Els humans som animals emocionals. Reim quan ens acompanya l’alegria. Ploram quan la vida ens du pels camins de la tristesa o el desencant. Els humans, també, som personetes socials, amarades dels dies compartits, de les presències que ens han acompanyat i ens acompanyen, a ca nostra, al nostre carrer, al nostre cafè. Els humans som animals mitòmans i ens emmirallam i ens admiram dels nostres congèneres capaços de bastir miracles tan senzills i alhora tan determinants com el d’ajudar-nos a viure i a complir els altres dos pilars d’aquesta definició: l’emoció i la companyia.
I com que som mitòmans ens agrada viure dies històrics. El de dissabte horabaixa a Manacor ho va ser. Devers les sis de l’horabaixa, Carles Gayà Sunyer, obria la barrera del Vermut per darrera vegada, i li degué semblar que el minúscul cafè del carrer d’en Bosch s’engrandia, i creixia, i prenia de sobte la forma gegantina que sense ell témer-se’n ha anat agafant el local durant aquests gairebé 22 anys d’història.
Hi comparegueren aviat els primers parroquians, els més fidels, els més antics, o els que sempre hi havien estat i ara i arribaven només adesiara, joves de la segona edat vitals i entusiastes. Quan una hora i mitja abans del concert (Train of Love, ja en parlarem d’aquí a una estona) s’arremolinen a Manacor una cinquantena de persones, és bo de veure el presagi que som davant un dia que difícilment podrem oblidar.
Quantes de vegades deu haver plorat Carles Gayà aquestes setmanes? Dissabte,
sí, també, una altra vegada. Dins el bar es va formar un passadís gairebé de dalt a baix, com si fos el que fan els equips de futbol als seus adversaris quan s’han proclamat campions a la jornada anterior. Sense saber gairebé on anava, en Carles travessà aquella cilindre de caliu lluent i sortí al carrer. Allà, sobtadament, sorprenentment, inesperadament, tenia davant el seu fill, arribat de la localitat italiana de Lucca, on fa de cuiner fa una bona temporada al restaurant Giglio. Es fongueren en una abraçada d’amor, de llàgrimes i de paraules que el món hauria de recordar per sempre.
Però per què, tot això? Per què centenars de persones s’arremolinaren davant Ca na Marcela en aquell carreró estret i empedrat del centre de Manacor? Perquè el Vermut obria per tancar una etapa de 21 anys.
“Volia ser sempre a Manacor i al Vermut, i per això en comptes de comprar-me el pis a Ca’n Picafort, el vaig comprar a Manacor”
“Jo vivia a Ca’n Picafort i feia feina a Ca’n Picafort, i m’hi volia comprar un pis. Però cada divendres venia a Manacor, i sortíem de marxa, tot era molt xulo. Però el millor de tot era el dissabte dematí venir a berenar al Vermut tota sola en una taula i al cap de deu minuts ja tenies un redol de gent al teu voltant, i a partir d’aquí vaig voler ser sempre a Manacor i al Vermut… i per això em vaig comprar un pis a Manacor”, diu Marta Maynegra, que va ser també cambrera del local.
“Durant dos anys cada dia que hi venia demanava una Völl-Damm. I em deien ‘no hi ha espai, no hi ha espai’, però vaig demanar-ne fins que en varen dur. Vaig ser qui va aconseguir que al Vermut hi hagués una Völl-Damm. En aquell temps jo tenia quiques a fora vila i intercanviava mitja dotzena d’ous de quica per una quesadilla”, aquesta és la història de Roger Cosso, un altre dels clàssics del Vermut.
Tomàs Ferrer, eufòric i incontinent, sempre somrient, loquaç i orgullós de ser part de la història del local, deia “venc poc, però quan hi hem de ser, hi som”.
“Jo avui me’n record dels qui no hi són, me’n record de n’Alícia Alcover i de na Lourdes Segura”, diu Montserrat Rosselló. Catalina Frau explica que “quan els nins eren petits veníem els dissabtes dematí a berenar i ara que són grans venim d’una altra manera. La vida ens ha canviat i nosaltres hem canviat els nostres horaris, però sempre hi venim”.
Catalina Roseta, ara madona de la Cafeteria Es Cos, troba que “el Vermut és una institució a Manacor, és un lloc diferent, acollidor, és un lloc de manacorins, i el menjar és espectacular”.
“Hi hem rigut molt, i també hi hem plorat”
Marga Bordoy recorda que “hi hem passat molt bones estones, i hi hem rigut molt, i també hi hem plorat, qualque vegada”. “Em record un dia que en Carles no hi era i que vàrem haver de dir amb na Cati Roseta ‘venga, al·lots, que no vos enyoren a ca vostra?’, i l’endemà en Carles ho va saber, li diguérem que aquella gent no hi havia manera que se n’anàs”.
Per a Mercè Pinya, el Vermut era “com el menjador de ca nostra, i era com les cases d’un temps, que sempre estaven obertes, i nosaltres compareixíem i hi sempre hi trobàvem qualcú”, diu mentre recorda que “quan encara feien dinars al vermut, els dimecres de tancament al Cent per Cent, hi anàvem a cercar panets i ens els menjàvem davant l’ordinador. I els divendres, hi dinàvem fent reunió de temes per al número següent”.
Tots recorden les fresses, sobretot els gloriosos anys temàtics dels països. El d’Anglaterra, amb Marta Sanxo vestida de Reina Mare i la botella de Beffeater amb la mà; el d’Itàlia amb Eulogi Mayordomo vestit de Luciano Pavarotti i els espaguetis aferrats al sostre; o Pere Berga disfressat de Sabrina ballant el “Boys, boys, boys” enfilat damunt el tasser. També Pere Berga clavà el batle Antoni Pastor, amb la vara de batle i el vestit de futbolista del CE Manacor. Júlia Roman, que aquells anys era oposició de Pastor a l’Ajuntament, recorda que sortien dels plens amb l’adrenalina tan pujada que en comptes d’anar-se’n cap a ca seva arribaven al Vermut amb el company d’oposició Sebastià Garba. “Quan hi havia tant de renou pels carrers”, recorda, “ens barallàvem a veure qui tancava el bar”.
Sebastià Garba, client de sempre, reconeix que “amb tot el que he begut al Vermut he pagat mitja carrera al fill d’en Carles i na Cati”. Sebastià Garba explica també que va haver de beure molt assegut al tasser per poder conquistar la cambrera que hi feia feina… que avui és la seva dona. Justament, una d’aquelles nits sacrílegues i entretengudes, agafaren un retrat d’una marededéu i li aferraren una marededéu pel front. L’endemà, navegant enmig de la mar gran, telefonaren a Sebastià Garba d’un diari de Palma gens sospitòs de tenir tendència esquerrana, i li demanaren si coneixia el Vermut i si sabia si hi feien “misses negres”. Sebastià Garba avisà Carles Gayà: “Per mi te volen fer a prop”. L’endemà el diari treia amb gran titular que “un alt càrrec del Govern fa misses negres a un bar de Manacor”. Carles Gayà telefonà a Sebastià: “Era a tu, que te volien fer a prop”.
En Martí, fill de Nena Llull i de Roger Cosso un dia que podria ser un dia qualsevol, va agafar una cadira metàl·lica d’aquelles que feien tant de renou… i la va fer servir de caminador per fer les seves primeres passes com a ésser bípede. Un cas semblant al d’en Guillem, fill de Cati Lliro.
El vespre avançava d’una manera emocionant i frenètica. Com si Franck Black hagués aterrat en aquell minúscul escenari del carrer d’en Bosch, Roger Pistola, en companyia de Dani Gómez i Jorra Santiago, es convertia en Frank Black, i sonaven els Pixies més manacorins que mai s’hagin vist: “Where is my mind?”, es demanava Roger Frank Pistola Black. “On és el meu capet?” es demanaven els parroquians, feliços de ser on eren, orgullosos d’haver estat part d’aquella història que dissabte se celebrava. La celebració era imprescindible, i els protagonistes en volien gaudir en tot el seu màxim esplendor. Per això, servien darrere els tassers Guillem Roman, Gabriel Rayó i Maties Adrover. Aviat, però, es veié que la cosa es desbordava. Guillem Lliro, tot experiència, generositat i entusiasme, es posar a tirar canyes com si no hi hagués un demà. Alguns arribaren a dir que feia més feina a ca d’altri que no dins ca seva mateix.
Mentrestant, l’allau de gent, les abraçades, els records… suposaren una sobredosi emocional per a Carles Gayà. Clàudia Gómez el va agafar i li va dir “anem una estona”. I partiren cap a ca seva a descansar, a tranquil·litzar-se, a alenar, explicava la successora, mentre clavamava al cel “que no s’acabi mai aquest dia d’avui”.
“Quan vaig tornar a Manacor no hi tenia una xarxa, i aquí la vaig trobar”
Joana Gelabert explicava que ser en aquell moment en aquella festa la transportava a pensar on es trobava ella “fa vint-i-un anys. Jo vivia a fora, i vaig dir quina merda que obrin una cosa així i jo no hi pugui ser. I quan vaig tornar després de separar-me i vaig arribar aquí no hi tenia una xarxa, i aquí la vaig trobar. Em commou pensar-hi perquè la meva vida avui no té res a veure amb la d’aquell moment. M’agrada recordar-ho i agrair-ho”.
Per a l’actor Joan Miquel el Vermut va ser sempre “un lloc de menjar bo, amb un concepte culinari que no existia abans a Manacor. Per a mi va ser un punt de trobada després de viure uns anys a fora. Sabies que hi podies venir tot sol i trobar-hi gent. Hi havia sex-appeal”.
“Per a nosaltres el Vermut va ser una revolució, perquè cada dia hi érem”, explicava Guillem Parera. “Hi fèiem la vida, i amb una mescla de moltes edats, tots ens fèiem sense importar l’edat”. Per a Guillem “qui ens fa falta aquí és Alícia Alcover, que ja es veia a venir que es moriria jove i ens va dir ‘quan me mori vull que m’embalsameu i em poseu al cantó del tasser amb un tassó de tub i un xigarro encès'”. Parera, però, també reivindica que el Vermut “ens va reeducar el paladar, perquè la qualitat del menjar era tan bona que aprenguérem a ser crítics quan anàvem a altres bandes”.
El director teatral Antoni Rosselló destaca que “l’oferta gastronòmica feia una proposta diferent, que fins en aquell moment no hi era a Manacor. Hi podies fer una ensalada, un tàrtar…”
“Quan vaig arribar a Manacor el mateix any que vàrem obrir la tenda també va obrir el Vermut, i va ser aquí que em vaig declarar al meu amor que encara avui és la meva actual parella”, diu Marina Giménez, que també recorda que hi va conèixer Xisca Gelabert una de les seves grans amigues ara.
Leti Campos, baixista del grup Panda Pants, explica que feia feina a Manacor i venien a berenar al Vermut els dematins. “Un dia amb les companyes parlàvem del Satisfyer… i en Carles va obrir uns ulls… li vàrem obrir un món, a aquest home”.
Nena Llull i Maria Bel Castor recordaven que “aquí mateix, darrere la finestra”, aquest humil cronista les va entrevistar. “No sé per què ens entrevistares, però al titular vares posar que ‘érem molt bareres’. Només et diré que ma mare en va tenir un disgustarro”, diu Llull.
Per a Catalina Bauçà, el Vermut és “el pa amb oli amb cuixot salat, l’arròs amb shitakes, la cervesa i el vi negre per tancar la setmana laboral, fer un resum i obrir-me cap a un descans, és el meu moment de desconnexió”.
Xavier Espinar, client pollencí que sempre s’ha deixat caure al Vermut, recorda com aquells primers anys els dimecres “hi veníem a dinar amb Joan Sitges i Margalida Bonnín, hi estàvem de la una a les quatre i passàvem un guster, tot el bar era per a nosaltres”.
“El Vermut va ser el fil que havíem perdut quan tancaren els Esperits i el Catòlic”
La periodista Maria Bel Pocoví explicava que “quan fa més de 20 anys, en Carles i na Catalina varen dir que l’obrien, vaig sentir emoció, il·lusió. Un sentiment de retorn a qualque cosa que vàrem ser. Era el fil que havíem perdut quan tancaren Esperits i Catòlics, que varen donar uns grans moments vitals de la marxa manacorina!. El Vermut representava, almanco per a mi, un lloc on tornar, on trobar i retrobar. Record que el dia que obriren, els vaig regalar una espelma gran, perquè per a mi, va ser com un punt de llum, quan Manacor s’havia enfosquit. En Carles Garba i el Vermut han estat, i segur que ho seguirà sent amb na Clàudia, una altra ca nostra enmig dels carrer”.
A un cantó una antiga parella sembla passar comptes del seu amor i de les seves enyorances, entre el somriure i l’emoció. Pels altaveus, Lou Reed i la Velvet Underground semblen haver arribat a Manacor, “just a perfect day”, només això, un dia perfecte que em fa oblidar-me de mi mateix, mentre un client amb més anys viscuts que anys per viure s’esclatava de riure molt content de poder ser a una festa com aquella “perquè darrerament només anam de comiats i funerals”.
Catalina Julve, radiant, somrient, feliç de trobar-se envoltada d’amics, orgullosa de la feina feta i dels bocins de vida donada per contribuir amb la seva gota de perseverança i caparrudesa al Manacor que tenim avui, que sempre serà un poc millor que el que hi havia ahir, deia emocionada: “Quin funeral més guapo!”. Perquè és així perquè no hi ha res més guapo que morir per tornar a néixer, perquè com deia John Lennon, “la vida és allò que ens passa mentre feim altres plans”. perquè el Vermut tornava a l’origen i a la justificació del seu nom, perquè aquests vint-i-un anys han estat això, potser només l’aperitiu de tot el que ha de venir ara.
Gràcies per tot, Carles, Catalina, i tots els qui davant i darrere el tasser heu fet possible aquesta aventura infinita de viure.
