Una paraula és una ceba. El concepte. La màgia humana és capaç d’encabir dins una costura de sis o set sons tot un univers d’idees, d’emocions, d’evocacions impensades. Més enllà de les capacitats humanes, dels potencials que tenim com a persones, hi ha, sobretot, els motors que les posen en marxa. No existeix la inspiració de l’artista, si no hi ha un pretext, una motivació que la resolgui i li doni forma. A Manacor, un d’aquests motors generadors es diu Suralita. Joana Gomila i Laia Vallès volien dur a Manacor una raresa editorial, una revista de pensament i art, anomenada La Rara. Com que dins l’estranyesa hi ha l’interès, com que en la novetat hi ha la notícia, com que en la diversitat hi ha la riquesa, Suralita va pensar que per a la revista Rara, calia també una presentació que no fos presentació. El darrer número d’aquesta publicació versa temàticament sobre el concepte de refugi. I així va ser que Suralita va decidir organitzar el I Fòrum del Deliri a Manacor.
Lira, en llatí, vol dir solc. Delirar, vol dir, sortir del solc, desviar-se, metafòricament, esdevenir estrany, rar. Boig, si es vol. Onze veus diverses, polièdriques, pensants, bategants, tengueren cinc minuts per dir els seus refugis, per refugiar-s’hi, per escapar-se’n, per navegar-hi, o per divagar-hi. Qui s’excedia en el temps, rebia el càstig elegantíssim de la música saxofònica, i també delirant, de Carles Medina, un músic que sap llegir ànimes.
La interrupció musical venia seguida de dues glosadores, Maria Magdalena Amengual i Alícia Olivares, que tornaven al refugi dit per cadascun dels onze llauradors deliradors de la paraula. Alguns s’excediren del temps, d’altres, deixaren alguns segons buits, d’altres ho clavaren. És igual, perquè dins l’Espai Goya, un altre indret deliraire dins un poble massa sovint gregari, s’hi va refugiar diumenge l’estrèpit del coneixement i la reflexió.
Chaima Benyagoub, Joan Adrover, Mariantònia Oliver, Margalida Ramis, Anna de Sa Cova, Anna Gornés, Jorra Santiago, Catalina Obrador, Guillem Roman, Rosa Cerarols i Antoni Riera en foren els ponents, d’aquests onze refugis. Onze refugiats dins la paraula que foren presentats per onze presentadors que disposaven d’un sol minut, seixanta segons, per dir-nos qui eren, què feien, o què sentien, els onze deïdors.
Hi ha qui es refugia dels altres, hi ha qui es refugia d’un mateix, qui dins el refugi hi cerca seguretat, o llibertat, qui cerca fugir, o qui cerca trobar-se. Hi ha qui cerca la cura, o l’amor, hi ha qui cerca la vida, o qui cerca la mort. Qui es refugia dins una casa, o en una terra. Tot això va dir-se. Però es digueren moltes més coses, incomptables, incontables, en un escrit senzill com aquest. Per a les coses amb ànima les paraules esdevenen, més que un refugi, una gàbia que constreny.
Només qui hi va ser pot comprendre que l’experiència de diumenge va ser un refugi, una bella, fonda, rara manera de fer poble.
