Aquesta setmana passada la vida i la mort s’ajuntaren per endur-se’n Víctor Meca. Ni la música ni la nit manacorines no haurien estat el mateix sense una figura tan discreta com gegantina. Víctor Meca serà recordat com l’entusiasta que va obrir i mantenir De Can Festa durant tants d’anys, però també com un gran amic dels seus amics i, sobretot, com un amant de la música, de la bona música del seu temps.
“Vàrem anar plegats al primer Primavera Sound a Badalona”
Disfressats de “La taronja mecànica”.
Antoni Vives, Tonino, és un clàssic de les nits calamilloreres i manacorines i amic des de la primera infantesa de Víctor Meca: “El conec de quan jugàvem en els descansos dels partits del Badia Cala Millor. Teníem quatre anys”. De fet, Vives recorda que el malnom amb què avui tanta de gent el coneix l’hi va posar en Víctor: “Va ser ell el primer que em va nomenar Tonino, perquè els anys noranta érem uns quants que fèiem la temporada fent de cambrers als hotels. Hi havia tres Tonis, en Toni 1, en Toni 2 i en Toni 3, que era jo i va ser així que em va posar Tonino, per no embullar-nos”.
Tot i la infantesa calamillorera, tant en Víctor com en Tonino tenien vincles manacorins. “Sa mare va anar a viure a Manacor i vàrem començar a coincidir als Esperits, perquè en Víctor era cosí d’en Joan Toni (Oliver), i va ser així que hi va començar a fer feina”. La nit i la música, sobretot la música, formaven part de l’ADN de Víctor Meca. “Plegats vàrem anar al primer Primavera Sound, que es va fer a Badalona”. Antoni Vives recorda amb emoció les voltes a Mallorca amb el Quintana, entre d’altres aventures viscudes amb Víctor Meca.
“Quan li varen diagnosticar la malaltia, anàvem a dinar cada dues setmanes i em va dir que li feia ganes fer dos viatges que no havia fet: la ruta dels museus de Madrid i el Camp Nou de Barcelona. Vàrem poder anar a l’estadi i el dia de Sant Jordi de l’any 2023 vàrem poder veure com el Barça guanyava al Madrid”. Una setmana més tard el FC Barcelona es proclamava campió de lliga. Acabat el partit, anaren cap a l’hotel: “No va voler ni agafar cap taxi, tenia una força admirable”.
Antoni Vives no pot contar gran cosa de quan Víctor Meca va obrir el mític De Can Festa a la plaça de Sant Jaume: “Ell havia començat a fer feina amb nosaltres al Bauxa, i al cap de dos o tres anys va obrir el De Can Festa. Jo no podia amollar i ens hi vèiem poc, allà, però sí que continuàvem el contacte entre setmana”.
En parlar de música, Antoni Vives, Tonino, explica que “quan anàvem a l’institut d’Artà hi havia un boom de la música grunge, i ell era molt fan dels Sonic Youth, Pearl Jam, Nirvana, Dinosaur Juniors… i també de la música underground de final dels setanta, com ara la Velvet Underground, Lou Reed o . Underground de final dels setanta dels estats units, Velvet Underground, Lou Reed o Yo la tengo”. Vives recorda que “vàrem anar a veure Salto al vacío, interpretada per Najwa Nimri, on sortia El inquilino comunista, una banda de Getxo. És una pel·lícula que parla del declivi industrial de Bilbao. Després seguírem El inquilino comunista a Palma i al Mala Fama de Can Picafort”. També seguiren el festival Isla de Encanta, a Esporles, a Calvià o a Son Rossinyol. “Hi vàrem veure els Pixies o PJ Harvey, entre d’altres”.
Però Víctor Meca no va ser sols un gran escoltador de música. “Quan va estar malalt volia comprar una guitarra elèctrica i passàrem tot un dematí per Palma cercant-ne una”.
Eixides, concerts, nits i dies, bauxes, música i sobretot, vida, molta vida, va unir sempre els camins de Víctor Meca i Antoni Vives.
