Diuen que els estius tenen poques notícies i que els caps de setmana això s’accentua. El primer cap de setmana de juliol se’ns presentava a priori amb sequera informativa. Però no ha estat així. Podem destacar tres cosetes, amb tres protagonistes associats, que han tirat abaix aquesta suposició de sequera periodística.
Pere Taberner
Divendres es va publicar un rumor que ningú ha desmentit. Pere Taberner Jaume, antic cap de la Policia Local de Santa Margalida i actualment subinspector a la Policia Local de Manacor, serà nomenat pel batle Oliver com a nou inspector en cap del municipi. Substituirà Manel Prieto, al lloc d’ençà del pas a la segona activitat de l’Inspector Sureda l’any 2019. Prieto havia manifestat informalment feia mesos la seva intenció de renunciar al càrrec. Segurament cinc anys no passen en va i els relleus són sempre sans per totes les parts. El cos de Policia Local de Manacor té a primera vista un problema important: actualment no arriba a cent agents. És una xifra baixa? I tant! Basta comparar-la amb una dada terrible: fa vint anys, amb quinze mil habitants menys i amb aquell invent rocambolesc però efectiu dels policies turístics n’hi va arribar a haver més de cent vint. Davant això i la política restrictiva dels governs espanyols quant a la creació de noves places no quedarà més remei que Taberner hi posi motivació i exemple. La Policia Local ha de pegar amb més força a l’incivisme llampant. Molta pedagogia, però quan s’acaba la pedagogia no hi ha d’haver por de posar multes amb el bolígraf lleuger. Sé que al nou inspector en cap mai no li ha tremolat la mà a l’hora de signar una denúncia, cosa que l’honora. Un altre punt a favor de Taberner és que les úniques crítiques que s’han publicat a l’anunci de nomenament són als mitjans de la fatxosfera. Sort, ventura i dues primeres peticions a l’inspector in pectore: quan els vostres vehicles circulin sense emergència feis-los posar l’intermitent i feis-los anar també a fer les mateixes rotondes que l’altra gent (via Portugal amb avinguda del Parc).
Toni Nadal
El Partit Popular va contractar Toni Nadal per anar a fer una xerrada al seu Congrés Nacional i valga’m déu quins doblers tan ben invertits. Els consells que l’entrenador per antonomàsia de Rafel Nadal va donar a l’entregat públic popular no han passat inadvertits per ningú i supòs que això és del que es tracta quan dus un conferenciant d’aquestes característiques a una cosa tan endogàmica com el congrés d’un partit polític. Nadal va ser portada dels dos diaris de paper editats a Mallorca, cosa que no passa cada dia. Aquests dos mitjans destacaren una veritat incòmoda per a alguns sectors madrilenys del partit que el va contractar: «els filòlegs diuen que el mallorquí és català i els polítics no vos heu de ficar amb aquestes coses tan científiques». Del ponent també s’ha destacat una frase que en aquest cas sí que va generar la unanimitat del respectable: «resulta que deixam en mans de gent que odia Espanya les decisions del país», en referència als pactes de Pedro Sánchez amb l’independentisme. Nadal, tot i trobar-se ben còmode dins els àmbits del PP, serà sempre un vers lliure, cosa que és d’agrair. I ha estat sempre així. Fa més de trenta anys un jove Toni Nadal era el president d’un partit local que es deia Convergència de Manacor. Un partit clarament de dretes amb Eduardo Puche de regidor, Jaume Llodrà de fundador o Pere Mateu al comitè. Idò el nostre protagonista a una entrevista a un mitjà local va dir, vers lliure ell, que en el fons, encara que presidís Convergència de Manacor en realitat ell era més d’esquerres que de dretes. Geni i figura!
Laura Millán
Segurament aquest nom no ens toca sonar gaire pels nostres encontorns. És la batlessa socialista de Palafrugell, un municipi de l’Empordà on cada estiu s’hi fa una popular cantada d’havaneres. Laura Millán ha estat protagonista del cap de setmana perquè va vetar l’havanera més famosa fos cantada al certamen que dissabte dia 4 es feia a Calella de Palafrugell. «El meu avi», la cançó que narra la desventura dels joves catalans enviats com a carn de canó a fer la Guerra de Cuba i escrita fa més de cinquanta anys per Josep Lluís Ortega Monasterio i que cada any tancava el certamen va ser censurada per ordre de la batlessa. Arran d’un documental de TV3 va sortir a la llum que els anys vuitanta del segle passat Ortega Monasterio i la seva dona, Pura Gastón, eren propietaris d’un puticlub al petit poble empordanès de Ventalló on segons diu la policia hi havia explotació sexual amb menors implicats. S’alçà un cert enrenou i Millán prohibí la cançó. La família d’Ortega Monasterio, mort fa vint anys, s’enfadà fort amb TV3 perquè digué que dues sentències provaven la innocència dels seus padrins i amb la batlessa per l’atreviment censor de no separar obra i personatge, cosa que no s’ha fet ni amb Picasso, ni amb Maradona, ni amb Coco Chanel. Tanmateix, la rebel·lió popular va fer que el públic cantàs a pulmó «El meu avi» i que els grups s’hi acabassin sumant. Mai s’havia cantat tan fort aquesta havanera a Calella de Palafrugell. La batlessa ha quedat desautoritzada, però com a cortina de fum ha servit: no s’ha parlat gaire de Santos Cerdán ni de tots aquests episodis de corrupionota que posen Pedro Sánchez en escac.
