Imatge de la sèrie Sex and the city
Començar l’any pot ser un exercici de memòria. Fem la vista enrere per veure com érem fa dotze mesos i establim nous propòsits. En l’era del journaling que ens ha tocat viure, sembla de vital importància posar-nos algunes fites que volem aconseguir. Com apuntava Alba Tarragó al seu article de principis de gener a l’Ara Balears, tothom sembla tenir molt clar cap on van els tirs: prioritzar-se a una mateixa, invertir més temps en el que ens fa felices i deixar de banda tot allò que no ens ajuda a ser millors persones. Escarrufada pel que veig, pareix que totes hem entrat dins una espiral de self-care on l’únic pronom que cal tenir en compte és el jo. Com ho farem quan algun dia necessitem els altres?
En paral·lel, una de les tendències virals que ens acompanya en aquest inici del 2026 és la de “tornem al 2016”. Totes hem recuperat imatges de fa una dècada. La nostàlgia, ja ho sabem, és una arma perillosa. En aquest cas, ens ha recordat que diferents eren les coses fa deu anys. Pel que fa al meu entorn, llegíem Brigitte Vasallo, obríem les relacions, pensàvem que l’extrema dreta no tornaria mai i fèiem publicacions d’una sola imatge a les xarxes. Mir les fotografies i pens que potser sí que érem més felices, però no només per ser més joves i despreocupades. El 2016 érem molt lluny d’algunes idees que ara mateix ens acompanyen diàriament: manifestar per aconseguir el que volem, fer detox digital per tornar a connectar amb nosaltres mateixes o encadenar tot un seguit de paraules terapèutiques per excusar-nos davant una situació que requereix gestió col·lectiva. Ens record menys trastocades, el 2016.
Begoña Gómez i Noelia Ramírez en parlen al darrer episodi del seu pòdcast Amiga date cuenta: el 2025 ens va fer ximples, però encara hi som a temps de posar-hi remei. La sensació que el darrer any ens ha deixat és la d’una casa de nines massa ben ordenada. Estic farta de veure coses perfectes. Voldria més armaris desendreçats, més stories de festa que després vols esborrar l’endemà, més caos. Si fa deu anys era important reivindicar el dret a gaudir de certs productes culturals considerats de menys nivell intel·lectual (la música pop, els realities televisius, els llibres top de vendes), ara sembla que ens hem oblidat de tenir pensament crític, de discernir entre realitat i ficció, de cercar fonts que nodreixin els nostres arguments. Al darrer programa de Les males decisions, pòdcast de Ventall revista a Radio Primavera Sound, Eugènia Cardona ho explica a la perfecció: si abans miràvem les Kardashians situant-nos en una esfera intel·lectual llunyíssima de la seva, ara mirem Soy Georgina sota l’efecte narcotitzant d’allò que Mark Fisher anomena Realisme capitalista (Virus, 2022), incapaces de pensar alternatives de canvi social i polític envers el que veiem.
Ho diu també Juliana Canet als seus darrers vídeos: cal tornar a ser intel·ligents. I per a mi, tot passa entre altres coses per sortir del llenguatge limitant, buit de contingut al qual ens hem avesat els darrers anys. Anar a teràpia és útil, necessari a vegades, però no sempre la solució final dels nostres problemes. Si no puc pagar el lloguer, la psicòloga no convencerà el propietari. Si malgrat haver perdut pes i que el meu cos hagi canviat encara no em veig bé al mirall, el psicòleg no podrà acabar amb el sistema patriarcal que sustenta la pressió estètica. Hi ha un punt pervers en ignorar problemàtiques estructurals, com assenyala Víctor Amat en conversa amb Peyu a La renaixença: “Estem convertint en problemes de salut mental problemes que són socials absolutament”.
Encara no he escrit els meus propòsits per al 2026. De moment, només tinc clar un desig: tornar a fer-nos les llestes.
