Maria Eugènia Jaume Esteve (Sant Llorenç, 1987) és doctora en història per la UIB amb la tesi “L'univers concentracionari a les Balears, 1936-1942”. Juntament amb Pau Tomàs Ramis ha coordinat el volum Botxins i repressors, un recull de tretze capítols d'autors diferents a partir de les comunicacions de les jornades que amb el mateix títol varen tenir lloc a Manacor el mes d'octubre passat. Ara, en forma de llibre, ha sortit al carrer.
L’origen és a les jornades.
Sí, després de la jornada organitzada pel Col·lectiu Recerca ens proposàrem la idea de donar-li forma de llibre i un cent per cent dels qui hi participaren varen dir que sí, fins i tot Lourenzo Prieto, que venia de Galícia.
Són capítols que han fet a partir de les comunicacions presentades o ja venien d’estudis anteriors?
La majoria venien d’estudis anteriors, i que els autors s’han preocupat d’adaptar en forma de capítols. Els coordinadors, així com anàvem rebent les comunicacions anàvem resolent els problemes que poguessin sorgir. En tot cas, tots els capítols estan fets a partir de les seves ponències, que eren petits documents que ells han allargat.
Tots hi tenen el mateix pes?
Té una primera part, que és la de Lourenzo Prieto, que fa de presentació, i que és bastant més llarga que les altres. El llibre està dividit en tres parts: la que dedicam a les institucions que dugueren a terme la repressió, la que dedicam als repressors i finalment una tercera que fixa quin és l’estat de la qüestió avui i com es troben els arxius.
Aquella jornada, dedicada als botxins i als repressors, va significar un punt d’inflexió en el món de la investigació de la memòria històrica. O era una questió que ja venia covada d’enrere?
Vàrem pensar en el tema, que és molt tabú. A la gent li fa por parlar-ne. A tots ens fa por, perquè no ens agrada i perquè no sabem qui són els descendents dels botxins. Hem d’anar alerta. I per això jo diria que sí, que va ser un punt d’inflexió per acabar de comprendre que no es pot parlar de víctimes sense parlar de botxins, no podem obviar les persones que feien les llistes, ni tampoc les que duien a terme les execucions.
Sempre hi haurà qui dirà que hi havia dos bàndols i que a cada costat n’hi havia, de botxins…
Hem de partir de la idea que el cop d’estat va ser una il·legalitat damunt unes eleccions legítimes que s’havien guanyat a les urnes. El que va venir després va ser una repressió exercida sobre els defensors d’aquell estat de dret.
Què ve ara, per al Col·lectiu Recerca?
Ara tenim pensat començar un tour de presentacions a partir del setembre. I després ens encaminarem cap a una altra temàtica per continuar investigant.
La creació del col·lectiu us ha servit per repartir millor les tasques o per no duplicar esforços?
Més que per repartir o per no duplicar ens serveix per col·laborar entre nosaltres. La història es fa a partir de la història local. Si no tenim les microhistòries no podem escriure la història general. En aquest sentit som un grup molt cohesionat, que ens ajudam i ens passam la informació de què disposam.
Quanta de gent forma el Col·lectiu Recerca?
Una quarantena. Només a Sant Llorenç som tres. A Manacor hi ha Antoni Tugores i Manel Santana, Jaume Miró a Son Servera, Jaume Morey a Artà, Tomeu Garí a Porreres… i també gent de les altres illes.
