Francesca Rosa Rosal Obrador (Manacor, 1961) va estudiar infermeria a la Universitat de Barcelona, a l'Hospital del Mar. Es va diplomar el 1983. És especialista en pediatria, educadora en diabetis i ha estudiat també màsters en gestió. Ha fet feina 28 anys a l'Hospital de Manacor, on va arribar tres mesos abans de la seva obertura. També va ser supervisora de paritori. Aquests dies ha estat notícia perquè s'ha jubilada. De tota aquesta vida dedicada a la sanitat, En parlam amb ella.
Com has arribat a la jubilació?
M’he avançat cinc mesos. Havia de posar una data i em pareixia adequada aquesta perquè la persona que s’ha format per substituir-me du amb nosaltres des del mes de juliol, i també perquè pensava que en estrenar l’edifici nou ja estaria bé que hi fos la persona que m’ha de substituir posi les coses així com ella veurà.
Tu has tengut càrrecs de responsabilitat, dins l’hospital…
Sí. He hestat dotze anys directora d’Infermeria, a l’equip de Catalina Vadell. També he estat supervisora del Servei de Pediatria i Obstetrícia. També he estat a la UCI de neonats, i a l’atenció primària.Sempre havia dit que em feia molta il·lusió acabar com vaig començar, com a infermera. Per això els dos darrers anys he estat també educadora en diabetis, fent acompanyament a les persones amb diabetis en totes les etapes de la vida, i amb això he posat el llaç final a la meva trajectòria. També vull dir que quan ets a direcció no és que enyoris fer d’infermera, perquè des d’aquesta posició tens una visió molt àmplia i has de veure tots els serveis. Quan veus tot el que hem pogut fer per la infermeria penses que és un privilegi… Ara bé, el contacte directe, rebre i donar del pacient, no té preu.
Com és estar dins una directiva? Alguns diuen que és feina poc agraïda. Les coses que van bé no és veuen, i les que van malament recauen damunt els directius…
Amb l’equip directiu ens vàrem entendre, haguérem de llimar coses, evidentment, però remàrem tots amb la mateixa direcció. Ja se sap que quan assumeixes un càrrec de gestió quan hi ha floretes han de ser per als altres, i les coses que no van bé són per a tu… Record com a especialment dur el temps de la pandèmia. L’hospital ens va quedar petit, per falta de llits… i tot això t’ho sents molt. Però també vàrem poder reprendre el pla director i donar-li forma, i això ja no torna enrere. De coses bones, n’hi ha hagudes moltes. Certes comissions, com ara la de Salut i Gènere, ens han donat aquestes ulleres de mirar des d’aquesta perspectiva, o la comissió d’Humanització, que hi has de posar el cor… Ens hem preocupat de la promoció de la salut, tant per als pacients com per als treballadors, no sols per curar malalties, sinó amb la idea de vendre salut, perquè cada contacte amb el pacient és una oportunitat per vendre salut. Hem promogut excursions cada mes, hem combatut l’hàbit tabàquic, l’alimentació saludable… I tot això marca la identitat de l’hospital i el seu tarannà, tractam molt bé la gent, i la gent està contenta i l’estima. I això és difícil que passi, però passa.
Ara que dius això, em recordes que quan va obrir l’Hospital, qui sap si per mor d’un mitjà de comunicació concret o fins i tot per un periodista concret, va estar molts de pics en el centre de la polèmica. Creus que hi havia raó perquè hi estigués?
Obrir un hospital és una tasca increïble. Has de crear els serveis, i hem tengut problemes molt grossos. Ens ha costat molt tenir una plantilla estable, perquè hem estat un hospital trampolí, que ha format professionals i després hem vist com quan obriren Son Llàtzer se’ns en va anar una animalada de gent cap allà, que també és normal perquè tothom vol tenir el lloc de feina més a prop de ca seva. Però som com l’au Fènix i ens recuperam. Que hi hagi gent contenta i gent descontenta és normal, i no ho podem obviar.
Hi havia gent molt jove, llavors, a l’Hospital.
Jo quan hi vaig començar tenia 34 anys. La meva filla petita tenia quatre mesos. La mitjana d’edat del personal de l’Hospital era baixíssima, de vint-i-set anys. Teníem moltíssima gent que no havia fet feina mai, que venien amb 21 anys. Això té els seus desavantatges, però també és ver que són esponges. Els primers anys érem com una gran família, una mescla de gent joveníssima amb gent un poc més veterana. Ara, en deu o quinze anys es jubilarà mitja plantilla.
