Que l’autora del diari de les milicianes, la darrera de les cinc que surten a la fotografia de l’Escola Graduada, “sigui Josefina Garcia Prats, és una hipòtesi molt plausible”. Així encetava l’historiador Julià Rodríguez la presentació de l’article que han publicat juntament amb l’investigador i dramaturg Jaume Miró a la revista Sàpiens. La presentació es va dur a terme a l’Escola de Mallorquí, estibada la sala principal, i estibada la sala de ball on es projectava l’emissió en directe que també es podia veure a través del canal de Youtube de l’Escola de Mallorquí, amb més de 100 visualitzacions en el moment de la transmissió en directe.
Rodríguez explicà que la troballa ha estat possible gràcies a la recerca dins els papers de Salamanca, ara restituïts a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Dins un dels sacs de documentació “hi trobem una carta en què Josefina Garcia Prats autoritza dia 15 d’agost sa mare a cobrar el seu salari des de les milícies antifeixistes”.
Rodríguez recalca que les cinc milicianes duen l’estrella solitària del PSUC a l’uniforme i que se sap que s’hi havien inscrit amb el PSUC. “En aquesta mateixa carta ella mateixa diu que està amb el PSUC”. Josefina té, en aquells moments, 26 anys, i és qui sustenta la família. Són pare, natural de Xelva, a València, havia mort jove. Sa mare, Lluïsa Prats, és natural de Sant Andreu de la Barca. La família viu a Barcelona.
Josefina fa feina a una empresa d’informes comercials situada a la plaça de Catalunya i viu al Barri Gòtic de Barcelona, concretament al carrer Riu d’Arenes, al número 8.
“Hem anat descartant que no fos cap de les altres dones que anaren a l’expedició, i no hi ha cap altra dona que tingui algun indici que pugui ser ella”, deia Rodríguez, mentre s’aventurava a dir que “el to de la carta és el mateix que el que trobam al diari”.
Rodríguez afirmava també que “Josefina Rodríguez forma part del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADSI) en posicions d’esquerres i nacionalista. Tot i això, sabem que no és militant. Per això també es pot explicar que sigui especialment punyent en el diari a l’hora de critiar la resta de forces”.
Amalia Lobato i Ramona Soldevila, en moments anteriors d’aquesta investigació, havien estat també candidates a poder ser elles les autores del diari. Jaume Miró explicà que “hem fet recerca de tota la documentació possible per fer una llista molt completa de totes les dones que formaren part de l’expedició, sobretot a partir dels subsidis que es donaven…”. Pel que fa a les cinc milicianes, deia Miró, “teníem clares les dues germanes Buxadé, i també, pel diari Maria Garcia. El cas de Teresa Bellera arribà després, i sabem notícies d’ella perquè la família la vol registrar com a difunta. Sabem que són d’un poble petit d’Osca. Contactàrem amb la família, demanàrem si tenien imatges, ens digueren que sí, la contrastàrem amb la fotografia de la Graduada i certificàrem que era la segona per l’esquerra”. De Maria Garcia, digué Miró, “també en tenim notícia a través de les fotografies que apareixen a la revista Life. Les 30 dones que apareixen en aquestes imatges sempre van juntes, i així s’explica també en el diari”.
“Descartàrem el nom de Ramona Soldevila perquè la trobàrem documentada a França després de la guerra”
Però per què, es descarta Amalia Lobato? “Trobàrem la família, hi establírem contacte telefònic, i sabem que aquesta al·lota va morir a Mallorca, sí, però a l’agost, i no el setembre. A més, Amalia Lobato era del POUM…”.
I Ramona Soldevila? “Era de les que no retornaven, i superava totes les proves per ser la cinquena miliciana. El seu rastre desapareix de tota la documentació posterior”. Però un altre rastre documental fa descartar la hipòtesi inicial: “Apareix a un arxiu francès, com a viuda de Sallés, i donant ajuda a exiliats espanyols a França en una data posterior”, recalcà Jaume Miró.
“A Josefina Garcia Prats li hem fet passar totes les proves, l’hem intentada tomar, però s’ha aguantat dreta”, deia satisfet Miró.
En una carta, sa mare, Lluïsa, “reclama el cos de la seva filla, que segons ella era a Madrid amb la columna Libertad López Tienda”.
