Encara no sabíem què era la memòria històrica. Gairebé ningú no en parlava. Ni a l’escola, per descomptat. L’expressió “història robada” de què parlaria Antoni Tugores uns anys després, és segurament la definició que millor resumeix aquella part de la història que no era estudiada ni contada, gairebé ni escrita.
Les persones que havien viscut en carn pròpia la repressió no en parlaven, a vegades ni dins la mateixa família i aquells que n’havien conegut qualque víctima feien algun comentari en privat o, en veu baixa, en un entorn de confiança.
La por. Present durant tants d’anys. Por de contar, a plorar, a recordar, a veure telediaris, a parlar de política. Por quan va morir Franco, por després, por encara al cap dels anys. Por, sempre la por.
I és enmig d’aquest ambient d’un silenci antic i molt llarg, des del sentit més noble de la justícia i en nom de la memòria, que a principis dels anys 80, molt poc temps després de la mort del dictador, quatre homes manacorins varen alçar la veu, tímidament, un migdia d’abril, a Son Coletes. Eren l’amo en Miquel Suñer, en Joan Rosselló, l’amo en Joan Mascaró ‘des Celler’ i l’amo n’Andreu Frau, que es varen ajuntar per retre homenatge als qui havien estat represaliats, a aquells que havien mort per la llibertat, defensant un règim republicà que havia nascut de les urnes, de la voluntat d’un poble cansat d’analfabetisme, de misèria i de domini dels més grossos. Un règim legalment constituït que un grup de fanàtics, ajudats per potències feixistes internacionals, havien aconseguit esbucar amb les armes.
Quatre homes manacorins varen posar la llavor del que és avui un dels actes més dignes que es fan a Manacor, essent el nostre un dels primers pobles de Mallorca que varen fer públic un record i una reivindicació de justícia. Després, com un degotís, els actes d’homenatge es varen anar escampant per tots els pobles de Mallorca i avui són una cita ineludible per tots els qui estimam els valors republicans i democràtics.
I el millor de tot és que, quasi cinquanta anys després, Manacor ha sabut trobar la forma de mantenir i ser fidel a l’esperit dels fundadors d’aquell acte i, avui, compta amb un comitè de Son Coletes que n’ha agafat el relleu d’una manera esplèndida. Sense protagonismes polítics (m’agrada veure els representants polítics mesclats amb la gent, sense cadires reservades, emocionant-se amb el poble, callant). Cada mitjan mes d’abril som convocats a assistir a un acte digníssim de reivindicació i record. Els manacorins en podem estar molt i molt orgullosos i, sobretot, profundament agraïts tant als quatre valents que organitzaren aquells primers actes com als qui actualment se n’encarreguen de forma brillant.
Que el PP i Vox, en un acte vergonyós, deroguin la llei de memòria fa mal, arriba endins, perquè fa les víctimes encara més víctimes i perquè posa el dit a la llaga d’una ferida que es començava a curar. A Manacor, però, continuarem fent justícia als nostres conciutadans represaliats perquè formen part de la nostra història i perquè han contribuït a fer-nos com som.
Llarga vida a l’acte de Son Coletes i agraïment infinit als qui feis possible mantenir-lo avui encara ben viu!
