Enguany que es commemora el mil·lenari de Montserrat. Hem entrevistat el monjo Antoni Pou Muntaner, de can Patxó, que fa 35 anys que forma part de la comunitat d’aquest monestir. El pare Antoni Pou va néixer a Son Macià el dia 7 de febrer de 1968, en començar l’entrevista ens conta que quan encara no tenia devuit anys va fer algunes col·laboracions a la premsa manacorina, a petició del regidor de Son Macià, Sebastià Sureda, com ara al “Manacor Comarcal”, però que no ha col·laborat mai al Cent per Cent, ja que quan estava per Son Macià aquesta publicació encara no existia.
Com recordau la vostra infantesa i joventut a Son Macià?
De petit vaig anar a escola a Son Macià, durant el primer curs d’EGB vaig estudiar a ca les monges de la Caritat, i a partir de segon vaig anar a l’escola Pere Garau de Son Macià. Llavors vaig continuar a l’Institut Mn. Antoni Maria Alcover de Manacor. Tenc un record molt entranyable del poble, feia d’escolà a la Parròquia de Son Macià amb Mn. Pere Orpí, teníem una colla d’escolans que ens dèiem Rodamons. A la Parròquia vàrem fundar un grup d’esplai, que no va tenir mai gran volada, però va organitzar, els estius, alguns campaments. Mentre estava al Seminari vaig fer el curs de monitor d’esplai. Aleshores, a Son Macià també hi havia l’antic Teleclub, que llavors va esdevenir el Centre Cultural, que organitzava algunes activitats com el cant dels Salers per Pasqua, representacions teatrals, excursions…
Em podeu explicar una mica la vostra crida religiosa?
A ca nostra no eren especialment religiosos, ma mare anava a missa els diumenges i mon pare no era molt practicant. Vaig fer un camí de recerca per mi mateix. Durant l’adolescència en algun moment em vaig apartar de la pràctica religiosa, però havia quedat en mi un pòsit de religiositat. Mentre estava a la recerca, no veia clara una opció de fe, la institució eclesiàstica no m’inspirava molta de confiança. Això em feia plantejar molts de dubtes, i cercar en espiritualitats més orientals. No obstant això, quan tenia desset anys em vaig confirmar, aquest fet m’ho vaig agafar molt seriosament i va contribuir al fet que es consolidàs el meu compromís de fe.
Vàreu estudiar al Seminari de Mallorca?
Abans de partir a Montserrat vaig cursar fins a quart de Teologia al Seminari Major de Ciutat, estava a la Sapiència, a la plaça de Sant Jeroni i anava a classes a l’edifici del Seminari Vell. Mn. Pere Orpí em va marcar moltíssim, ell va crear un grup de joves macianers que fèiem revisió de vida i ens va apuntar al Moviment de Joves Cristians de Pobles, el qual va definir molt el meu itinerari de fe. Aquest moviment tenia prou incidència als pobles de Mallorca, vendria a ser l’equivalent a la JARC de Catalunya. D’aquest grup en formaven part, per exemple, en Simó Tortella de Porreres, que ara és diaca, i la seva dona. En aquest moviment també vaig conèixer seminaristes que m’ajudaren a madurar la meva vocació. Després vaig anar al Seminari, on vaig descobrir en el discerniment la meva inclinació monàstica.
Per quina raó vàreu decidir fer-vos monjo de Montserrat?
Pensava que la vida d’un capellà de poble era molt solitària, perquè havies de tenir cura d’una parròquia, del manteniment de l’església, de Càritas, i, en definitiva, de tota la comunitat. A mi m’atreia més dedicar-me a l’estudi, a la pregària i a la vida monàstica. Gràcies al discerniment espiritual que em varen dirigir Mn. Teodor Suau i Mn. Lluc Riera, vaig considerar anar a Montserrat. Mn. Teodor Suau em va proposar conèixer Montserrat. Per això, l’estiu de l’any que havia cursat segon de Teologia, vaig anar a romandre durant quinze dies en aquest monestir, on em vaig trobar molt bé. També he d’afegir que a Manacor tenia contacte amb les monges benedictines, que es troben al Monestir de la Sagrada Família. En definitiva, vaig valorar una comunitat monàstica que veia més consolidada que altres congregacions religioses i vaig creure que davant la meva vena mística, que tenia aleshores, havia de triar una opció monàstica.
Com definiríeu el carisma benedictí?
El carisma benedictí està resumit en la frase que és el lema del Mil·lenari: “Prega, llegeix, regeix-te tu mateix, en comunitat”. No tots els monestirs benedictins valoren tant l’estudi i la investigació com el nostre. En certa manera, Montserrat em va cridar l’atenció per aquest fet i també per tenir contacte amb la gent. Un altre tret de Montserrat és la manera com viu la pastoral, centrada en l’acollida i el contacte amb els visitants, que tampoc no trobam a molts altres monestirs benedictins, però Montserrat a més de ser un monestir, també és un santuari marià. Nosaltres estam al costat dels pelegrins i tenim cura de la seva formació espiritual.