“Per a ell un dia sense música era un dia perdut”
Els Ramonikos en concert a De Can Festa, el primer dia que hi tocaven.
Molta de gent reconeixerà Christian Volker com el cantant dels Ramonikos. “Teníem amistat de feia estona, amb en Víctor”, diu Volker. “A més teníem el trull del bar, que el vàrem dur plegats una temporada, sense firmar cap paper, això sí”. Christian Volker defineix Víctor Meca com un jove “molt social, es duia sempre bé amb tothom i quan havíem de tractar qualque tema més delicat, sempre li enviava a ell, perquè sabia que la cosa aniria bé si hi anava ell”. Però no sols era social sinó també “qualcú que quan li passava qualque cosa pel cap, la feia. Era divertit com ell mateix. Me’n record com eren les tancades del bar. Quan tothom se n’havia anat quedàvem més de mitja hora a contar-nos les anècdotes que hi havia hagut aquelll vespre”. Per a Volker, Víctor Meca era “una grandíssima persona, i és una putada que la gent se’n vagi d’aquesta manera. Es veu que el qui tria qui se’n va i qui no, no té gaire miraments”.
Christian Volker recorda que “va ser ell qui va obrir el De Can Festa. Jo en aquell temps volava i de vegades una setmana voles tres dies i l’altra ets els set dies a fora. Vaig començar a ajudar-lo i en vaig agafar una part. I molt bé. És un dels bars que més gust he passat de tenir-hi part, i això que a l’Aigorràs rèiem molt. A De Can Festa record en Víctor parlant amb tothom, sempre tenia un parell de converses en marxa”.
De Can Festa va ser un bar de nit, però va ser sobretot un bar musical perquè “a ell sempre li havia agradat molt la música, i de fet ha tocat amb un parelll de grups. Jo sempre li deia que triàs la música ell, perquè el veia passar molt de gust i en sabia molt”. Christian Voker recorda com també “va començar a tocar la guitarra i feren un grup amb en Toni Coqueta, na Pilar Caldentey, en Carles Leo i en Rafel Adrover. De fet, la música li agradava tant que per a ell un dia sense música era un dia perdut”, recorda Volker. “Li passava com a mi, que tenc una moto i no l’agaf perquè sé que no podré escoltar música”. “Pensa”, diu, “que de vegades fèiem camí plegats cap a Palma amb el cotxe i no parlàvem de tot el camí perquè escoltàvem la música”.
Del De Can Festa, Christian Volker recorda que “va ser un dels pocs locals de tota la comarca de Llevant on fèiem concerts. Fins i tot a l’estiu fèiem unpluggeds allà defora”.
De Can Festa va anar bé “fins que varen vendre el pis de dalt i el veïnat nou es va començar a queixar. És ver que el local no estava gaire condicionat per això, però mai vàrem tenir problemes ni vengueren mai els municipals”. “Hauríem durat més temps”, diu Christian Volker, però “ell també es va començar a cansar del bar”
“Tenia aquest encant que tenen els homes que han crescut envoltats de dones”
Carles Leo, Rafel Adrover, Víctor Meca, Pilar Caldentey i Toni Coqueta: els Juanolas.
Pilar Caldentey va compartir moguda i grup musical també amb Víctor Meca: “Víctor Meca vol dir música, per jo. Vàrem compartir un any i mig d’assajos i un petit concert al seu bar, D’can Festa. Tocàvem cançons de la Velvet i de PJ Harvey i estava molt bé, però mai vaig aconseguir que cantàs les estrofes de Nick Cave a Henry Lee i mira que cantava bé, però no! Tenia un punt de caparrudesa i era un poc despistat, de vegades arribava tard o no recordava els acords, però l’orella la tenia molt fina i la rialla contagiosa, així que al final li perdonaves tot! Era un confit, jo crec que tenia aquest encant que tenen els homes que han crescut envoltats de dones”, diu Pilar Caldentey.
“D’en Víctor em qued amb els bons records, amb els grups que vaig conèixer gràcies a ell, els concerts al seu bar, una carpeta al portàtil que diu “cançons Víctor” i moltes ganes de cantar-les (hauré de trobar un NickCave…)”.
