorca és -segurament- la que pateix les aiguades més virulentes de la nostra illa, amb la seva dedicació tan agrícola i població en augment accelerat és prou susceptible de patir diseconomies provocades per la sequera i que, amb un litoral orientat cap al Xaloc pot, en cas de moviments sísmics en àrees properes, patir tsunamis.
La primera de les conferències serà divendres 24 d’octubre a les 19 h i du per títol «Aiguades, torrentades i diluvis a Mallorca. Del diluvi de 1403 a la torrentada de Sant Llorenç de 2018». Va a càrrec seu. Imagin que servirà per donar una mica de context i perspectiva històrica, no?
La meva xerrada intentarà sintetitzar el què sabem de les torrentades a Mallorca, caracteritzar el fenomen, classificar-les en funció de tipologies, explicar els processos que les generen i veure com torrents i humans hem interactuat al llarg de la història a la nostra terra. Aquest repàs s’iniciarà amb el diluvi de sa Riera que a 1403 va provocar una de les inundacions amb més víctimes a la conca mediterrània (només inequívocament superada per la catàstrofe de Derna a Líbia de 2023) i es clourà amb les desastroses riuades de 2018 que afectaren principalment Artà i Sant Llorenç.
El doctor en Geologia Bernadí Gelabert Ferrer oferirà dia 31 d’octubre la conferència “Tsunamis a les Illes Balears. Quan la inundació ve des de la mar”. Hem tengut tsunamis a ca nostra?
El doctor Gelabert i l’equip d’investigació al que està vinculat estan duent a terme una investigació de camp sistemàtica que demostra com el nostre litoral ha patit tsunamis d’importància en temps geològicament molt propers a l’actualitat. Han trobat les evidències i a la seva conferència oferirà els detalls de com amb la seva investigació han pogut fins i tot esbrinar la magnitud aproximada de les onades que inundaren el nostre litoral. En temps històrics, i no fa tants de segles, hi ha testimonis de moments en què la mar ha entrat terra endins omplint les garrigues de peixos. Un tema prou interessant per anar a escoltar la xerrada sobre un risc que habitualment no tenim de compte.
Si parlam de riscos naturals sovint pensam en fenòmens virulents com les danes, però la sequera és també un tema a tractar. D’això s’encarregarà Joan Caldentey Brunet, doctor en Geografia i professor de secundària a l’IES Manacor, dia 7 de novembre. Ens costa més ser conscients del que implica una sequera, tot i viure en una illa?
Les sequeres constitueixen un tema fascinant. Són, sense cap lloc a dubte, l’anomalia en el temps que més víctimes han produït al llarg de la nostra història. Quan hi havia un episodi llarg sense precipitacions s’acabava provocant un cicle infernal de malles collites, fam, epidèmies i inestabilitat social, que arribaren a forçar en el cas de Mallorca mortalitats i migracions massives. El doctor Caldentey ha estudiat a fons les sequeres a les darreres dècades a les Illes Balears i els resultats de les seves investigacions sorprendran a més d’un dels assistents, ja que, a més de caracteritzar els tipus de períodes amb pluges inferiors a les normals i marcar els límits de quan podem parlar veritablement de sequera, mostra com aquestes anomalies responen a patrons de circulació atmosfèrica general. Fets tan fascinants com que el que pugui estar succeint a indrets molt llunyans, tan enfora com els oceans Pacífic i Índic, estigui relacionat o determini el que aquí plogui molt o poc.
Tenc la sensació que darrerament la meteorologia desperta un gran interès. Com és actualment la percepció d’aquests fenòmens per part de la societat? Ha evolucionat amb el temps? Tenim més consciència? Més por?
Des de sempre el temps atmosfèric ha provocat fascinació als humans: tocam de peus a terra, però la resta del cos el tenim envoltat per l’aire. Bona part de les nostres activitats econòmiques estan condicionades al temps i al clima (des de l’agricultura al turisme passant per les comunicacions). La meitat del paisatge que veim correspon a l’atmosfera. És ben normal que tot el que s’hi relaciona provoqui interès. El que passa en la percepció del temps és que les nostres activitats i vivències quotidianes de cada vegada tenen més poc temps a l’aire lliure i, per tant, hem evolucionat de conèixer el temps per percepció directa a tenir-ne vegades una visió mediatitzada per informacions ofertes pels mitjans de comunicació o per les xarxes socials. Diria que de viure el temps hem passat a ser receptors de notícies del temps. Tant la vivència directa com tenir notícies indirectes tenen en comú que sempre són susceptibles de patir distorsions en la percepció de la realitat, pensar que el que és immediat és el vertader, fer generalitzacions sense fonament (per exemple dir que plou molt més poc que temps enrere), oblidar el passat o creure el que prediquen o relaten presumptes experts sense formació ni coneixement. Afortunadament, crec que als darrers anys hi ha un increment de l’interès pel temps en general, en bona part alimentat per evidències perceptibles, com l’increment de les temperatures o l’impacte de fenòmens virulents com les torrentades o ventades. Hi ha contribuït un seguiment pels mitjans de comunicació que en general han fet bona feina, els ensenyants als nivells d’educació general i sembla que darrerament l’administració, encara que tímidament, també s’hi impliqui.