Si en comptes de fer-vos monjo de Montserrat, haguéssiu quedat a Mallorca, com pensau que hauria estat la vostra vida?
Francament, no ho sé. Segurament hauria estudiat Filosofia. En aquest grup de joves cristians de pobles, analitzàvem la participació i el compromís social i polític de la comunitat o la importància de prendre decisions polítiques entorn de la llengua, el medi ambient… Entre els anys vuitanta i noranta hi havia molts de grups d’Església amb una visió política progressista sobre els drets humans, l’antimilitarisme, el pacifisme, etc. Per ventura m’hauria ficat en política. Vaig tenir molta d’implicació i compromís social a Son Macià, tant a la Parròquia com al Centre Cultural.
Em podeu parlar de la relació que hi ha hagut entre Montserrat i Mallorca?
En el segle XX, hi ha hagut una vinculació de seminaristes mallorquins que han anat a Montserrat a formar-se en cant per a la litúrgia o altres cursos. Com a anècdota, durant el Concili Vaticà II, al Seminari de Mallorca varen convidar el monjo Miquel Estradé, per impartir classes de cant gregorià. Durant la convivència amb els seminaristes mallorquins compartia els seus pensaments renovadors del Concili, i es veu que els superiors del Seminari de Mallorca el varen veure massa progressista i no el varen tornar a convidar pus. També voldria recordar alguns mallorquins que han estat a Montserrat, com el monjo García Colombàs, qui va ser un gran historiador de l’Església i del monaquisme, ell va intentar establir una comunitat de monjos en un monestir de Binicanella a Sant Llorenç del Cardassar i llavors el va traslladar Binicanella, Bunyola. Aquesta comunitat va durar pocs anys, els anys vuitanta ho varen deixar. Cal apuntar, que l’ermità Llorenç Julià, d’Ariany, que formava part de la Congregació dels Ermitans de Sant Pau i Sant Antoni es va afegir al projecte del monjo García Colombàs i quan aquest es va estroncar, va venir a integrar-se a la comunitat de Montserrat. En aquests moments el germà Julià ja és major i està a la infermeria del nostre monestir. Finalment, voldria esmentar els monjos mallorquins: Pau Pizà (1912 – 1992), de Sóller, que va fer carrera diplomàtica abans d’entrar al monestir, i llavors el pare Josep Massot i Muntaner (1941 – 1922), molt conegut a Mallorca pels seus estudis diversos, de manera especial com a historiador de l’època de la Guerra Civil a Mallorca.
Davant la celebració del mil·lenari de Montserrat, considerau que encara són vigents les paraules que recorden el seu fundador, l’abat Oliva: pau i treva?
Nosaltres estam molt entretenguts amb els actes commemoratius dels mil anys de Montserrat, cada dia hi ha qualque activitat organitzada. Al segle XXI l’esperit de pau i treva encara és vigent. Al nostre monestir, durant el franquisme, hi va haver una preocupació social per la situació política de l’època i Montserrat va servir de refugi per als dissidents del règim, on trobaven un esperit més democràtic. A Montserrat sempre hi ha hagut un gran compromís per la llengua catalana. Aquests trets formen part del carisma montserratí, juntament amb la seva influència per a la defensa dels drets humans. Tot i el pes polític, cultural, social i religiós que té Montserrat a Catalunya, la comunitat mai no s’ha compromès amb cap partit polític, només ha volgut influir amb l’humanisme cristià a l’hora de vertebrar la política social i la identitat de Catalunya.
Avui en dia hi ha molt de desconeixement en qüestions religioses. Montserrat és un monestir i un santuari amb monjos de la regla de sant Benet, aquest fet vos dona la doble condició de sacerdots i monjos…
Tots els membres de la comunitat de Montserrat som monjos, però alguns de nosaltres estan ordenats com a capellans per administrar els sagraments i atendre les moltes necessitats pastorals, els quals han cursat estudis de Teologia. No tots els monjos esdevenen sacerdots, tenim monjos que no són sacerdots, com el germà Llorenç Julià d’Ariany, que era ermità i no va fer la carrera de capellà. Els capellans s’anomenen pares, mentre que els que no s’han ordenat de prevere o capellà són germans. Jo som monjo i sacerdot, per tant, em diuen pare, però si em diuen germà tampoc no em sap greu, perquè tots som germans.
Em podríeu contar quin és el vostre quefer diari com a monjo benedictí?
Ara en aquests moments som un monjo una mica atípic, estic dos dies a Montserrat per impartir i preparar classes, i, també, assistir a la pregària comunitària. Llavors dos dies a la setmana vaig a Barcelona a fer de professor i de psicòleg psicoanalista; i els caps de setmanes partesc al monestir del Miracle, al Solsonès, on hi ha una comunitat de quatre monjos, i jo som el director de la Casa d’Espiritualitat que hi ha allà, on es fan retirs espirituals, cursos bíblics i de psicologia, activitats a la natura. Es pot consultar a internet la pàgina dels Amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle, (amicscasamiracle.cat), per conèixer millor les nostres activitats.
