D’un temps enrere a avui, les xarxes socials i els nous models de mitjans de comunicació, potser afamats pels clics i també per la batalla ideològica, han anat promovent succedanis de debats entre posicions confirmades per la ciència i opinions d’il·luminats basades en el no-res. Tenim exemples com l’estafa del terraplanisme als platós de televisió i jugadors de futbol elevats a categoria de científics. Polítics negant el canvi climàtic cooptant pantalles i reels i mandataris de països animant a la gent a fer xarrups de lleixiu per a superar malalties com la covid.
Sí. Tenen tot el dret del món a tenir una opinió i a poder-la expressar. Però fer-ho no implica que no sigui una opinió de merda. I tenir una opinió no garanteix que t’hagin d’escoltar, ni que es pugui equiparar la teva opinió a fets científics contrastats. Molt manco a tenir minuts de televisió i representació en espais públics. I de la mateixa manera que tothom pot tenir una opinió, això no implica tenir espai per defensar barbaritats, com l’extermini de tot un poble o l’ús del terrorisme d’estat contra la població. Hauríem de donar espai per parlar a algú que defensa la vulneració dels drets humans, per molt que ens vengui a instruir sobre la fusió nuclear?
I aquest és el marc des del qual consider s’ha de partir amb relació a la xerrada de Laura Miró que havia organitzat inicialment l’Obra Cultural Balear de Manacor. Un acte que seria cancel·lat però finalment celebrat de nou al Jordi des Racó. Una xerrada que versava sobre la tesi doctoral de Miró sobre l’antisemitisme i els xuetes a Mallorca. No obstant això, com deia Miró, i en aquest primer i únic punt hi estic del tot d’acord, la cancel·lació va ser “per posicionaments ideològics”. No va ser una qüestió d’antixuetisme.
I qui, per cert, també va entendre molt bé que això anava d’ideologia va ser el nou mecenes de l’acte, l’empresari Gaspar Forteza i la dreta manacorina assistent a la xerrada (tal com ja donava a conèixer el mateix Cent per Cent). Però això ja donaria per un altre article.
I és que Laura Miró, més enllà de la seva tesi doctoral, s’ha dedicat a negar el genocidi del poble palestí i a fer befa -malgrat les seves declaracions- dels assassinats a la Franja de Gaza i a Cisjordània. I com a mostra, algunes piulades a la xarxa social X on se’n riu dels càntics de llibertat de Palestina i del genocidi. Una persona que també ha dedicat gran part de les seves intervencions públiques a atacar la solidaritat cap a Palestina. Actuacions, en definitiva, de com opera el sionisme, és a dir, la ideologia política que defensa l’aniquilació de Palestina en pro de la construcció de l’entitat d’Israel.
I arribats a aquest punt ho tenc molt clar: no hi vull debatre.
Aquest article, en definitiva, no va tant de Palestina i de la condemna a Israel, que també. Si no de combatre els discursos de què tot s’hi val. De què no voler donar veu pública o “eliminar espais de discussió” a gent que defensa aquestes atrocitats és tendir al “totalitarisme i al mode únic i imposat de pensament”, tal com defensava la musicòloga Bàrbara Duran en un article en aquesta casa. Evidentment que cal parlar, difondre i fer conèixer la història de Mallorca, també de la taca negra que va suposar la persecució dels xuetes a Mallorca. Pot ser que la tesi doctoral de Miró sigui acadèmicament impecable. Però així no, perquè hi ha límits. I aquests venen marcats pels drets humans, per la justícia i pel dany causat. No sé què diria Aurora Picornell si alcés el cap. Però el que tenc clar és que estaria a la trinxera de qui defensa Palestina.