De les germanes Buxadé hi ha subsidis del 15 de setembre i del 20 de novembre a Madrid… “Ho signa i ho cobra sa mare, que afirma, a més que són a la mateixa columna que Josefina”, diu Julià Rodríguez. “Aquesta columna la van utilitzar per situar-hi tots els desapareguts del PSUC”, deia l’historiador barceloní.
“No hi ha cap subsidi que digui que Josefina va ser a Mallorca, però sí que sabem que va sortir dia 16 per la carta, i també que va ser a Mallorca per la carta de sa mare”, digué Julià Rodríguez.
Però encara hi ha més pistes. “Un rebut del CADSI del desembre del 1936 diu que Josefina Garcia Prats no ha pagat l’afiliació des del mes d’agost. Els milicians estaven exempts de pagar la quota, però havien d’avisar cada mes. Josefina no ho va fer, no va poder dir que deixessin de cobrar”.
“Sabem que la tia de Josefina està enterrada a Sant Boi”
De Josefina Garcia Prats no hi ha fotografies. En aquest cas, per tant, caldrà fer-ne el test d’ADN per tenir la total certesa que es parla de la mateixa persona. Julià Rodríguez va cercar per la via materna, que és la vàlida en els tests. “Als Prats de Barcelona els tenia a tots fregits”, digué, de tant telefonar. Però el rastre no ha estat senzill. La germana de Josefina “morí el 2006, soltera, havia venut el seu pis a una immobiliària, que al seu punt el vengué a una família estrangera. La germana de Josefina moria mentrestant a una residència, i la residència, un any després, tanca”.
Trobaren un cosí segon, a Sant Andreu de la Barca… i s’enfilaren per amunt a l’arbre genealògic, per les germanes de Lluïsa, mare de Josefina. Després de cercar durant un any “trobàrem l’Eulàlia, que sabem que havia mort sense descendència. Era la persona idònia per fer el match d’ADN”.
Però la memòria s’esfuma. Fins que en un moment de la investigació “apareix un document del cementiri de Sant Boi de Llobregat en què cerquen el propietari d’una tomba perquè pagui la seva quota. Hi està enterrada Eulàlia Prats”, la germana de Lluïsa Prats i tia de Josefina Garcia. Eulàlia Prats va ser interna del psiquiàtric de Sant Boi tota la seva vida. Es tracta del psiquiàtric amb més mortalitat de l’Estat. Només un 2 per cent dels interns hi sobrevisqueren, i una d’ells fou Eulàlia Prats. “Té una tomba amb un nom, sabem que és allà” i aquest serà el camí.
Entre la divulgació i el rigor històric
Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens, va explicar que des de la seva publicació sempre estan “atents a les desclassificacions d’arxius per trobar petites peces del gran puzzle de la història, però també a les tesis que es llegeixen i al contacte i l’atenció al que es fa a les universitats”. “Som proactius, i tot i així, de vegades és la història la que ve a nosaltres. I aquesta vegada ha estat així, quan el 16 de maig de 2024 vaig rebre un whatsapp de Jordi Ramos (arqueòleg a les tasques d’excavació de les fosses de Son Coletes) avisant-me que hi havia aquest cas obert”. El 17 de maig ja crearen un grup de whatsapp amb Jaume Miró i Julià. “Ha estat molt intens. N’hi ha prou si us dic que tinc més missatges en aquest grup que en el de la meva família”.
Finalment Clàudia Pujol va explicar que a la revista Sàpiens cerquen sempre un doble perfil en l’elaboració dels escrits. Per una banda “l’historiador, i per l’altra el periodista, “perquè quan el lector els llegeixi tingui la impressió que se submergeix en aquell moment”.
“La retirada de les tropes de Bayo es va demostrar com una nul·la visió de futur”
Per a Antoni Tugores, referència local i de país en la recerca històrica, va ser la tasca de contextualitzar. “Des d’un primer moment Mallorca, Eivissa i Formentera quedaren en mans colpistes, i per tant, aïllades a la Mediterrània, que era tota republicana”. Per això, des de Barcelona, el capità Alberto Bayo prepara una expedició per conquerir Mallorca. “S’hi allisten membres del PSUC, de la CGT, de la CNT, d’Esquerra Catalana, Joventuts Socialistes, Estat Català, POUM… russos, búlgars, polonesos… Entre totes aquestes persones, formen part de l’expedició, també, 400 dones, com a serveis auxiliars”, deia Tugores abans d’entrar en l’inici de l’expedició, que arribaria dia 10 d’agost “a Eivissa i Formentera, per prendre-les fàcilment. S’imaginen que la presa de Mallorca no serà tampoc difícil”.
