Foto: Deuxquinze
Tomeu Moll (Pòrtol, 1975) és pianista i i ha participat en festivals del prestigi dels de Pollença, Opus, Música Nova, Klang, Música Estranha, Gentsche Vleugles i Unerhoerte Musik, i en sales com el Museu Reina Sofia, l’Auditori Nacional de Madrid i l’Institut Cervantes de París. Dissabte serà al Conservatori de Manacor per oferir-hi el concert "Veus un piano". Serà a les 19h.
Com ha vengut l’oportunitat de fer aquest concert a Manacor?
Enguanny el departament de Cultura de l’Ajuntament volia incorporar a la seva programació música del segle XXI i l’encarregat de proposar artistes i concerts en aquesta línia ha estat Xavier Gelabert, amb qui hem col·laborat molt al llarg dels anys.
I què hi vens a fer?
Hi faré el concert “Veus un piano”, un títol que conté un petit joc lingüístic perquè tu “veus” un piano, i el que sents no és només un piano, sinó moltíssimes veus humanes parlades. Un piano i veus infinites. És un repertori que he anat completant al llarg dels anys. He conegut molts de compositors al llarg de la meva vida, i he observat que hi ha una certa correspondència entre la manera de parlar i la música que fan i com escriuen rítmicament, i els colors que té la seva músicas. Aquesta petita idea em va moure a intentar fer un repertori amb veus de compositors, veus humanes parlades combinades amb el piano… En certa manera això és molt antic, perquè ja hi ha obres antigues que intenten reflectir amb la música com és la veu parlada. Els recursos de què disposam en el selge XXI ens permeten anar més enllà i no només imitar la veu humana pròpiament sinó incorporar-hi peces fetes en electrònica, amb veu humana sintètica o també real. A Impromptu per Joan Mascaró hi sentim la veu de l’intel·lectual margalidà, però també d’Elisabet Abeyà o d’un amic meu que hi llegeix textos del Bagavad Githa en anglès.
Però aquestes veus no canten.
Hi ha dos tipus d’obra, per a piano i electrònica i per a pianista recitant.
Són improvisacions? O la composició ja està escrita prèviament?
Les obres per a pianista recitant ja estan totes escrites. I n’hi ha una concretament que és una improvisació guiada, diguem que tenc uns recursos que els puc emprar en l’ordre que jo vulgui.
Els textos que dius tenen una intenció literària?
La peça “De profundis” està agafada a partir de textos d’aquesta mateixa obra d’Oscar Wilde, escrita quan l’empresonaren per conducta indecorosa, que volia dir que havia tengut relacions homosexuals. És la peça més literària, amb textos d’aquest enorme escriptor i poeta. En aquesta mateixa peça també hi ha textos del agafats de “L’esperit de l’home sota el socialisme”, del mateix autor. N’hi ha d’altres com una d’un compositor que la va fer a partir d’enregistraments a partir del moment que els seus fills aprenien a parlar, i per tant jo he d’interpretar aquests fragments de veu, que a més són en euskera i en francès.
Hi ha un públic que s’acosta amb reserves a la música contemporània, o que fins i tot no s’hi acosta. Què els diries? Poden venir al teu concert?
És un concert que té una part molt lúdica, no és per riure, però sí que és per jugar amb coses extramusicals i escèniques que m’agrada molt ficar en els meus concerts. De tots els que faig és dels que més estim. Al públic no li deman res diferent del que pugui fer per escoltar un concert de música barroca a romàntica. Basta venir amb una ment oberta deixar-te sorprendre i no posar-t’hi d’una manera especial. El públic s’hi sentirà molt recollit, perquè la part escènica que et comentava el fa sentir inclòs. La gent que està tancada a escoltar a altres músiques hi està perquè de vegades tenen por que no els contin la mateixa història. I jo intent vèncer aquestes reticències a través del joc. L’he fet a diversos llocs i l’acollida sempre ha estat molt bona.
