Què tenen en comú Hamlet i el director de cinema Ernst Lubitsch? “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”. Les paraules immortals de William Shakespeare serveixen d’excusa al director per dirigir una de les millors pel·lícules del cine.
Ernst Lubitsch va néixer a Berlín el gener de 1892 i morí a Hollywood l’any 1947 amb cinquanta-cinc anys. Era fill d’un sastre i el seu pare volia que continués el negoci, però a ell li agradava més tot allò relacionat amb el teatre. Rebé una educació cuidada, que comprenia igualment les arts dramàtiques i, cansat d’estudiar i fascinat pel teatre, abandonà l’escola a setze anys.
Va entrar a la companyia de Max Reinhardt i aviat es va fer un nom com a actor. El cinema es troba en plena expansió a Alemanya i l’any 1913 l’Studio Bioscop de Berlín el contracta com a actor. Lubitsch accepta no per interès pel setè art naixent, sinó per raó d’un salari elevat: vint marcs per dia, comparats amb els cent marcs al mes que guanyava amb Reinhardt. Participa en moltes pel·lícules i es converteix en l’arquetip del còmic jueu alemany. Amb aquestes pel·lícules, esdevé el còmic més vist del cinema alemany, tan popular com Max Linder a França i Harold Lloyd o Chaplin a Amèrica a la mateixa època. Són anys de guerra i Ernst deixa la feina d’actor per dedicar-se a ser guionista i sobretot director. Filma moltes pel·lícules, totes elles encara mudes amb molt d’èxit a Alemania.
Després d’aquest inici brillant, fou cridat a Hollywood, on s’instal·là el 1923 i començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d’humor. Les pel·lícules, malgrat aquest caràcter lleuger i brillant, aborden sovint preocupacions molt serioses i contemporànies que de vegades incloïen una sàtira política i social: Ninotchka (1939) és una de les primeres pel·lícules a criticar el règim de Stalin, El bazar de las sorpresas (1940) aborda la qüestió de l’atur i Ser o no ser (1942) evoca la resistència al nazisme.
Treballa, entre d’altres, amb Billy Wilder i Charles Bracket com a guionistes i amb les millors estrelles de Hollywood d’aquell moment. Cada pel·lícula sembla superar la precedent en qualitat i èxit comercial. Es comença a parlar del “Toc Lubitsch”: elegància i sofisticació en la sàtira, sentit del ritme i de l’el·lipsi. Les portes tancades, darrere de les quals l’espectador ha d’imaginar el que està passant, eren una marca de fàbrica de Lubitsch. Amb l’aparició del so el director va aprofitar per afegir més ironia i sarcasme a les seves pel·lícules.
Un exemple en què s’aprecia aquest “Toc Lubitsch”, junt amb un compromís moral i social, és a Ser o no ser, la pel·lícula que volem comentar avui. Als EUA s’estrenà l’any 1942 en plena Segona Guerra Mundial. En aquells moments, no va tenir gaire èxit, però amb el pas del temps i un cop va haver acabat la guerra va començar a tenir força èxit crític i popular. A Espanya no es va poder estrenar fins a finals de l’any 1970 per raons polítiques i ha esdevingut des d’aleshores una pel·lícula de culte.
Ens conta les disbauxes d’una companyia de teatre a Varsòvia acabada d’envair per Hitler. El primer actor, Joseph Tura, és vanitós, pagat de si mateix, gelós i insegur. Maria, la primera actriu, és la seva dona. És jove, atractiva, apassionada, voluptuosa, voluble i coqueta. Li agrada que l’afalaguin els seus fans. Pel mig compareix Sobinski, un tinent pilot de l’exèrcit de l’aire polonès, un poc simple pel que fa a les dones, que li fa la cort a Maria, i ja tenim creat un triangle amorós. Però també apareix el professor Siletski, un fanàtic del nacionalsocialisme que col·labora amb els nazis com a espia i que arriba a Varsòvia per entregar una llista dels membres de la resistència polonesa al coronel Ehrhardt, cap de les forces ocupants. A partir d’aquest moment, es desferma l’acció, que dona peu a situacions que de vegades arriben a l’absurd quan mescla la vida real amb la ficció teatral que crea el grup de comediants.
Com ens ha passat altres cops comentant llibres i pel·lícules, a l’hora de posar en comú les nostres experiències tornàvem a esclatar en rialles recordant diàlegs i situacions. Diàlegs carregats de segones intencions que no amaguen la seva índole sexual i situacions un poc surrealistes per les suplantacions de personalitats a les quals es veuen obligats els components de la companyia teatral per poder sobreviure i salvar la resistència polonesa de l’exèrcit nazi.
Trobàrem que la pel·lícula era una suma de drama, comèdia amorosa i intriga d’espionatge. El seu ritme és ràpid i es recolza en un guió sense fissures que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. No et deixa descansar quan visiones el film. Una escena més tranquil·la és seguida per una de desconcertant, i d’aquesta manera s’allarga el goig que representa la visió de Ser o no ser. Lubitsch se serveix de la ironia, l’enginy i el sarcasme que afloren en els diàlegs per convertir-los en una àcida sàtira antinazi. Se’n riu dels nazis, que presenta com a hipòcrites, brutals, covards i estúpids, sobretot per mitjà del coronel Erkhart.
És veritat que l’acció és complexa, que incorpora molts personatges i que es donen moltes interrelacions, per la qual cosa pareix que sigui mala de seguir, però les seqüències estan tan ben elaborades que el relat resulta clar i assequible, i el que és millor: molt divertit. I ens parla d’amor, de sexe, d’hipocresia, d’opressió, de lluita per la llibertat i els ideals. Precisament el títol fa referència a aquesta lluita. O ets un patriota polonès o ets un traïdor nazi.
No podem deixar de comentar unes escenes que al Club ens van semblar realment memorables. La primera, quasi al començament del film, és quan Joseph (el marit) arriba a ca seva i troba Sobinski (l’amant) dormint al seu llit. Aquest fragment i el diàleg següent entre ells dos i Maria quan arriba a casa és, com hem dit, memorable. L’altra escena succeeix al despatx de la Gestapo tancats a una habitació dos Siletski (l’espia), el vertader i el fals. Si aquesta escena ja és memorable per ella mateixa, es converteix en extraordinària pel seu acabament completament inesperat. I la tercera, ja quasi al final del film, succeeix darrere una porta tancada, que com hem comentat era una espècie de marca de fàbrica de Lubitsch. Ah! I no us perdeu la darrera representació de Hamlet.
Per acabar, què fa si és una pel·lícula de 1942? Que té vuitanta anys? És igual. Continua tan jove, viva, divertida, sarcàstica, mordaç i irònica com el dia que es va estrenar. O per ventura més que llavors. En definitiva, un film magistral, joiós i indispensable.
