Davant una quarantena de persones i en un acte organitzat per Embat de Manacor i S’Altra Senalla, Mahécor Mbengue va explicar ahir la peripècia que ha hagut de seguir durant anys per poder arribar a Mallorca. Hi arribava per presentar el llibre que conta la seva història de vida. A més, durant l’acte explicà que d’aquí a tres setmanes sortirà també l’edició del llibre en català.
Mbengue explicà que va partir del Senegal “amb un desig profund d’obrir-me al món i de poder aportar qualque cosa al meu país i poder ajudar la meva família”. Mahécor, amb estudis universitaris d’història va rebre de part dels seus professors, uns ideals d’esquerres i progressistes. I va començar a militar en el Partit Socialista del Senegal. “L’any 2000 perdérem les eleccions i jo vaig quedar sense feina”. Va ser a partir d’aquí que l’any 2002 es preparà per partir cap a Mauritània, després d’acordar un preu amb un capità de vaixell. Mahécor Mbengue explicà que “Mauritània és un país molt corrupte, i la policia d’allà organitzava l’embarcament.
Va viure quatre anys a Mauritània fent classes… “Mai m’hauria pensat que emigraria i faria feina a un país africà”, digué. Tot això durà fins el 2005, en què un cop d’estat va fer caure el govern maurità. “La majoria dels nostres alumnes varen partir, perquè eren revolucionaris. De 500 alumnes vàrem passar a 150”, un fet que va fer insostenible el manteniment de la seva escola.
Després de diversos intents, i per un preu de 300 euros, Mahécor Mbengue es va poder embarcar en una pastera cap a les Illes Canàries. Una vegada arribats a les Canàries, “ens expulsaren, vaig contactar amb la meva família per explicar-los que tornaria a partir”. Una setmana més tard tornava a sortir cap a Mauritània i agafà una altra pastera. La travessia va ser llarga, perquè hagueren de fer voltera per evitar la marina marroquina. Superaren, també una tempesta de més de quatre hores. En tocar la riba, “ens dugueren a comissaria i l’endemà a jutjats i ens entraren a un centre d’internament on ja hi havia 1.500 persones. Sempre seguit arribaven pasteres”. Per evitar l’expulsió “vaig dir que era de Mauritània. Em feren interrogatoris, em demanaven com era la bandera de Mauritància, el nom de la capital, el nom del president, però jo hi havia viscut quatre anys i ho sabia tot”, a la tercera vegada “ja no em molestaren pus”. Només tres persones de les 106 que arribaren a la seva pastera no varen ser expulsades.
Després de passar per Madrid, on va ser acollit per una associació, va poder ajudar un grup de senegalesos com a intèrpret i va aconseguir els doblers per anar de Madrid a València i de València a Mallorca, on hi tenia un amic que l’acolliria.
Quan va ser a Mallorca “dins el bus, dues veus xerraven en castellà i en una altra llenngua que no coneixia, era el català. Jo ja coneixia la seva existència, “perquè quan estudiava història els professors ens deien que el català és la llengua parlada als Països Catalans”. Mahécor va tenir problemes per trobar classes de castellà, perquè la gent que trobava “em deia que el que havia de fer era aprendre castellà”. A Càritas va trobar classes de català o castellà, “però em digueren que no hi havia places”.
La seva insistència, però va fer que es posassin noves classes de català. “S’hi apuntaren 33 persones, i ens dividiren en tres grups”. Tanmateix Mahécor Mbengue no va aconseguir aprovar els seus exàmens de nivell A i nivell B fins que no va començar a participar en els programes d’intercanvi lingüístic”.
Avui Mahécor Mbengue parla català amb total fluïdesa, però continua sense poder aconseguir els papers i, per tant, sense poder reagrupar la seva família.
Quan li demanen si tornaria a viure la peripècia que ha viscut, diu que no. La gent del Senegal viuen enlluernats per les notícies que els arriben dels paisans que viuen a Europa. La gent es fa fotos devora cotxes lluents, amb roba bona i amb sabates. Però després no diuen que comparteixen un matalàs en terra o que dormen dins la cuina. La gent que viu al Senegal es pensa que Europa és El orado, i jo els intent sensibilitzar perquè no venguin o perquè abans de venir s’ho mirin. Jo si fos ara no ho tornaria a fer, ni recomanaria a ningú que ho fes. Vaig tenir molta sort”.
