Chaimaa Benyagoub (Taourirt, 2005) viu a Manacor des que té deu mesos i actualment està estudiant el Grau Superior d'Integració Social a l'IES Mossèn Alcover. Suhaila Fardi (Manacor, 2005) està estudiant a la UIB el Grau d'Educació Social. Les dues són musulmanes i, per tant, aquest mes celebren el Ramadà, una pràctica musulmana en què celebren el novè mes del calendari islàmic amb dejuni, oració i reflexió personal i comunitària. Parlam amb elles sobre aquesta celebració per intentar entendre-la millor i per rompre les imatges preconcebudes i estereotips.
Per totes les persones que no sàpiguen què és el Ramadà, com els ho explicaríeu?
CB: És un mes que ens obliga a aturar. La gent només coneix la part del dejuni, però també deixes hàbits tòxics, mires cap endins i fas introspecció. És un mes per a tu, per millorar tot allò que no t’agrada personalment i en l’àmbit comunitari. És un mes d’ajudar, de compartir amb gent necessitada o sense recursos…
SF: És un mes sagrat per a nosaltres. Deixes de fer certes coses amb la intenció d’acostar-te a Déu, de xerrar-hi. És també un mes de reflexió i també, molt important, és un mes de perdó. De perdonar-te a tu mateix però també als altres. És, d’alguna manera, com fer net i començar una nova pàgina en blanc. Jo sempre dic que és una mena de cura, tant per a l’esperit com al cos. En aquest darrer aspecte hi ha estudis que diuen que és beneficiós per a la salut.
De fet, està molt de moda això del dejuni intermitent darrerament.
CB: Exacte. I de fet em sembla bastant hipòcrita que quan es xerra del Ramadà i dius que ho fas per qüestions religioses diuen que és una cosa horrible, ho rebutgen i posen una barrera, però quan xerres de dejuni intermitent queda més chic.
SF: El fet de no poder menjar ni beure és el de manco. Els musulmans no pensam en això. És un mes de simpatitzar amb tots els que no tenen recursos o pensar en les persones que viuen en un país amb guerra i passen dies sense menjar: et poses al seu lloc i empatitzes amb ell.
CB: També és un mes d’agrair el que tens. I de fet, passes tot el dia sense menjar, però després en deu minuts et sents plena. T’adones del poc que necessites i de com és de curta la sensació d’aquest plaer.
Les festes de Nadal, per fer un paral·lelisme, han perdut una mica el sentit més purament religiós en el nostre dia a dia pel corrent consumista. D’altra banda, també crec que des de ja fa temps gran part de la població no es viu una relació intensa amb la fe catòlica. Vosaltres com viviu la vostra fe?
CB: Jo personalment pens que fluctua i hi ha moments en què la cosa puja i baixa i mai tens la mateixa fe. Ara mateix ho visc al màxim. Amb el Ramadà sempre intent aprofitar-lo perquè com hem dit abans, és un mes que em cura.
SF: Jo crec que diré el mateix. La fe és quelcom que es guanya amb el temps. Les persones que hem nascut en una família musulmana potser ho tenim més fàcil, però, al cap i a la fi, la fe és quelcom que tu mateixa has de cercar i te l’has de guanyar. No apareix del no-res. I el Ramadà serveix per reconstruir aquesta fe i millorar-la.
Com viviu, essent manacorines d’origen marroquí, el fet de fer el Ramadà aquí? És diferent viure’l aquí o allà?
SF: Jo vaig estar quatre anys vivint al Marroc ja de més gran i l’ambient és totalment diferent. Allà tothom comparteix els mateixos tempos, els mateixos rituals, no se surt al carrer fins a una certa hora… Una cosa que enyor i que és increïble de viure allà és l’adhan, la crida a l’oració. Quan sents això i tothom va resar o comencen a anar a casa per compartir la menjada amb la família… És una sensació de pau interior brutal. Aquí també s’està molt bé, estic còmoda però els ritmes de vida són diferents. A més, estudiant a Palma, molts dies arrib tard i tampoc puc, per exemple, anar gaire sovint a la mesquita.
