S’ha mort als 97 anys Joan Planisi, Campante. Natural de Manacor, i resident des de feia molts d’anys a Can Picafort, va passejar la glosa durant dècades per tot Mallorca i va ser, juntament amb l’amo en Toni Socias, de sa Pobla, Rafel Roig, des Carritxó, qui va servar viva la flama de la glosa a Mallorca durant els anys setanta i vuitanta, quan va estar a punt de desaparèixer. Amb la tasca impagable de l’Associació Cultural del Canonge de Santa Cirga, que els va tornar a treure a rotlo ara fa una quarantena d’anys, i de l’associació Glosadors de Mallorca, que n’ha seguit el camí i el mestratge, s’ha pogut continuar. De fet, quan el 2014 els Glosadors de Mallorca reberen el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí, Mateu Xurí, aleshores president de l’associació, va voler que fos Joan Planisi, representant d’aquella generació que va servir de baula perquè la improvisació oral pogués perdurar a Mallorca, recollís el guardó en un acte tan simbòlic com emotiu.
Planisi, va ser el primer glosador de Cent per Cent, i ja en el primer número de la nostra edició en paper, el desembre de l’any 2002, es feia ressò del campionat del món en gimnàstica artística d’Elena Gómez: “Una nina natural / n’Elena Gómez serà / que dins Manacor hi ha / guapíssima en general. / Ningú en el món li vol mal, / tothom la vol ajudar / també la solen mirar / la gimnàsia cada qual / i el campió mundial / molts d’anys el pugui guanyar”.
“Aguantaren la metxa de la glosa al moment que mancabava”
Maribel Servera, presidenta de Glosadors de Mallorca, explica que “l’amo en Joan Planisi, l’amo en Toni Socias i en Rafel Roig aguantaren la metxa de la glosa al moment que allò mancabava”. Servera recorda que Antoni Socias va dir a Mateu Xurí: “Hem esperat que sortissis tu per tornar vells”. Per la presidenta dels Glosadors, “tots tres tenen valor precisament per això, perquè no es perdés el fil generacional”.
Cap dels tres es varen aturar mai de glosar: “Els anys seixanta, setanta i vuitanta es passejaven amb el cotxe per Mallorca i aparaulaven les glosades als llocs on solien anar”. Glosaven amb una freqüència més baixa que l’actual, i amb ben poques glosades institucionals.
Maribel Servera ressalta que l’amo en Joan Planisi “destacava per la seva gran veu, arribava molt per això”. Era, aquella una altra manera de glosa, amb unes altres temàtiques: “El missatge és més propi d’aquells anys”.
“Jo hi vaig glosar en dues o tres ocasions, però no eren glosades senceres. Molts dels glosadors d’avui hi hem compartit poc, però són presents dins el nostre imaginari i els valoram per això. Mateu Xurí, Antoni Llull, Carnisser, o Antoni Galmés, Prim, sí que hi glosaren més vegades”.
“Se’n va el darrer dels tres mosqueters del glosat tradicional de Mallorca”
Felip Munar va conèixer Joan Planisi a la dècada dels vuitanta, fins i tot abans de la creació de l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga. Ho va fer gràcies al glosador Pere Gil, que llavors estava al capdavant d’una Associació de Glosadors de Mallorca. Feien trobades, i hi acudien glosadors com el Portolà, la Bujarrona, l’amo en Toni Socias, Jaume Juan, d’Algaida, que era el més jovenet, i l’amo en Joan Planisi.
“Amb l’amo en Joan ens vàrem fer tot d’una”, diu Munar. “No hi havia res més, volíem renovar… però ell mateix recordava que de l’any 1950 fins a l’any 2000 no havia sortit cap glosador nou”, explica el professor llorità. “Després de nosaltres això s’ha acabat”, deia l’amo en Joan al jove Felip Munar. “No importa facis res”, insistia. “Se’n fotien de mi, perquè deien que els tallers que començàrem a fer al Canonge de Santa Cirga no servirien per a res”. “El glosador ha de néixer”, deien.
“Però alçaren el cap quan va sortir Antònia Pipiu, que va començar amb els tallers, i llavors va venir Mateu Xurí, i aquelles primeres fornades de glosadors, i començaren a agafar confiança”.
Munar recorda que els vells glosadors mallorquins s’hagueren d’adaptar als nous ritmes de final del segle passat. “L’any 90, encara que ens paregui mentida ara, no hi havia mòbils, i la gent encara era capaç d’aguantar una glosada de dues hores sense distracció”. “Però així com ens acostàvem al tombant de segle constatàvem que els joves no hi venien, i si no ho agafaven els joves, sabíem que es moriria la tradició de la poesia oral improvisada. Jo passava pena perquè deia que si es moren, els joves no els hauran coneguts mai i és cabdal el manteniment de la baula quetransmet la tradició”, diu Felip Munar.
