Enguany he decidit aturar. Aturar de fer feina després de la feina. Aturar de dir que sí a tot allò que en realitat volia dir no. Aturar de voler complaure totes les cares que pensen que podria encaixar en el seu projecte. Enguany només hi ha un projecte del qual vull formar part: jo mateixa. Sent aquesta una frase perillosa, els darrers mesos a la vintena m’han fet entendre què volíem dir amb tot allò de prioritzar-nos. Dimarts que ve faig trenta anys i començ a saber de què va el principi d’aquesta nova era.
Després de la pandèmia, el llenguatge terapèutic va entrar a les nostres vides com abans ho havia fet el feminisme radical i els models relacionals alternatius. Recordau quan el 2017 totes vam llegir el llibre vermell de Brigitte Vasallo? Parlàvem de poliamor, de com la monogàmia ens limitava. Ara, sembla que alguns anys després de la Covid hem entrat en un estat d’esgotament mental i físic. Només volem estar tranquil·les, amb una parella que ens estimi i respecti la nostra manera de ser. Això, que aparentment és una aspiració prou realista per a qualsevol persona en qualsevol moment de la història de la humanitat, ha desembocat en l’ús gairebé quotidià de tota una tirallonga de vocabulari tècnic sobre relacions: tòxic, límits, egòlatra, prioritats, afecció… Aquestes són les nostres armes i volem utilitzar-les. Per aquest motiu deim que volem prioritzar la nostra salut mental. Que si algú és tòxic, problemàtic, convé eliminar-lo ràpid de les nostres vides. Que les nostres amigues tenen problemes d’afecció amb els seus exs. Sovint tenim raó. Sovint, també, oblidem els grisos que hi ha darrere tota relació (ja sigui de parella, d’amistat, familiar o laboral). En quin moment prioritzar-se a una mateixa va voler dir apartar algú de la nostra vida perquè no encaixa en alguns dels nostres estàndards? Des de quan els nostres estàndards han de ser els únics vàlids? De veritat anar al psicòleg ens salvarà de tot el nostre malestar? Els tentacles del sistema (turbo capitalista, cada vegada més feixista i classista) existeixen per fer-nos creure que sí, que pagar vuitanta euros per una hora de teràpia és sempre l’única solució. Potser també ho seria un accés universal a l’habitatge digne, un consens internacional que condemni els estats genocides o l’abolició del treball. Qui sap, pensaments intrusius.
El benestar amb una mateixa, la felicitat, sempre ens troba enmig del camí, fent altres coses. No és quelcom que aconseguim un dia concret, en una hora concreta. Entendre-ho, per mi, ha volgut dir arribar a la trentena. Una dècada estranya, segons com es miri. Els de la meva generació (els anys d’enmig dels noranta) convivim amb l’anterior, la millenial, desencantada amb la vida, cada vegada més segura que els que venim després mai serem tan revolucionaris com ells. I estrenyent fortíssim ve la zennial, els nostres germans i cosins petits que ara es casen als vint-i-sis, es compren una casa i tenen fills abans dels trenta. Com diria ma mare, cadascú és cadasqual, però tot plegat a mi se’m fa una mica difícil de digerir. Arrib a la trentena i mai havia pensat en aquesta xifra. Ni quan era petita, ni abans dels vint-i-vuit. No m’imaginava com volia que fos la meva vida. Anava fent. I fent i fent vaig arribar a fer massa.
Així, ara m’atur. Respir, faig una pausa. Decidesc que siguin els altres que facin coses. Decidesc ser l’espectadora. No sé fins a quin punt me’n sortiré. Només tenc la certesa que prioritzar-me passava per aquí. Per estar més a casa. Passar temps amb el meu moix. Llegir dos llibres per setmana (o un, o cap). Sortir a caminar. Fer algun pastís. Celebrar molt l’aniversari. Anar a veure els meus pares. Totes les coses enmig de les quals un dia, de sobte, t’enxampa astorada una certa idea de felicitat.
