L’Argentina o Xile són plens de persones amb orígens manacorins. Fins i tot a Puerto Rico hi trobam també algun emigrant manacorí com és el cas d’Antonio Rosselló, nascut l’any 1886. Tomeu Caimari (Palma, 1973) llicenciat en Història, especialista en el segle XVIII, fa feina en el camp de la genealogia i arran de la llei de memòria democràtica – popularment anomenada com la Llei de Nets – ha gestionat més de 150 peticions de descendents illencs. Més de la meitat dels casos han estat de descendents manacorins, entre ells el dels familiars d’aquest Antonio Rosselló.
Aquesta llei obria la possibilitat d’adoptar la nacionalitat espanyola a persones nascudes fora d’Espanya amb pare o mare, padrí o padrina, que originàriament haguessin estat espanyols així com als fills i filles nascuts a l’exterior de dones espanyoles que van perdre la nacionalitat per casar-se amb estrangers abans de l’entrada en vigor de la Constitució de 1978.
“El que he fet, com a historiador és anar a la font original, en aquest cas, la parròquia de Manacor amb les dades que em donaven aquestes famílies per comprovar que les dades que em donaven eren les correctes i poder certificar la data de naixement amb el llibre parroquial. Arran d’aquí, també feia la petició al Registre Civil per obtenir els certificats pertinents”. Processos d’investigació que no són gens fàcils i és que es tracta de trescar entre papers i dates fins a trobar la coincidència i comprovar que les dates quadren. Caimari explica que la seva feina principal sempre la fa amb el paper, anant a la font directa, però sí que és cert que existeixen algunes pàgines de genealogia, així com el padró, que també es pot consultar en línia.
Durant el procés, Caimari s’ha trobat amb germanes que nomien el mateix “perquè aquí era tradició posar el mateix nom quan un fill se’t moria” i fins i tot alguns dels seus clients li han arribat a demanar amb sorpresa “per què tots els seus familiars s’anomenaven Cristobal”. En la seva llista de tramitacions hi ha llinatges com Bassa o Mascaró però els més comuns són Galmés, Sansó, Duran, Riera, Gomila, Pelegrí, Miquel, Ferrer i Ribot. De fet, els descendents d’aquests darrers han vengut a visitar l’illa un parell de vegades per conèixer Manacor i també Petra, perquè el pare era originari d’allà. “Eren una família de devers 8 o 9 fills i quan la matriarca, Isabel Duran, va quedar vídua se’n varen anar tots a l’Argentina. Tots manco un, que va quedar aquí i li varen perdre la pista. Ara, aquests descendents estaven interessats a saber si havia quedat per aquí o havia anat a cercar-se la vida a part o banda, però no han aconseguit trobar la pista. Isabel va morir a 112 anys a un poble anomenat Nueve de Julio.
Aquestes partides de naixement són principalment del darrer terç del segle XIX, de 1871 fins a 1905, moment en què “es va viure la crisi de la fil·loxera, en què les famílies tenien molts fills i no els podien mantenir. En aquell moment va passar allò que popularment coneixem com anar a fer les Amèriques, però també hem trobat alguns casos de persones que abandonaven Mallorca per no ser quintats, és a dir, per no fer el servei militar i haver d’estar tres anys a l’exèrcit” explica l’historiador que afegeix que ni les fàbriques ni el camp ja no podien donar sortida a tothom en aquella època i moltes persones optaven per partir. “És curiós que moltes persones que havien partit en una primera tongada, després s’havien casat amb persones del seu redol originari mallorquí: mantenien el seu entorn, la llengua, la gastronomia i les tradicions… S’establí com un petit Manacor, sobretot a l’Argentina”. Així i tot, finalment molts perderen el vincle i s’establiren definitivament allà, formant família i vida en el seu d’acollida.
Aquests processos, que ara s’allargaran durant uns anys fins a resoldre’s, tanquen cercles familiars, però també obrin dubtes sobre la identitat col·lectiva. Algunes d’aquestes persones que actualment han demanat la nacionalitat espanyola, ho fan per intentar fugir d’una situació política i econòmica molt complicada després de l’entrada al govern de Milei. Què els deu quedar ara de Manacor a totes aquestes persones amb una vida ja feta a l’Argentina? Quantes d’elles deuen haver tornat a fer el camí invers cercant una vida millor? Com ens realimentaran totes aquestes vivències? Haurem de tornar a partir, en algun moment nosaltres, com varen fer els nostres avantpassats, trescant oportunitats vitals?
