Imatge: Buying the dry goods market, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=38722552
Com ja sabreu per l’enrenou generat, a Sa Pobla, Felanitx i Manacor, Vox va presentar una moció per prohibir el nicab i el burca a les dependències municipals. La proposta només va ser rebutjada a Manacor. A més d’invocar motius dubtosos de seguretat, alguns defensors d’aquesta proposta la varen justificar apel·lant al feminisme, a la igualtat i a la dignitat.
Vet aquí un nou exemple de pinkwashing per defensar una mesura racista i clarament dirigida contra una part ben concreta de la societat. L’oligarquia? L’1% de persones més riques que paguen el mínim d’impostos? Evidentment que no, la diana resulta ser el sexe més marginat i amb manco drets de la classe més marginada i amb manco drets de Manacor (i arreu de l’illa). Com sempre, els homes, superherois sense ànim de lucre ni recerca de reconeixement, volen decidir per les dones. Aquí resulta que volen prohibir el burca, mentre que, a l’altre cap del món, ens maten pel simple fet de no dur-ne.
Idò, com a dona, deixau-me que opini.
En una societat on la dona està hipersexualitzada, on el seu cos està contínuament observat, calibrat, jutjat, on cada home és un agressor potencial, no seré jo qui tiri la primera pedra a una dona que decideixi tapar-se. De fet, una amiga musulmana que no solia dur el vel em va compartir un dia que quan es passejava de nit per un lloc on no se sentia segura se’l posava i se sentia més tranquil·la. He de dir que va ser fa anys, i pot ser que amb el clima actual d’islamofòbia ja no se senti tan tranquil·la.
Entenc que una dona vulgui dur el vel, però he d’admetre que em costa més creure que pugui triar, sense una forta pressió social, dur el burca, que tapa fins i tot els ulls. Com a dona, no m’agrada el burca. M’agradaria que no existís, però no crec que prohibir-lo sigui una solució. En tot cas, no es pot justificar la prohibició del burca amb l’excusa de defensar els drets de les dones. És cert que quan una dona duu el burca, el nicab o qualsevol altra vestimenta perquè l’obliguen, se li estan vulnerant els seus drets a la llibertat individual i a la igualtat. Però si, a damunt, li prohibim accedir a edificis públics, afegirem a aquesta vulneració la negació d’altres drets com l’accés a la salut, als serveis socials, a la justícia, a la seguretat i un llarg etcètera. Si una dona no pot entrar a l’ajuntament, no es pot empadronar, i si no es pot empadronar, no tendrà accés a la majoria dels serveis públics. Tampoc es podrà apuntar a l’Escola de Mallorquí. Llàstima perquè és una de les poques eines que tendria a l’abast per “integrar-se” com tant li reclamen alguns regidors. No només estarà invisibilitzada físicament, sinó també administrativa i socialment.
Quan una realitat no ens agrada, no la podem esborrar a cops de mocions. En Pepe Mujica, quan va legalitzar l’avortament a l’Uruguai, va dir que ell, per principis, estava en contra de l’avortament, però que la realitat era la que era i que prohibir a les dones la interrupció voluntària de l’embaràs significava “deixar-les aïllades en mig del seu drama” amb tots els riscs que això implica. Aquest raonament també s’aplica al tema que ens interessa aquí. Si a una dona l’obliguen a dur el burca, no l’hem d’aïllar encara més, l’hem de recolzar, l’hem d’acompanyar, l’hem d’ajudar a defensar els seus drets en lloc de llevar-n’hi.
