«Els d’Obaba». Aquesta és la traducció literal a la nostra llengua del títol en eusquera del llibre. Obaba és un poble imaginari creat i recreat per l’autor en contes anteriors, i que en aquesta obra aprofita per donar cabuda als personatges i a les històries que ens conta en el present recull. El títol de l’obra ja ens pot donar a entendre que per l’autor són més importants els personatges que viuen a Obaba que el poble mateix.
Es publicà en eusquera l’any 1988, i l’autor, Bernardo Atxaga, el traduí al castellà l’any següent. Es tracta d’un híbrid entre novel·la i recull de contes que ha estat traduït a vint-i-sis idiomes i que guanyà el Premio Nacional de Narrativa l’any 1989.
Bernardo Atxaga és el pseudònim de Joseba Irazu Garmendia. Neix a Asteasu el juliol de l’any 1951. Son pare era fuster i sa mare era la mestra del poble, i això influí molt en la seva educació i en l’aprenentatge de l’eusquera. Ben aviat es posa a escriure històries i contes. Quan se’n va a estudiar a la Universitat de Bilbao, entra en contacte amb escriptors en eusquera i formen petits grups intel·lectuals. La seva primera obra publicada és una obra de teatre de l’any 1972. Escriu contes, novel·les curtes, històries infantils i juvenils, i després d’estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona decideix dedicar-se completament a escriure. De llavors ençà ha publicat més de setanta llibres, els quals han estat traduïts a gairebé trenta llengües diferents. Ha rebut moltíssims premis, com el Nacional de Narrativa, el d’Euskadi de Literatura (cinc vegades), el de la Crítica Nacional i d’altres de l’estranger. L’any 2019 li és atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas per la seva contribució a la literatura. És el més internacional dels escriptors del País Basc.
Obabakoak va ser publicat en eusquera l’any 1988, com ja hem comentat. L’any següent apareixia la versió castellana traduïda pel mateix autor. Però més que una traducció literal fou una reconstrucció de l’obra. L’autor va llevar un dels relats, en va canviar d’altres de l’ordre original i va afegir un pròleg escrit per Ibon Sarasola i un epíleg que parlen de literatura i d’escriptors en eusquera. En l’epíleg incideix en la dificultat dels escriptors bascos per escriure en eusquera per falta d’una tradició literària en aquesta llengua. I una curiositat: Obabakoak és l’únic llibre escrit per Bernardo Atxaga que conserva el seu títol en eusquera, sigui quina sigui la llengua a la qual ha estat traduït, i és així perquè l’autor ho exigeix.
Per a un club de lectura sempre és una mica problemàtic enfrontar-se a un recull de relats. Solen tenir temes diversos, diferents personatges i protagonistes, diverses trames, etc. Però en el cas del qual parlem pareixia que l’autor havia intentat construir una novel·la amb una sèrie de relats que s’integraven d’una manera un poc subtil.
El llibre està estructurat en tres parts. La primera, que titula «Infància»; la segona, que es refereix a un poble anomenat Villamediana, i la tercera part, la més llarga, que és la que dona coherència a l’obra i que curiosament també està formada per relats que els personatges van contant-se al llarg de tota aquesta part.
Així, a la primera ja ens trobem amb uns contes que mantenen una certa relació entre ells mitjançant uns personatges que pareix que s’assemblen, i unes mencions a Obaba i a Hamburg com a punts de referència de caràcter físic. Al mateix temps, vérem en aquests relats uns temes que es repeteixen, com poden ser la discriminació, la xenofòbia, la solitud, el desarrelament, l’enyorança… També que en tots els contes, i com a una mena de símbols, apareixen diversos animals amb un grau de més o menys protagonisme: cignes, papallones, un porc senglar, un ca que xerra, cavalls, serps, oronelles, rat penat, etc. amb un punt de fantasia.
La segona part, «Nou paraules en honor de Villanediana», és com un intermedi. En realitat, no es tracta de nou paraules, sinó de nou històries que cadascuna pot presentar un tema que defineix les persones que viuen en el poble. Quan en parlàrem en el grup, vam anar descobrint com també apareixien els mateixos temes dels relats de la primera part. Això ens va fer veure com si hi hagués una continuïtat entre una part i l’altra. A més, el fet que l’autor inclogui en el títol el mot paraula, ens va donar a entendre que lliga amb la part següent, que és «A la recerca de la darrera paraula».
I entràrem en la tercera part, el bessó de la novel·la, en què tenim un narrador protagonista que és escriptor i pensàrem si podia ser el mateix de Villamediana. I ens trobem amb la intriga del llangardaix (un altre animal), que és el corrent subterrani de la trama. I s’hi afegeixen personatges com l’amic metge, el Sr. Smith, l’oncle del narrador i Ismael, que és el més intrigant i obscur de tots. Personatges que acompanyen el narrador i amb el qual intercanvien contes i històries, somnis, llegendes, mites, antics contes, discussions sobre el plagi, i xerren sobre literatura en general. Perquè, encara que manté un fil narratiu, aquesta narració està composta per relats en què tornen a aparèixer la discriminació, el desarrelament, la solitud i la ciutat d’Hamburg. En aquest cas, la narració transcorre a Obaba. Ens va semblar que Obaba, que no descriu mai d’una manera deliberada, és més una forma d’encarar la vida que no pas un lloc físic.
I així, entre històries, contes i xerrades, arribem a la conclusió de la novel·la, en què es desvela la intriga del llangardaix, però d’una manera que encara es presenta més ambigua que abans. I l’escriptor/narrador no troba la darrera paraula.