Heu dit que sou psicòleg psicoanalista…
Sí, després de fer la carrera de Teologia a Montserrat, vaig estar a Roma durant tres anys per realitzar l’especialització en Teologia Bíblia. Llavors em va interessar com l’estudi de la Bíblia podia ajudar a fer una transformació personal i psicològica. En acabar, vaig fer un màster en C.G. Jung perquè creia que em podia ajudar en aquest tema. A Roma vaig fer la tesi doctoral sobre l’Evangeli de Joan i la psicologia analítica de Jung. Per aquest motiu vaig cursar, després, la carrera de Psicologia a la UOC –Universitat Oberta de Catalunya-, i em vaig formar com a psicoanalista junguià. A més de tenir una consulta de psicòleg psicoanalista, aquests estudis em permeten establir un diàleg entre la Bíblia, l’espiritualitat i la psicologia.
Em podeu contar de què feis classes a Montserrat i a Barcelona?
Faig classes a Montserrat de Bíblia i llavors a Barcelona, a l’Institut de Ciències Religioses –ISCREB-, on, també, faig classes de Bíblia, som coordinador d’un diploma en Mitologia i Simbologia i d’un postgrau en estudis Jungians i Simbologia, adreçat a formar psicòlegs que es volen dedicar a la psicoanàlisi o persones a qui les interessi les teories de Jung per fer una anàlisi de la societat, aquests estudis tenen una base humanística, i per tant també s’estudia mitologia i Bíblia, a partir d’un punt de vista cultural, perquè hi ha relats que han esdevengut clàssics de la nostra cultura que poden ajudar a les persones, tant a creients com a no-creients. D’altra banda, també hi ha assignatures de la part psicològica més clínica, que tracten de com ajudar la salut mental de les persones, tenint en compte el funcionament de l’inconscient. També faig classe al departament de Bíblia de la Facultat de Teologia de Barcelona.
Quina és la vostra visió de l’Església catalana i mallorquina, avui?
L’Església avui té uns grans reptes davant els molts canvis socials que vivim. En molts d’aspectes la nostra societat ha evolucionat en favor dels drets individuals, per exemple el paper de la dona en la societat o en l’acceptació de grups abans marginats, però l’Església no ho ha sabut integrar. El papa Joan XXIII va dir que l’Església s’havia d’adaptar als signes del temps, però la institució camina molt a poc a poc. L’Església per por de perdre la seva identitat va endarrerida, perquè confon identitat amb costums i tradicions pròpies d’èpoques passades. Nosaltres hem de seguir les petjades del nostre fundador, Jesús de Natzaret, que va predicar la compassió als més necessitats, aquest va ser l’esperit de les primeres comunitats cristianes. El Concili Vaticà II va voler tornar a les arrels del cristianisme. El perill de fer una Església que només valori les tradicions i les formes i, en canvi, no entri en un vertader diàleg amb la societat actual, en lloc de convertir-se amb una minoria creativa, pot tendir a tenir de cada vegada més trets sectaris.
Montserrat manté, avui, una tendència progressista i catalanista dins l’Església catalana?
Entre la comunitat de Montserrat convivim molts de tarannàs diferents, som una comunitat plural. La Casa d’Espiritualitat del Miracle, que jo dirigesc, vol ser un lloc de trobada entre creients i no-creients, amb una mentalitat oberta i participativa, que esdevengui un petit oasi dins la nostra societat. Allà feim cursos de meditació, de literatura, d’espiritualitat, natura, etc. Quan estudiam la Bíblia, per exemple, trobam grans valors que hem d’actualitzar, perquè el missatge principal de Jesús és l’estima i el respecte a la dignitat humana.
Avui molta de gent s’aparta de l’Església, però curiosament cerca altres refugis per satisfer la seva espiritualitat, com la meditació, el ioga, el mindfulness…
A parer meu les causes són múltiples i difícils de resumir. Una causa d’aquest fet la trobam a la globalització de la societat, que es troba immersa davant uns mitjans de comunicació que mostren diferents estils de vida i d’espiritualitat molt diversos. Tothom pot triar com viure la seva espiritualitat. D’altra banda, també s’ha de dir que l’Església catòlica ha patit un descrèdit important durant les darreres dècades, per diversos motius, com ara el seu posicionament durant la Guerra del 36 i la Dictadura, que en bona part es va situar al costat del franquisme, o posicionaments morals que la gent ja no comparteix. Però tampoc no tot és culpa de l’Església: hi ha hagut un pensament científic positivista que ha bloquejat la dimensió espiritual a moltes de persones; com també ha fet molt de mal l’individualisme i la pèrdua de cohesió de l’esperit comunitari. Si comparam, per exemple, Son Macià, respecte a 30 anys enrere, veim que ja no hi ha molts d’aquests grups que a mi em varen fer tant de bé i em van ajudar a formar-me com a persona: els grups que hi havia al voltant de la Parròquia o el Centre Cultural ja no existeixen, i em sap greu pel jovent. Malgrat això, a Son Macià, encara hi ha un grup de gent activa que estima el poble, com per exemple, els qui organitzen les festes i conserven les tradicions, i que d’aquí voldria animar que continuïn fent-ho per molts d’anys.