“El dia que ens disfressàrem de Lucky Luke i la seva ombra vàrem estar vint-i-quatre hores plegats”
Lucky Luke i la seva ombra, o Víctor Meca i Carles Pascual, Leo.
“Ens coneixíem dels anys dels Esperits. A més ell va ser el meu cunyat, perquè jo en aquell temps festejava la seva germana”. Carles Pascual, Leo, va mantenir sempre una intensa amistat amb Víctor Meca. “Ens disfressàvem junts cada any. Record una vegada que anàrem de Zipi y Zape, però sobretot una altra que anàvem de Lucky Luke i la seva ombra. Ell era en Lucky Luke i jo anava tot de negre i era la seva ombra i repetia tots els seus moviments. Aquell dia vàrem estar junts vint-i-quatre hores. El vaig anar a cercar a ca seva, vàrem dormir plegats i després l’endemà dematí el vaig tornar a acompanyar”. Carles Leo parla de De Can Festa com “un espai necessari dins Manacor. Era un lloc segur on sabies que hi podies anar sense ningú perquè hi trobaries tota la troupe. A més, en Víctor apostava molt per la música en directe, i si ho va haver de deixar va ser sobretot per culpa dels veïnats. Basta veure ara que Can Lliro des que ha obert la sala funciona. I a més ara pareix que tota la moguda de grups de música torna a reviscolar”.
Precisament, en parlar de música, Carles Pascual explica que “en Víctor tenia el seu estil, i era una enciclopèdia. Li agradava molt llegir la Rockdelux i estar informat de tot. Ell sempre aportava grups nous. Els darrers anys també teníem un grup amb ell”.
“Ara se’m posa la pell de gallina de sentir ‘See no evil’ o “Born to loose’ perquè em recorda molt aquells horabaixes que fèiem renou”
Un dia de concert i molta marxa a De Can Festa. Moltes cares conegudes.
Rafel Adrover, company de batalles musicals i de vida de Víctor Meca diu: “Vaig tenir la sort de conèixer en Víctor gràcies a la música, quan em van oferir tocar amb quatre amics amb l’excusa de fer una estona de rock & roll. Varen ser unes estones molt bones de riure i passar gust. Se’ m posa la pell de gallina en sentir “See no evil” de Television o “Born to loose” dels Johnny Thunders entre altres cançons perquè em recorda molt aquells horabaixes que passàvem fent renou”. Adrover afegeix que “era molt bona gent, en Víctor, li encantava la música, quan tenia el bar, si hi anaves tenies la garantia de descobrir-hi qualque grup nou, i concerts molts de caps de setmana. És una llàstima que hagi hagut de partir tan aviat. Hi hauria d’haver com una normativa, o un requisit al contracte de la vida que remarcàs que la bona gent i gent especial han de pagar el tribut a la mort sense haver de patir i que fossin longeus com a poc. Molta força a la família i als amics que l’estimàvem tant. El trobarem molt a faltar”.
“No li agradava l’escenari però quan hi sortia s’ho sentia molt”
Els Juanolas, ara amb Pilar Caldentey emmascarada i Víctor Meca amb cara d’angelet.
“La música sempre ha estat clau a la seva vida”, diu Toni Muntaner, Coqueta, que també ha compartit vida musical amb Víctor Meca. “En Víctor sempre ha estat un gran aficionat al món de la música, i a tocar s’hi ha aficionat més endavant, perquè si tocava ho feia més per a ell. No li agradaven gaire els escenaris”. Muntaner recorda també que feren un concert amb el grup que tenien amb Víctor Meca “per l’aniversari de na Vicky Martínez. Tenia por escènica, perquè era molt discret, però s’ho sentia molt”. Toni Muntaner recorda que “darrerament com que ell tocava la guitarra i havia començat tard, em demanava moltes coses, i venia a assajar amb nosaltres, i quan es trobava bé i podia venia a berenar. És una persona que des de la seva discreció es feia estimar molt”.