És dia 16 d’agost, a les 5:45 h, que arriben els primers vaixells a l’Estany d’en Mas. Entre 1.000 i 2.000 soldats i milicians. El desembarcament s’estén fins a sa Coma.
Aquell mateix dia, diu Tugores, “s’inicia una repressió fortíssima a Manacor. De manacorins i de gent que duen de tota la comarca i de més lluny”, i recorda que a Manacor hi moriren els 13 de Porreres, o el batle d’Algaida, entre molts d’altres.
Tot i que el front agafa una extensió de 7 quilòmetres cap a l’interior, “s’estabilitza i no avança, perquè quan volen partir ja troben oposició molt forta a lescoves dels Hams”. L’arribada de 6 avions italians, tres caces i tres hi droavions, desestabilitza la situació. “Dia 3 de setembre Bayo rep ordres taxatives del Govern de Madrid que ha de reembarcar. Alguns ho atribueixen a possibles diferències entre els governs de la Generalitat i de Madrid, però hi podria haver altres causes, com ara la de no voler enemistar-se amb una potència com Itàlia, o la necessitat de defensar Madrid”, on la guerra també es perdia per la part republicana. “Va ser una decisió amb una nul·la visió de futur”, sentencià Tugores.
Així, les tropes començaren a replegar-se. Alguns membres de l’expedició queden sense avisar, com és el cas de les milicianes, que queden a terra. Com tots els altres que no aconsegueixen reembarcar, “moriren a Manacor”. “No en sabem tots els detalls, però la seva història és dins l’imaginari popular”, digué Antoni Tugores.
Tot seguit i a partir del testimoni del diari que deixà escrit la cinquena de les milicianes, la identitat de la qual ha estat fins ara una incògnita i que podria ser, efectivament, Josefina Garcia Prats, Tugores explicà la peripècia de les cinc infermeres en aquells vint dies de guerra mallorquins.
“Sabem”, digué Tugores, “que quan arriben a Mallorca ja no es trobaven el que esperaven. Es dedicaven a cercar menjar per sobreviure elles i altra gent, atès que estan al comitè d’abasts,i també a l’hospital de malalts”. També expliquen que “tenen por dels mateixos milicians”, deia Tugores, alhora que recordava que “molts d’ells venien directament de les presons a l’expedició”.
“La segona mort va ser tan dolorosa com la primera”
La miliciana que escriu el diari crítica les actuacions de companyes que “pareix que haguessin vengut a divertir-se a Mallorca, fins al punt d’arribar a dir que el quarter general pareix un cabaret”. És per això que hi ha una ordre de reembarcament per a les dones. “Però nosaltres hem vengut per fer d’infermeres”, diuen al diari, i queden a terra. Al diari s’hi narren moments emotius, com la descoberta d’un piano a la fica de la Torre Nova, i el toquen, per emoció pròpia i dels ferits que hi estan. El vespre del 3 de setembre veuen passar la centúria número 30 sota la llum de la lluna. “Senten emoció en veure-ho, perquè creuen que van a una desfilada… però aviat les milicianes comprendran que han quedat a terra”.
Antoni Tugores tancà l’acte recordant que les milicianes “moriren dues vegades: sabem que les mataren i una vegada mortes es va estendre sobre elles una difamació dient que havien vengut per alegrar les tropes. És, aquesta, una segona mort, tan dolorosa com la primera”.
L’acte va ser conduït per Margalida Rosselló, historiadora i directora de l’Escola de Mallorquí. Donà la benvinguda als ponents i als assistents el delegat de Política Lingüística de l’Ajuntament de Manacor, Sebastià Llodrà, en presència del batle Miquel Oliver i d’altres regidors com Carme Gomila, Mateu Marcé o Maria Antònia Truyols. La dreta manacorina institucional no hi va ser present.
Podeu veure la presentació completa en aquest enllaç:
