Ja sabíem que passaria. És llei de vida. Les darreres lesions de Rafel Nadal a les pistes no feien tenir cap bon presagi, i el millor esportista mallorquí de la història donava senyals continuats que la seva carrera estava a punt d’arribar a la seva fi. Algunes declaracions ambigües i el fet de no voler tancar la porta de la història definitivament, ajornaven el dia que tot arribaria, i que, inapel·lable i contundent, va resultar ser dijous passat. Automàticament, els grans mitjans de comunicació mundials se’n feren ressò. A escala més local, IB3 hi dedicava hores i hores de declaracions, d’enquestes a peu de carrer, de llocs de Manacor visitats assíduament pel tennista, de paraules dels seus familiars… És normal: s’havia retirat un dels millors tennistes de la història, amb el permís dels seus coetanis Roger Federer i Novak Djokovic, i d’altres llegendes com Pete Sampras, John McEnroe, Boris Becker, Bjorn Borg o Rod Laver.
Molt s’ha parlat dels 22 grands slams, dels gairebé 100 tornejos ATP guanyats en més de 20 anys de carrera professional, de les Copes Davis, fins a cinc, aconseguides amb la seva estimada Espanya. Molt s’ha dit, també tots aquests dies els milions d’euros acumulats tant en premis com en publicitat. I molt s’ha reiterat la humilitat i la bondat del personatge.
Això és a la fi, el que ens han mostrat els mitjans oficials de l’heroi, mig home mig déu, que ha transitat per les pistes de tot el món amb el nom de Mallorca o de Manacor sempre present, i sobretot amb el d’Espanya. I en canvi, amb la seva llengua familiar, la del seu poble, la de la seva gent, la catalana, ignorada també arreu on ha anat.
Però no era d’això que veníem a parlar nosaltres aquí, sinó del poc ressò que han tengut les notícies que feien referència al profit que ha mirat de treure sempre Rafel Nadal als guanys obtinguts jugant a tennis. Perquè sí, Rafel Nadal, amb vidres, i música i mobles a les venes, és, a banda de tennista, un home de negocis, que mira de fer valer, amb astúcia i perícia, tots els forats que deixa l’estat del benestar europeu als qui volen fer doblers amb els doblers.
Jugant a tennis Rafel Nadal ha guanyat més de 100 milions d’euros al llarg de la seva carrera. Als quals se n’hi han de sumar quanties milionàries procedents de patrocinis de tothom coneguts com ara Nike, Kia, Telefònica o Santander. Res a dir.
Segons fonts diverses, a hores d’ara acumularia una fortuna que s’acosta als 300 milions d’euros. Ja ho diuen, que l’aigua va allà on n’hi ha molta. De tothom és sabut que l’entorn de Nadal ja de bon principi va situar les seves societats i els seus doblers amb domicili fiscal al País Basc, un indret on, curiosament, no tenia activitat empresarial. La Hisenda espanyola va “convidar-lo” a moure de lloc aquestes societats. El motiu, els beneficis fiscals que fer-ho així li reportava. Sembla que Més endavant, a l’hora de construir la modèlica Rafa Nadal Academy, el tennista i el seu entorn triaren Manacor. Tots els manacorins, però, n’haguérem de pagar un preu. No cediren l’espai d’aprofitament propi de qualsevol urbanització, els Nadal, que, a més, disposaren d’una llei que, per paga, du el seu nom, perquè era la que permetia edificar un complex com aquell en sòl rústic. Per afegitó, el Govern de Jaume Matas el nomenava ambaixador nostre arreu del món. I tampoc no ho feia gratuïtament, només faltaria.
Quina llàstima que els poderosos, només pel fet de ser poderosos, puguin estar exempts de les obligacions que la resta de ciutadans miren de complir abnegadament. Tothom recorda, encara, també, la intenció d’aquells quatre poderosos que esperaven el favor de l’Ajuntament per poder edificar en zona verda, entre els quals, una altra vegada, hi havia l’entorn de Nadal.
Molt més recentment, el tennista ha signat també un contracte milionari amb l’autocràtica i reaccionària Aràbia Saudita. L’ambició del tennista i el seu entorn, però, va més enllà dels doblers generats directament o indirectament pel tennis. Hotels, rellotges, restaurants, habitatges de luxe, societats inversores…
La Fundació Rafa Nadal, mentrestant, manté la seva activitat solidària a cinc centres de l’Estat espanyol i l’Índia, amb la idea de facilitar la integració de persones amb discapacitat o amb risc d’exclusió social a través de la promoció de l’esport. Una forma de promoure la imatge solidària i empàtica del tennista, del qual se n’han venut sempre la humilitat, la discreció i la senzillesa com a complaments de la seva constància, tenacitat i competitivitat.
Amb tots aquests ingredients ara cuinats amb la seva retirada ja han sortit les primeres pressions cap a l’Ajuntament de Manacor perquè li reti el merescut homenatge i li planti la tan somiada per tants estàtua a la plaça del Palau. En el ple d’ahir, arran d’un comentari de Maria Antònia Sansó, tant Miquel Oliver com Núria Hinojosa posaren en valor els mèrits esportius de Rafel Nadal.
No és una papereta fàcil separar el tennista de l’empresari. Com no ho és separar un batle de la persona que exerceix el càrrec. No és senzill separar l’ambició esportiva de la monetària. Ni la llegenda èpica de les demandes i accions miserables per rapinyar quatre duros.
En coneixem els mèrits, àmpliament explicats, però sovint ens n’amaguen els demèrits, massa poc qüestionats. Qui triï, idò, l’Ajuntament, per qui van els homenatges i les estàtues.