“Tenien una filosofia molt curiosa, diferent de la d’avui. Quan anàvem a les glosades jo els advertia que no podien passar la primera mitja hora donant-se el bon vespre entre ells i agraint la convidada i la presència al batle i al capellà. ‘No passeu pena’, els deia jo, ‘heu de ser més punyents’…. perquè ells venien tots del franquisme, i això, ho vulguem o no, pesa”.
De fet, aquells antics glosadors “cobraven amb el que es recaptava d’una rifa que feien i els convidaven a sopar”. “Jo els deia que això era menystenir-se, que s’havien de fer valer i que havien de cobrar si els volien contractar”.
Felip Munar va analitzar de prim compte les gloses de l’amo en Joan Planisi i de l’amo en Toni Socias. “Podien fer gloses dues hores sense repetir paraules, però emprant només sis o set rimes. Si anàvem pels instituts, els joves se’n fotien, i deien que eren pagesos… Però si els desafiàvem a ells a fer el mateix, casllaven. L’amo en Joan tenia una agilitat mental extraordinària a l’hora de fer gloses. I acabava les seves actuacions amb un fandanguillo que de vegades tenia més èxit que la glosada mateixa i tot”.
Per a Munar, el que va marcar el punt d’inflexió entre aquella decadència dels anys vuitanta i la florida del segle XXI “varen ser les deu mostres de glosat. L’amo en Joan deia que la glosa només la feien ells, però amb les mostres també va comprendre que ho feien a altres llocs del món”. “Quan férem les deu mostres, hi va haver gent que em va criticar molt, perquè deien que la glosa es feia a les tavernes, i que posar-la damunt un escenari era pervertir aquella idea original, però el cert és que si no ho removíem, allò es moria. Havíem de mostrar que en el món hi havia també improvisació. A més, si ho haguéssim fet a un bar l’any noranta, no hi hauria vengut ningú, i molt menys joves”.
L’any 1998, l’amo en Joan Planisi i l’amo en Toni Socias anaren a una final dels bertsolaris al País Basc. “Quan partíem amb l’avió, em digueren que havien decidit que glosarien en castellà, perquè es pensaven que no els entendrien”. “Si ho feim en mallorquí es pensaran que no sabem xerrar castellà”, varen dir els vells glosadors. “Ens conviden perquè ho feim en mallorquí. Si ho féssim en castellà no ens hi haurien convidat”, els replicava Munar, que també recorda l’homenatge que els va fer l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga: “Era el ble que quedava viu i que s’apagava”. Per a Munar, l’amo en Joan Planisi “ha estat el darrer mosqueter que quedava del glosat a Mallorca. Ha estat una gran sort que Mateu Xurí pogués beure de Rafel Roig i de Joan Planisi”.
Gloses per a Joan Campante, gloses de Joan Campante
Mateu Matas, Xurí, li dedicà aquesta glosa, quan l’Associació Canonge de Santa Cirga va homenatjar el glosador Joan Planisi Massanet, Campante:
Som l’empelt del vostre brot
fruit del vostre sacrifici,
les gloses d’en Joan Planisi
fan possible el nostre mot;
vos ho devem quasi tot,
pou immens de saviesa
que heu sabut fer la proesa
de mantenir el glosat viu
i és l’escalfor del caliu
que aguanta una flama encesa.
Llorenç Cloquell, Màgic, li ha dedicat, avui, aquesta glosa:
En Planisi i es Pobler
i en Rafel des Carritxó
fou la primera ocasió
que gloses vaig veure fer
vaig dir un dia n’aprendré
d’improvisar amb tant d’ofici;
gràcies pel vostre “servici”
que amb en Toni i en Rafel
gloseu per sempre en el cel:
adéu mestre Joan Planisi!
I Jordi Guaita (Miquel Julià), quan es va atorgar la Ploma d’Or del Canonge a Socias, Roig i Planisi, va dedicar-los aquesta glosa:
Felicit el natalici
del premi la Ploma d’Or,
i els glosadors que a l’inici
ja l’han rebut, com Panisi,
Socies i en Roig, però…
No pot ser mai ben electe
per a un premi que fa goig
el qui, glosant en dialecte
ofèn la llengua perfecta
del català, com fa en Roig.
I Joan Planisi, resumia la seva vida amb aquesta glosa:
Quan va esclatar el Moviment
tenia vuit anys d’edat,
era pobre i molt honrat
i sempre estava content;
però el món ‘nà malament
i feia vida de llogat,
i de l’amo era manat
sense ser un cas violent;
i quan vaig anar creixent