La tecnologia, la virtualitat, la intel·ligència artificial han suposat ja un trasbals important en la manera de fer feina de molts de professionals. Ho heu conegut també, els sanitaris?
Que el pacient xerri i conti els seus problemes i el personal sanitari no et miri a la cara… Això és el primer acte que hauria de fer qualsevol professional. Si has d’escriure ja ho faràs en haver partit el pacient. Hi ha moltes maneres d’interaccionar i això depèn també molt de cada persona. Però això nosaltres no ho vàrem veure, quan estudiàvem. Jo em vaig formar amb un mètode biomèdic, tot era molt jeràrquic… I tot això ha fet un canvi increïble. Ara la infermera brilla, perquè l’àmbit és tan ampli que no veim només la malaltia, veim el conjunt del pacient, la nostra màxima és curar el pacient i la família. Avui personalitzes i fas aquesta mirada de voler entendre el que li passa al pacient, també amb la idea de deixar de ser paternalista. Es tracta d’empoderar-lo perquè sigui capaç de cuidar-se, donar eines al pacient perquè pugui gestionar la seva salut. I això nosaltres no ho vàrem estudiar gens. M’he hagut de formar posteriorment.
Igualment sí que la tecnologia ha aportat un plus.
Sí. Ara mateix tenim un sistema informàtic compartit amb els altres hospitals i amb tots professionals. S’ha acabat allò de ser un pacient nou cada vegada que vens a l’Hospital. Primer havíem de demanar la mateixa cosa vint vegades. Ara això ja no passa.
Abans parlaves de la falta de llits que havíeu patit durant la pandèmia. Ara es duplicarà la superfície de les instal·lacions hospitalàries i no tendrem ni una plaça de llit nova. Com s’explica?
Sí, la gent es demana com és possible que s’ampliï tot i que amb la falta de llits no en posem més. A la comarca tenim una mancança important perquè no tenim un hospital sociosanitari, i això fa que tenguem malalts tres mesos a l’hospital. Hi ha Sant Joan de Déu i el Joan March. Sabem que se’n farà també un a Felanitx. L’Hospital de Manacor ha de ser un hospital d’aguts. En estar el nou centre de Felanitx, una tercera part dels pacients se n’anirien. També s’ha de tenir en compte que d’un temps ençà hem apostat per l’hospitalització domiciliària. Començàrem tímidament i ara tenim tres equips que se’n cuiden. No tots els pacients són candidats. Depèn de cada cas, de l’habitabilitat del domicili, de la distància… I no sols ho feim perquè no ocupin un llit, sinó sobretot perquè si ets a ca teva, amb la família, amb les teves coses, amb el teu llit, la persona es cura millor. Hi ha una vintena de pacients ara mateix atesos d’aquesta manera. També volem tenir a l’hospital més llits individuals per la final de vida, i ho arribarem a veure. Tendrem un centre sociosanitari que atendrà tots aquests pacients que avui són a l’hospital mentre estan pendents d’una plaça de residència, per exemple.
Deies que la infermeria s’ha empoderat.
Sí. La infermeria viu un moment bastant dolç, perquè està capacitada per abastar molts d’àmbits diferents: la gestió, la docència… pots créixer molt i a nivell assistencial també anam adquirint més coneixements. Per exemple, els accessos vasculars amb una ecografia ecoguiada perquè les vies durin molt més: això bascula damunt la infermeria. Les cures pal·liatives, la cronicitat, el pes en el control de la higiene… I de cada vegada hi ha més consultes d’infermera que són autònomes, que depenen d’elles mateixes.
També has estat a una UCI de neonats i has estat supervisora de Pediatria i Obstetrícia. L’Hospital de Manacor té fama de ser poc invasiu en els parts.
