[/pullquote]
Per què es diu que Jo competeixo és el disc més arriscat, inquiet i modern de Manel?
La nostra intenció era estar oberts a tot. Vam buscar un productor i trobàrem un noi de Nova York, que va esdevenir gairebé el cinquè membre del grup. El so de les guitarres és diferent. Desapareix la idea del disc acústic. En els dos primers discs sonava tot més folk. En el tercer, més pop-rock. Ara el disc navega en l’electrònica, tot i que no podem dir que sigui un disc electrònic.
En els vostres discs hi ha referències esportives (els jocs olímpics de Barcelona, la sól·lera d’Indurain a les rampes d’Hautacam…). I ara aquest Jo competeixo… És esportiu també?
Parlem d’un alrtre tipus de competitivitat, del concepte de competir en general, en molts aspectes de la vida. Competir és una paraula que potser en l’esport hi està associat d’una manera sana, però no així en altres aspectes de la vida. Pel que fa a les referències esportives, hi són perquè ens agrada l’esport. En Guillem és un fanàtic del ciclisme, per exemple. Però la idea no és fer referència a l’esport, sinó a un fet que tothom associa a l’estiu, a un estiu dels noranta…, com allò de l’Indurain.
Quin directe veurem? Què en queda del Manel de la gira d’Els millors professors europeus? Dels monòlegs, i de les corrandes de la parella estable? Veurem un format totalment nou?
No m’atreviria a dir-ho. Som els mateixos quatre, per tant, ens presentem amb la mateixa manera de fer a defensar les cançons. Ara bé, aquells monòlegs, les Corrandes, eren una fórmula per allargar un concert que se’ns feia curt amb dotze cançons de repertori que teníem. Per això també hi féiem aquelles versions…
N’heu fetes de noves, de versions?
No. Solen ser feines d’encàrrec. La gent normal, o la versió dels Pets, per exemple, les férem perquè l’Sputnik, el programa de TV3, ens ho va demanar. No som gaire prolífics, fent cançons…
Manel és un grup que marca una generació dels que ara voregen la quarantena?
No m’atreviria a dir-ho. Una generació ho és perquè té molta gent que la representa i fa que sigui així. Si mai em diguessis qui ha marcat una generació, et diria que els Antònia Font. Si no haguessin existit és possible que a Catalunya hauríem seguit molts d’anys maltractant el català. I també ens ensenyaren que es pot cantar en català fora del nostre territori.
On us sentiu més còmodes, amb un pati de butaques o en una plaça en una revetla?
Jo sempre he pensat que és una de les grans sorts que tenim nosaltres, podem portar el nostre epsectacle onsevulla i ens sentim còmodes en les dues, i això, ho vulguem o no, ens allarga la vida com a grup.
Als primers discs éreu molt narratius. Sou més lírics ara?
Segurament sí, la cosa s’ha anat equilibrant, i ara fem cançons més líriques, però igualment ens trobem a gust en la narrativitat.