I com hi reaccionam? Com és la resposta social davant fenòmens extrems?
Quan succeeix un fenomen extrem amb resultats catastròfics la reacció en general sol ser de sorpresa total, seguida d’una recerca de culpables o explicacions, la repetició de tòpics sense sentit com el de “mai no havia passat”, un temps de pànic davant una possible repetició i acabar amb un oblit al cap de més o manco una dècada en què el trauma col·lectiu es dilueix en la memòria. Si no s’actua dins aquests 10 anys crítics post catàstrofe hi ha el perill que acabi sense una resposta administrativa. Dins aquestes fases poden passar fets tòpicament repetits: donar la culpa al canvi climàtic, assenyalar els canyars o la vegetació de ribera com a causants de desbordaments i arrabassar la vida de totes les ribes dels torrents, quan a les grans torrentades canyes i polls hi tenen poc paper i mentrestant els ponts que eren massa petits continuïn sense enderrocar-se.
En veurem de cada pic més, d’aquests fenòmens? El canvi climàtic ens els du?
Els darrers informes indiquen un increment dels fenòmens climàtics extrems per mor dels canvis que ha sofert el clima a conseqüència de les emissions lligades a les activitats humanes. Però no ens hem d’enganyar, el perill més gran és que a les darreres dècades hi ha hagut un increment molt important de la població, un augment de l’ocupació del territori i una major pressió sobre el medi ambient i en conseqüència els fenòmens naturals virulents provocaran més danys i destruccions perquè hi ha més béns i vides exposades. No s’ha de considerar que el canvi climàtic sigui el responsable que cada vegada les torrentades facin més mal o que més sovint hi hagi anys en què municipis de Mallorca es veuen obligats a imposar restriccions en el consum d’aigua. Les torrentades fan més mal perquè hi ha més ocupació de les àrees inundables, més habitants i més cotxes circulant susceptibles de ser arrossegats per l’aigua. I si els estius l’aigua no basta no és perquè plogui molt més poc, sinó perquè el consum s’ha incrementat brutalment. I el mateix es pot aplicar als riscs que no tenen un component atmosfèric, com són els tsunamis, que no es veuen afectats pels canvis climàtics. Si es produís un tsunami amb una onada que entràs prou dins terra, com va succeir el 1756 al Migjorn de Mallorca, avui en dia amb bona part del litoral urbanitzat, el resultat seria desastrós.
Per aquest tipus d’informació habitualment la societat cerca un mitjà proper i de fet en parlareu en la darrera de les conferències, a càrrec de Miquel Salamanca, llicenciat en Geografia i meteoròleg a IB3. Com haurien d’actuar els nostres mitjans de comunicació a l’hora de transmetre aquest tipus d’informació?
Els mitjans d’informació tenen en el moment actual una part important de la responsabilitat de la creació de consciència ciutadana davant els fenòmens catastròfics. En la societat preturística (estic parlant d’uns 60 anys enrere) la transmissió oral i familiar era bàsica a l’hora de recordar, informar i crear una consciència davant el medi físic: per exemple a Manacor les padrines i padrins relataven als nets com havia estat la torrentada de 1932, fins on havia arribat l’aigua, la força del corrent que ho arrossegava tot, les vivències d’aquells que l’havien patit … Aquesta funció ara l’exerceixen en bona part els mitjans de comunicació. Un cas concret ho deixa ben palès: la cobertura informativa de la torrentada de 2018 al Llevant de Mallorca per part dels mitjans informatius locals fou modèlica i va contribuir poderosament a crear una consciència del risc que moltes persones tenien adormida. A través de la premsa, la ràdio o la televisió es va poder no tan sols conèixer el que havia passat, sinó també transmetre coneixements bàsics i actituds a la col·lectivitat. Miquel Salamanca és una persona idònia per a explicar i exemplificar la funció dels mitjans informatius. A les seves qualitats com a comunicador s’afegeix en aquest cas la seva formació acadèmica com a geògraf -ha investigat molt i bé sobre nevades en temps contemporanis- així com una notòria experiència docent a la universitat, el que fa que la seva conferència sigui del màxim interès.