Sí, els paritoris han canviat, també perquè s’ha empoderat moltíssim el col·lectiu de comares. Es prioritza el part fisiològic, i és cert que les instal·lacions no ens acompanyaven i això ens ha fet un poc de mal en el seu moment. Ara podem dir que un 95 per cent de les dones que han de parir estan totes soles. L’atenció a la dona és molt u per u: una comare, una dona. També hi ha un suport important de l’equip d’infermeria i d’auxiliars, amb una aposta forta per la lactància materna. També s’ha de tenir en compte que un paritori quan és dolent és molt dolent. Si el part no va bé… són moments que no hem afrontat sempre bé. Ara hi ha molta sensibilitat amb el dol neonatal. Es dona un espai, un temps, un bressol d’abraçades durant un temps d’hores o de dies per poder-se acomiadar del nadó. Ho hem millorat molt.
De cada vegada hi ha més dones que trien parir a ca seva. Però això no ho cobreix la seguretat social.
A Son Espases es feia una casa de part, i això ho veig bé, per si hi ha un problema… Tenc una mica de biaix en aquest tema: som defensora d’humanitzar el part, però amb tota la seguretat possible. Supòs que hi pesa el fet d’haver estat a una UCI neonatal set anys, amb infants prematurs que pesaven entre 500 i 700 grams. Pel que fa als parts a casa, conec comares increïbles que hi fan feina, amb uns criteris molt ben establerts. Sé com fan feina i em posaria en les seves mans. Jo defens habitacions semblants als hospitals, amb banyeres per poder-hi fer el part. D’altra banda, avui les cesàries també estan molt humanitzades. Primer eren un acte quirúrgic. Avui hi permetem l’entrada del pare, la mare no se separa en cap moment de l’infant. Ens ha costat molt arribar fins aquí.
Com han canviat els pacients, en tots els teus anys de trajectòria? Hi ha unes altres malalties?
Les malalties canvien. Ha vengut gent d’altres països amb altres cultures i això per als professionals és un repte perquè feim feina per adaptar-nos a aquesta nova situació. També vivim més anys, i tenim més problemes de salut a edats avançades. De cada vegada és més normal trobar gent centenària o de noranta anys. Fa cinquanta anys arribar als noranta era unagesta. La mirada cap a la cronicitat l’hem de tenir i hem d’oferir qualitat de vida a aquest tipus de pacients.
També hi ha molts de pacients que no tenen els mateixos recursos que d’altres…
Sí. Les condicions socioeconòmiques afecten la salut. Els problemes d’habitabilitat són determinants en el manteniment de l’estat de salut de molts de pacients. Abans l’aspecte social no es treballava gens, als hospitals. Ara tenim un equip de treballadores socials i fan molt bona feina. Cerquen ajudes, contacten amb els ajuntaments, faciliten els accessos a les places sociosanitàries i a les residències… era una necessitat imperiosa, perquè és ver que hi ha pacients que saps que si el tornes a amollar al carrer tornaran al cap de quinze dies. Per això és tan important el Servei d’Atenció a les Persones, també. L’hem vist néixer i no hi era. N’estic molt orgullosa, perquè l’Hospital de Manacor sempre ha vetlat per això.
No ho hem dit… però és una feina dura, la d’infermera?
Ho pot ser. Feim un curs cada any: “Cuidar-te per poder-te cuidar”. Ho hem de gestionar. Clar que t’afecta la situació del pacient, però t’ha d’afectar fins al punt que tu puguis ser capaç d’ajudar-lo. No et pot col·lapsar, i això ho hem treballat, perquè de vegades veus que vivies les situacions de manera no adequada. Ara tenim més eines per cuidar els treballadors, perquè en moltes situacions nosaltres som segones víctimes. Hi ha dies molt durs… Jo per exemple, durant la pandèmia, només estava bé a l’Hospital, i això em preocupava, perquè necessites tocar mare. Ara donam eines per poder fer relaxació en els descansos que tenim, per exemple.
Ja no vas a l’Hospital Què faràs ara?
Avui és el primer dia que no hi he anat. La meva intenció és dedicar-me més temps a mi mateixa. De temps per a la família en treus. Tenc una mare major, tenc nets… els ajud si puc donar una mà, és increïble poder tenir nets. Però moltes vegades tot això fa que no tenguis temps per a tu. M’agrada fer senderisme a la muntanya, viatjar, cuidar les plantes, m’agrada tenir un llibre dins les mans, i m’agradaria a partir d’ara poder llegir una hora seguida sense adormir-me. Vull anar al gimnàs, cuidar-me un poc més. I això: llegir!