CB: Clar. Jo fa 3 anys que estic estudiant de capvespres i per exemple, el moment de l’iftar, que és quan es romp el dejuni, el pas tota sola a classe. Enguany som un parell de musulmanes més a l’institut i sí que ens ajuntam al passadís i menjam juntes, però clar, no és el mateix que estar amb la família. Es nota molt la diferència d’estar en família, compartir les preparacions, etcètera, s’enyora. I per exemple, també m’encanta viure en comunitat el taraweeh, que és una oració voluntària que es fa el vespre a la Mesquita i ho sent com si fos una abraçada comunitària. Ara no puc fer-ho, perquè em coincideix que estic a classe i ho trob a faltar.
Tenint una comunitat musulmana que de cada pic és més gran, que creis que es podria fer per entendre-la i acollir-la millor, sobretot en una època tan important per a vosaltres com és el Ramadà?
CB: A l’institut per exemple no es fa res i jo seguesc a una activista que li diuen Safia El Aaddam (@hijadeinmigrantes) i té un PDF sobre El Ramadà i està dirigit a escoles. Jo abans que començàs el vaig enviar a la cap d’estudis del meu institut i també a l’escola de la meva germana. Trob que seria molt interessant que es pogués fer aquest tipus de coses, no perquè els infants musulmans ho visquin sinó també perquè els altres infants també coneguin la diversitat que existeix al món. No només és conèixer la cultura musulmana sinó totes les diferents cultures, tradicions i realitats que existeixen al món i cap és millor que altra sinó que són correctes per les persones que la viuen. Un exemple: jo som monitora a l’esplai, m’atreviria a dir que dec ser la primera monitora musulmana i els nins tenen curiositat, però m’han dit comentaris al·lucinants. Hi ha molt de desconeixement: un nin de 8 anys em va dir que la seva mare li havia explicat que si ens llevàvem el vel, ens electrocutaven. A totes les classes hi ha actualment gent de diferents orígens i procedències i seria molt enriquidor fer una diada cultural, per exemple.
SF: Nosaltres a la universitat estam creant un iftar comunitari i poder resar. He creat un grup de WhatsApp i la idea és que s’hi sumin no només persones musulmanes sinó gent d’altres cultures i conèixer-nos entre nosaltres. Pens que això no s’ha de fer només a la UIB sinó també a altres llocs. Per exemple, l’Ajuntament de Manacor podria començar publicant a xarxes “Ramadan Mubarak”. A jo m’encantaria també decorar la ciutat. A Londres, per exemple, s’ha fet i m’ha encantat. A Manacor seria increïble fer-ho i crec que faria comunitat.
Hi ha també molt de debat pel que fa al paper de la dona dins de la religió islàmica i també hi ha de nou damunt la taula, com passa recurrentment, la qüestió de la prohibició de l’Islam. Com ho viviu vosaltres com a dones joves musulmanes?
SF: He estat llegint l’Alcorà darrerament perquè en aquest mes també és tradició rellegir-lo i pens que és increïble veure el què s’hi diu quant a drets de les dones. Per exemple, existeix el dret al divorci i això no és molt comú que surti. No té res a veure amb la repressió, són tot drets. Pel que fa al vel jo no ho visc com una repressió, és una decisió que cadascuna decideix perquè vol: si vols te’l poses i sinó no. Les prohibicions són un 3% del total que és la religió. Una altra cosa és la cultura i l’aplicació que es fa en certs països, com per exemple a l’Aràbia Saudita o a l’Afganistan, que no té res a veure amb la nostra realitat.
