A la imatge: fotograma de “Mamma mia!”
Ens enamorem menys fort quan passem els 30? La setmana passada parlava amb un amic sobre històries que comencen, sobre principis d’alguna cosa, sobre les papallones a la panxa. Ja fa un temps que sempre que surt el tema, sigui amb qui sigui, acabem totes amb la mateixa sensació agredolça. Un regust estrany. Abans era més divertit parlar de qui ens agradava. Ara ens costa decidir les paraules a utilitzar. Sabem quines són les indicades: enamorada, il·lusió, futur, feliç. Tot i això, hi ha una força estranya que ens impedeix deixar-les sortir tan a la lleugera. No estic segura que l’únic element que entra en joc aquí sigui l’edat, però sí que és un condicionant decisiu. Abans ho vivíem tot més intensament. Però quan és abans?
Em neg a pensar que l’adolescència hagi de ser el meu únic moment de referència quan pens en estimar fort. Per tant, en dir abans segurament pens en la vintena. Pens en l’emoció que podia provocar-me des d’un concert d’Arctic Monkeys fins a anar a les mateixes festes del mateix poble amb la mateixa gent cada estiu. Tot era, en general, una mica més prometedor. També pel que fa a les relacions de parella o amistat: hi havia més persones a conèixer, més llocs on anar i més emocions desconegudes. Ara que som a la trentena, mir al meu voltant i tot són situationships o relacions llargues. Sent molt poc a dir coses que fa un temps deiem potser sense massa coneixement. Coses com “m’he enamorat, m’agrada molt, estic pilladíssim“. És com si ho haguéssim tenyit tot d’una fina capa de desídia disfressada d’autoprotecció. Potser la psicologia de “jo soc la persona més important de la meva vida” se’ns en va anar un poc de les mans. On queda sentir una onada imparable que t’estira, t’arrossega i et transporta cap a noves platges sense que tu, ésser humà insignificant, puguis fer-hi res? On és l’espai per a l’autodestrucció? Pau Luque va publicar un text al seu perfil d’Instagram parlant justament d’això on diu “A la mierda: estar enamorado las primeras veces es una actitud antiburguesa por excelencia: las cosas que normalmente haces en privado -sollozar, carcajearte, embriagarte penosamente, gritar, maldecir, bendecir, excitarte, suplicar, arrodillarte, soñar-, pasas a hacerlas en público. Incomodas. Pasas vergüenza. Haces pasar verguenza. Sabes que esas no son maneras. No son maneras, ja. Por supuesto que no son maneras. Los primeros enamoramientos son incompatibles con “las maneras”
Lluny de sonar fatalista, sí que pens i sé que hi ha moltes coses bones de deixar enrere certa intensitat a la vida: la calma de conèixer-se, la consciència d’una mateixa, la reflexió profunda i a llarg termini. Tot i això, crec que un altre dels elements que ens generen rebuig és precisament la paraula intensitat. El 2021 Ana Requena escrivia a El diario sobre com la paraula intensa ha substituït a la clàssica histèrica. Intensa és algú (una dona) que reclama, algú (una dona) demandant, i això mai han estat bones notícies pel sistema en què vivim. Tot plegat em fa pensar en la deriva rància i feixista que ho impregna tot darrerament. Les conseqüències polítiques del que ocorre al món aquests dies arriben a tots els racons de les nostres vides, també al conductual. En un context així no hi ha lloc per a l’histrionisme, la intensitat, els plors, els crits o el fet de ser el que totes hem sigut en algun moment de la nostra vida: unes meravelloses i insuportables nines petites.
Potser, en tenir-ne quaranta, llegiré això i pensaré que no podia estar més equivocada. Ara, deu anys abans, sé que les papallones a la panxa existeixen perquè vaig tenir-les alguna vegada. Per això m’endins als trenta enyorant un poc qui érem quan sentíem tantes coses i demanant-me què ha passat perquè tot això s’hagi acabat.
