Frances Ha, 2012. Vaig veure aquesta pel·lícula dirigida i protagonitzada per Greta Gerwig a un club de cinema fa un parell de mesos. No la coneixia, cosa estranya. Gràcies a mon pare, el cinema és una d’aquestes aficions que tenc des que era ben nina, i em consider una petita experta en aquest art que tant estim. Tanmateix, les produccions audiovisuals una mica underground no em fan por ni peresa, i sempre estic disposada a gastar dues hores del meu dia en un metratge interessant.
Sens dubte, Frances Ha em va tocar l’ànima amb una carícia entranyable. És depriment i emotiva, sí, i un sonet en blanc i negre que et diu: “Eh, tu! La joventut acaba, n’ets conscient?” És un missatge que marca, imprimint en cada espectador una lliçó moral diferent. Gerwig representa els problemes d’unes persones adultes que prenen decisions infantils; nins grans amb targetes de crèdit i addiccions al tabac que juguen a ser responsables en àmbits com la feina, els somnis frustrats i les relacions personals.
Personalment, la part que més em marcà durant la pel·lícula és aquest terme que un dels personatges empra per parlar de la protagonista: undateable. Una traducció aproximada a la nostra llengua seria “intolerable”, però no em sembla prou forta per a representar-ne el significat. En termes literals, és un mot que vol dir “persona no apte per mantenir relacions romàntiques”. I és que la trama de Frances Ha, després de tot, comença amb la ruptura d’un nuviatge, i continua amb una cadena de pseudogags entrellaçats sobre les desgràcies que li ocorren a la protagonista, especiades amb mil i una referències a la cultura pop i rematades amb els intents en va de Ha de trobar un pis on sobreviure a la Nova York actual després que la seva millor amiga de tota la vida —Sophie— marxi de casa.
És una pel·lícula lenta on no passa molt, i no la recomanaria a qualsevol persona perquè podeu acabar tips de presenciar i patir els incomptables cops de gràcia que la vida propina a Frances. Però si teniu la paciència necessària, mirau-la (i millor si és en versió original; l’essència és més autèntica).
Però no ens desviem del tema central: na Frances és undateable, o això és el que ens diu la pel·lícula.
Fent una breu investigació, he descobert diversos articles on es fa referència i on, generosament, un suposat expert ofereix una desena de tips per trobar parella. Jo soc fadrina (ja, sé que és un mot que no encaixa amb una jove de divuit anys i que sol emprar-se en edats més avançades, però el diccionari no menteix i, al capdavall, significa ser “solter o soltera”, independentment de l’etapa vital), i no he sortit mai amb ningú. Tampoc és que sigui un dels objectius més importants de la meva vida, però és comú i esperable que una tingui el seu primer nòvio a l’adolescència. Per això una arriba a sentir una mena de pressió social, un cartell imaginari que m’assenyala i diu “MIRA, SOC UNA INEXPERTA EN RELACIONS!” mentre la resta del món gira i tots els meus coneguts cauen en mans de l’amor.
És irònic escriure això el dia de Sant Valentí, quan tothom penja a les xarxes uns collages xulíssims de les seves respectives parelles amb rams de flors i capses de bombons. En l’entretant, el més a prop que he estat jo d’experimentar un amor romàntic ha estat en la meva imaginació, narrant qualque història on els protagonistes s’odien fins que s’estimen. I no és que no m’agradi experimentar-ho així, però és un poc acerb el fet d’escriure llibres on la gent s’enamora quan jo mai no he viscut res similar.
La vida és estranya. M’agrada estar soltera —i crec que m’agradaria encara més si no em preguntassin de tant en tant si ja tenc una persona què convidar als dinars de família—, però, a la vegada, pens que potser seria bonic viure una aventura amorosa de veritat. És una absurditat i no té sentit, i si no gaudís tant de la meva independència, tal volta seria més fàcil que els pensaments fugaços com “és atractiu” i “és amable” es convertissin en sentiments arrelats de veritat.
En certa manera, em pregunt si seré jo, com Frances, undateable. O si, per ventura, només soc jove, i encara no estic preparada.
