“Antònia Matamalas sempre deia que les ciutats tenen la seva narrativa, i que dins aquesta narrativa hi havia noms de dones als carrers de Manacor”. Així parlava Francesca Mas, representant del Col·lectiu de Dones de Llevant, a l’acte d’inauguració d’una placa en record d’Antònia Matamalas Prohens, a la seva casa natal del carrer d’Artà, i on també “cuidada pel seu company Rafa, la seva germana i les seves nebodes, va passar els darrers dies de la seva vida i on rebé les visites d’amigues i companyes de lluita”. Francesca Mas va definir Matamalas com una dona “creativa, insubmisa i compromesa amb la vida dels altres i amb el bé comú”, alhora que expressava el desig que l’acte d’ahir servís de “preludi del futur carrer o plaça que li puguem dedicar”.
Rafael Valverde, vidu de l’homenatjada, en evocar Antònia, ho feu recordant la cançó de Violeta Parra: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”, deia amb una serenor emocionant, mentre es mostrava orgullós dels”cinquanta anys d’amor, estima i lluita en comú i pensant en els altres. Hem tengut la sort de tenir-nos, de ser feliços i de compartir-ho tot”, deia mentre alertava que “no vull posar-nos com a parella ideal, perquè de parelles ideals no n’hi ha”.
Margalida Cortès, de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor, recordà Antònia Matamalas com una dona “que va fer xarxa per combatre el monstre del masclisme” i la definí com una lluitadora “pacient i constant, però també impacient quan feia falta” i capaç d’implicar Ajuntament, polítics, entitats, societat civil” en les causes que considerava justes. Una dona “incansable i d’idees clares, que s’acostava al jovent sense judicis, sense donar lliçons ni amb condescendència”. “Nosaltres hi serem per agafar el relleu en les lluites que queden pendents, que no són poques”, digué Cortès per acabar desitjant a Antònia Matamalas que “quan ens retrobem Manacor sigui més feminista de com el deixares”.
En nom de la família, una de les nebodes d’Antònia Matamalas agraí els actes de record que es fan en memòria i homenatge de la seva tia.
Clogué el torn de parlaments Carme Gomila, delegada d’Igualtat, que també reivindicà que “els carrers de Manacor han de parlar de la seva història i de les dones que l’han feta. I Antònia Matamalas hi ha de ser”, recalcà tot justificant així la instal·lació de la placa a la seva casa natal. Gomila es va comprometre a “intentar fins al final que Antònia Matamalas tengui el reconeixement que es mereix i cercarem el suport dels 21 regidors per això”, sense concretar però quin podria ser aquest tipus de reconeixement o homenatge.
No cal la unanimitat del consistori per poder reconèixer com a fills il·lustres, predilectes o adoptius aquelles persones que es consideri que ho meresquin, però sí una majoria qualificada: sis setenes parts dels regidors ho han de voler. Carme Gomila va afirmar que el camí no era fàcil. Quin grup o grups polítics no veurien amb bons ulls aquest reconeixement.
L’acte, que va comptar també amb la presència del batle Miquel Oliver, i dels regidors Paula Asegurado, Ferran Montero, Joana Maria Llull, Núria Hinojosa, Maria Antònia Truyols i Llorenç Mesquida.