CB: De fet, l’Islam està totalment en contra del que està passant a l’Afganistan. Hi ha un vers a l’Alcorà que diu que no hi ha coacció en la creença. Tu no pots coaccionar a algú per creure en l’Islam i pel que fa a la dona, hi ha drets i també hi ha dones referents, però no són conegudes. La primera dona del Profeta, per exemple, na Jadiya La Gran, va ser una icona, una comerciant importantíssima en la seva era i hi ha dones també que han fet grans aportacions a la religió. Que avui dia hi ha països que ho prohibeixen? Pot ser, no diré que no, però això no és l’Islam de veres perquè l’Islam no prohibeix aquestes coses. D’altra banda, tampoc la pots coaccionar a dur el vel. Jo personalment lluit per la llibertat: si jo trii dur-lo, l’he de poder dur i si una altra dona no el vol dur, que no el dugui. Molta gent diu que és un símbol masclista, però què és més masclista, que jo el dugui perquè vull o que tu em vulguis imposar no dur-lo perquè creus que no està bé? Hi ha diversos instituts ara, a Madrid i a Catalunya, en què es vol prohibir l’entrada a dones amb vel: això és violar drets humans com la lliure circulació de les persones, el dret a l’educació o el dret a les creences religioses. El fet que jo dugui vel, en què et molesta a tu? Si jo em sent còmoda vestint-me així, per què m’has de venir a dir res? Al cap i a la fi, es diu que l’Islam és opressor i el que realment m’oprimeix és que se m’impedesqui fer feina o estudiar per dur un tros de tela sobre els cabells.
SF: Es dona molta importància al fet del vel, de tapar-se, però potser hauríem de posar el focus en què passa quan aquesta dona vol anar a fer feina o a estudiar i li prohibeixen o la rebutgen pel fet de dur vel. A mi m’ha passat i a la meva germana també: complint tots els requisits per fer la feina li han dit que no pel vel, argumentant que pot fer por. Jo no entenc quin és el problema: jo treballaré amb les mans, amb el cervell però no amb els cabells. Moltes nines que han estudiat aquí ara es queden a casa perquè volen dur el vel i als llocs de feina no les accepten. Així i tot, la majoria de les dones també fan feina: sigui a casa o fent altres treballs, com pugui ser fer pa o fer net…
CB: Sí, perquè en el món en què vivim la precarietat està a l’ordre del dia i tot i que el model tradicional de família és que l’home faci feina fora i la dona s’encarregui de la feina a casa i de l’educació dels fills, de cada pic hi ha més dones que surten a fer feina fora perquè si no no es pot surar la família.
Ara fa un any hi va haver també molta polèmica per mor de la possible construcció d’una mesquita al barri de Fartàritx. Va córrer el rumor que s’havia comprat un solar allà i les reaccions de molta de gent del barri varen ser contràries. També van sorgir molts comentaris racistes i xenòfobs. Com ho vàreu viure?
CB: Jo crec que tenint en compte la quantitat de persones musulmanes que vivim a Manacor, tenim el dret de tenir una mesquita. L’actual ha quedat petita. Ara mateix, per exemple, durant el Ramadà, posen unes barreres al carrer i hi ha gent que ha de resar fora perquè no hi ha lloc. En aquell moment es va xerrar de manca d’aparcaments, es va xerrar de fer-la als afores. M’atreviria a dir que totes les excuses que es varen posar en aquell moment, amagaven xenofòbia, però per molt que molesti a la gent, nosaltres també som manacorines. Duc tota la vida aquí i tenc el meu dret a tenir un lloc on practicar la meva fe.
SF: Jo això de fer-ho a les foranes tampoc ho vaig entendre. A la mesquita s’hi va a resar, no a fer concerts ni renou. Per exemple, l’altre dia al tren just entrar per la porta, el primer que vaig escoltar varen ser dos senyors dient “mora de mierda” i comentant aquest debat sobre la mesquita. Em miraven, m’assenyalaven… I jo a l’hora de partir els vaig desitjar que tenguessin un bon dia. Són comentaris que no ens han de fer mal, perquè no són vera.
CB: Clar, ens queda molta feina per fer, a nosaltres dues com a educadores i integradores! Intentam mostrar simpatia i no rebaixar-nos al seu nivell, però potser una altra persona s’ho pren diferent i sí que li sap greu. A jo m’ha passat sovint, que em facin comentaris pensant que no els entenc… O a la meva cosina, ahir mateix, anava amb la seva mare i una senyora major les va insultar. Ella no li va dir res per respecte als majors, però també hi ha un altre tema: si arribassin a telefonar a la policia en aquell moment, a qui creurà? A les dues dones musulmanes o a la dona major que les ha insultades?
