L’edat de la innocència és una novel·la de l’escriptora nord-americana Edith Wharton, que va ser publicada el 1920, molt més coneguda actualment per l’adaptació cinematogràfica del 1993, dirigida per Martin Scorsese i interpretada en els seus papers principals per Daniel Day-Lewis (Newland Archer), Michelle Pfeiffer (Ellen Olenska) i Winona Ryder (May Welland). L’obra se situa a la Nova York de la dècada de 1870, l’anomenada Edat Daurada de la ciutat, i descriu l’alta societat de la ciutat, famílies de banquers i empresaris descendents dels primers colonitzadors holandesos que constituïen l’aristocràcia local i que formaven una societat elitista i molt tancada regida per estrictes normes de comportament, potser fins i tot més estrictes que les europees de l’època i dels mateixos cercles. Els fills entraven als bancs de la família o de famílies del cercle i duien una vida de dissipació controlada, les filles aprenien a comportar-se segons les normes i a organitzar una casa de senyors, elles es feien dur els vestits de París i ells de Londres, viatjaven a Europa amb freqüència, passaven l’estiu als mateixos llocs i es casaven joves. La vida intel·lectual es limitava als espectacles de moda, sempre que els guardians de la moral no els considerassin escandalosos i la llibertat de pensament i, sobretot, d’acció no entraven en els cànons de comportament acceptats. La novel·la va guanyar el Premi Pulitzer de 1921 i de la seva popularitat en dona una idea que als anys posteriors a la publicació se’n feren una adaptació teatral i dues pel·lícules. La de Scorsese és la tercera. Com és natural, l’adaptació cinematogràfica no pot entrar en tots els racons que explora la novel·la, cinema i literatura són dues formes d’expressió artística diferents i, a parer meu, no s’ha de criticar una adaptació per no ser fidel a la lletra de l’obra. Es pot criticar si no ho és a l’esperit i, òbviament, se’n pot criticar la qualitat d’una i altra. En el cas d’aquestes dues obres, la qualitat és innegable. Pel que fa a la fidelitat, i dins les limitacions del format del cinema que no permet desenvolupar aspectes secundaris, però importants per entendre bé l’ambient de l’època i de la gent, tampoc no hi pos gaires objeccions, la principal de les quals el personatge de Winona Ryder, May, la promesa perfecta del protagonista, que a parer meu es va endolcir excessivament i se li atribuïren qualitats que no tenia, probablement en gran part per l’educació rebuda però també per caràcter i capacitat intel·lectual.
Potser us demanau a què ve aquest article sobre una novel·la de 1920 i una pel·lícula de 1993. Idò els responsables són Netflix i l’interès dels darrers anys per les sèries “d’època”, promogut per aquesta i altres plataformes i amb obres de qualitat desigual. Fa un parell de dies vaig llegir a les xarxes socials un comentari sobre la nova adaptació de la novel·la, aquesta vegada en forma de sèrie, i vaig tenir curiositat per saber-ne més. Què sigui una producció de Netflix segurament en garanteix la qualitat tècnica i de localitzacions i vestuari, no tant la més profunda, la que reflecteix l’esperit de l’obra, tot i que caldrà esperar resultats per opinar. Emma Frost, productora i guionista, diu que “La nova versió serà fidel a la novel·la de Wharton, però parlarà a una nova generació mentre passa pels salons de ball i els dormitoris dels seus joves personatges demanant què és l’amor i què és la luxúria. I en última instància, ens hauríem de deixar guiar pel cap o pel cor?”. No la definiria com una novel·la de balls i dormitoris. Veurem. Mentrestant, jo recomanaria llegir la novel·la i veure la pel·lícula de Scorsese, no necessàriament en aquest ordre, i gaudir-les cadascuna en el seu format sense fer més comparacions que les inevitables.
